Jordi Fàbregas: ‘Vivim molta creativitat a la música folk i això s’hauria de fer visible amb més normalitat’

Jordi Fàbregas va néixer a Sallent (Bages) l’any 1951. Als anys seixanta va començar a tocar la guitarra i cantar tot sol, influït per la tradició familiar i els moviments de música folk. Ha creat nombrosos grups i és l’impulsor del Festival Tradicionàrius. A més, ha creat el Centre Artesà Tradicionàrius i ha organitzat nombrosos festivals de música d’arrel. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Música (1991), el Premi Nacional de Cultura Popular (1995), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i la Creu de Sant Jordi (2020).

  • Quina va ser la vostra primera immersió en la música d’arrel?
  • He tingut la sort que a la família sempre hem cantat. Jo sóc de Sallent i a casa la cançó hi era present sempre. Ara, professionalment, quan vaig començar a cantar anava més en la línia de cantautor, dins el reflux del grup Setze Jutges, la cançó francesa amb Jacques Brel… Llavors va ser quan vam crear el grup la Tecla i després el grup Coses. Això va ser a final dels anys seixanta i durant tots els setanta, quan vam fer els tres discos de Coses. El darrer disc ja apuntava més en la línia de la recerca de la música d’arrel i la música popular. Més tard, amb els grups el Pont d’Arcalís, Harmònica Brava, la Murga, Primera Nota… ja ha vingut tot seguit.
  • Als anys setanta arribeu a Barcelona provinent de Sallent, al Bages. Com és aquest canvi?
  • Bé, això prové una mica del fet de voler-me dedicar a cantar i a la música en general. Hi havia uns quants companys amb qui cantàvem a la zona del Bages i el Berguedà i ens dèiem la Tecla. Quan vam acabar el servei militar, jo em vaig traslladar a Barcelona a treballar en feines ‘normals’, però amb la idea de dedicar-me a la música. Els altres companys, que eren de Viladomiu Nou, també van baixar a viure a Barcelona i vam engegar el grup Coses.
  • Ben aviat comenceu a treballar per la cultura i la música folk. Què us hi porta?
  • El meu entorn i la vida al poble ja m’hi va dur. Als anys seixanta hi va haver una gran explosió arran del maig del 68. El concert del Parc de la Ciutadella va ser un altaveu molt gran per a tot el país. Hi vaig connectar una mica el bagatge que tenia amb les ganes de recuperar la música folk. A més, a Sallent hi tenim una gran festa, les Enramades, que he viscut sempre i, per tant, anar a buscar la tradició i l’arrel per a mi ha estat un camí natural.
  • Quines influències us han marcat?
  • A banda les Enramades o la Patum, la meva família sempre ha participat en els aplecs que es feien a les fonts i les festes que hi havia a la comarca, on cantàvem comunitàriament. A més, una gran influència ha estat el Grup de Folk i tota l’explosió dels cantants que hi havia en aquella època: Pete Seeger, als Estats Units; Bob Dylan, que ja petava fort… Tot això, a la joventut d’aquell moment, ens va tocar molt de prop. I això s’enllaça amb el fet que els gegants del meu poble, que havia vist tota la vida, van deixar de sortir. Ara sembla impensable, però hi va haver un moment que les poblacions van començar a guardar en magatzems els seus elements de cultura popular, i molts es van perdre. Més tard, es van tornar a recuperar i ara és una gran realitat, però a final dels setanta vam tenir una situació molt crítica. I vam ser una pila de gent que vam començar a treballar des de totes les bandes: recuperar la imatgeria popular, crear les colles i recuperar les músiques.
  • Com era el panorama musical de l’època? Quins grups es destacaven?
  • Jo bàsicament em movia en el que podríem anomenar la cançó catalana, però el que és clar és que als anys setanta hi havia molts cantants com Jaume Arnella, Jordi Batiste, el grup Ara Va de Bo –que van començar a fer animació familiar–, els Tres Tambors…
  • I com van anar evolucionant?
  • A final dels setanta jo formava part d’un grup que primer es va dir l’Harmònica Brava i després passà a ser la Murga. Més tard vam formar Primera Nota i finalment el Pont d’Arcalís. En aquesta època en concret hi havia l’Orquestrina Galana, liderada per Jaume Arnella, Ferran Martínez i Toni Oró, i el grup Ara Va de Bo, encapçalat per Jordi Roura, que va crear també un grup que es deia el Tercet Treset de la Vila de Gràcia. Aquests dos grups, juntament amb la Murga, vam organitzar uns caps de setmana anuals que anomenàvem Saraus de Primavera i es feien als jardins del carrer de l’Hospital, on hi havia l’escola Massana. Era una festa en què ajuntàvem la música d’arrel i la tradicional, gastronomia, imatgeria popular… També hi participava el grup Can Boter, de Tiana. Volíem que tingués continuïtat, que no fos només un cap de setmana.
  • Com neix el Festival Tradicionàrius, l’any 1988?
  • Vam anar a parlar amb el director de l’Ateneu l’Artesà de Gràcia, Pep Fornés, que era graller, coneixedor de la música popular i tradicional… i va acollir la proposta d’un festival que durés tres mesos.
  • I el Centre Artesà Tradicionàrius, l’any 1993?
  • Organitzàvem el festival durant tres mesos però crèiem que a Barcelona hi havia d’haver un espai amb música tradicional tot l’any. I vam elaborar un projecte per especialitzar un centre cívic. Primer es va proposar per a Sant Andreu, però no va reeixir. I el regidor del districte de Gràcia, Xavier Valls, ens va dir que ens quedéssim a la Vila i presentéssim el projecte per a l’Artesà. Vam constituir l’associació TRAM, que és la que gestionava l’espai, i vam arribar a un acord amb el districte i l’ajuntament. Així va néixer el CAT.
  • Aquell mateix any es recupera el Seguici Popular de Barcelona i es crea l’acte del Toc d’Inici. Com es viu aquell moment?
  • Aconseguir un espai permanent per a programar tallers, concerts, xerrades… va significar un salt qualitatiu molt important. I el fet de participar en la Festa Major de Barcelona era sobre la taula de feia molt de temps. Realment hi va haver una coincidència d’interessos amb els promotors de la imatgeria que s’anava recuperant (Xavier Cordomí, Francesc Fabregat…) i vam començar a crear les músiques per al Seguici. De llavors ençà ha estat un plaer poder crear una formació extraordinària de músics, els Ministrils del Camí Ral, que només s’ajunten un cop l’any.
  • Probablement una de les cançons més estimades pels barcelonins és el Toc d’Inici. Com es va fer l’arranjament de la melodia?
  • Ens vam posar a fer les músiques i igual que vam fer la del Lleó, la de la Tarasca, la de la Víbria o la dels Gegants de la Ciutat, que la va fer Xavier Muixench, vam pensar que necessitàvem una música que funcionés per a fer la cercavila des del palau de la Virreina fins a la plaça de Sant Jaume. I tots teníem a mà els llibres i els reculls d’Aureli Capmany, Valeri Serra i Boldú, l’Obra del Cançoner Popular… Així va aparèixer aquesta melodia recollida pel mestre Tomàs en un llibre d’Amades. I d’aquí va sorgir la música del Toc d’Inici.
  • També en aquesta època treballàveu per programar el Mercè Folk a la plaça de Sant Jaume. Era un referent?
  • Sempre hem defensat que aquest apartat de la música d’arrel i tradicional ha de ser present amb tota normalitat en les programacions festives i culturals que es facin al país. Igual que el Mercè Folk, en la mateixa línia vam començar a fer el Tradicionàrius a la Pobla de Segur i les Terres de l’Ebre, vam crear un festival al Lluçanès que es va dir Solc… I el Mercè Folk va ser important, gràcies a la complicitat amb el departament de Festes de l’Ajuntament. Actualment ja no funciona així i la programació musical és més genèrica. Sí que a la festa major de Gràcia hem mantingut la programació de la plaça del Folk, que es fa a la plaça del Sol.
  • S’hauria de tornar a incloure la música folk a la Mercè?
  • Sí. Hi ha molta música a les Festes de la Mercè i és una discussió que sempre tenim. Per mi hauríem de tenir en compte amb quins elements treballa cada sector. S’ha de reconèixer que és difícil de treballar amb la cultura, només cal veure el famós 2% que reivindiquem tots els integrants de la cultura. Però dins de la cultura, si la música hi té poc pes, encara en té molt menys la música d’arrel i tradicional. Per tant, la repercussió que pots tenir és molt relativa, depenent de la presència en les programacions. Jo defenso que a les festes hi hagi un apartat on quedi clar que aquesta música és una proposta cultural creativa, tan vàlida com les altres. En aquests moments sembla que la tendència és més d’incloure la música folk dins la programació general. Però vaja, jo tinc més interès que hi hagi un espai i un plantejament concret dins la Festa Major de Barcelona.
  • Com ha evolucionat la música d’arrel a Barcelona d’ençà dels anys noranta?
  • Barcelona és la capital, però evidentment tot el territori fa molta feina i es van creant moltes propostes absolutament imaginatives i obertes. Per una altra banda, sorgeixen grans músics amb una gran tècnica i llenguatges nous, molt interdisciplinaris. Crec que ara mateix ens trobem en un moment molt bo. I això s’hauria de fer visible d’alguna manera.
  • I als Països Catalans? Quins grups han destacat?
  • Hi tenim des de grups de fa molts anys, que continuen al peu del canó, com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que fa poc que han presentat un espectacle nou, fins a uns de més joves, com el grup Riu, que han celebrat l’aniversari amb un gran concert. N’hi ha molts més: Joana Gomil, que és una cantant de les Illes que té una veu fantàstica i fa una proposta escènica barrejada amb dansa; la companyia Minimíssima de Gerard Díaz, que enguany ha guanyat el concurs Sons de la Mediterrània en l’apartat folk; Arnau Obiols, que és un gran músic; Manu Sabaté, que és espectacular; Roger Andorrà, que també innova…
  • Per tant, podem dir que hi ha relleu, oi? D’on provenen aquests nous músics?
  • Aquests músics han pogut agafar tota una línia d’estudis des de les escoles, l’antiga Aula de Música Tradicional o l’Esmuc. Manu Sabaté va acabar els estudis a Finlàndia, per exemple, i Roger Andorrà ha fet tota la carrera a l’Esmuc. Tota la seva càrrega creativa l’han usada en la línia de la recuperació de la música d’arrel i tradicional. N’hi ha molts: Heura Gaya, Marçal Ramon, Marta Rius… Mare de Déu, és un moment de molta creativitat. Tant de bo que es pugui veure amb més normalitat.
  • De les cinc escoles municipals de música de la ciutat només n’hi ha dues que ensenyin el flabiol, dues la tenora, una la tarota i cap que inclogui la gralla. Hi ha una deficiència? O el CAT ja omple aquest espai?
  • Penso que entre tots plegats hauríem de poder omplir aquest espai d’ensenyament a les escoles municipals de música. Els que surten de l’Esmuc estan tots a disposició d’ensenyar gralla, tarota o flabiol. Al CAT sí que s’hi pot estudiar la gralla amb el mestre Eduard Casals, però Barcelona és molt gran i hauria de poder tenir més espais. També s’ha d’entendre que un violí el pots tocar a casa per assajar, però la gralla hi ha qui creu que és més difícil. Avui dia l’instrument ha evolucionat molt i té un gran nivell, però moltes vegades sentim sons de la gralla molt estridents en grups que sonen acompanyant els gegants. Si la gent descobreix que hi ha propostes de qualitat que fan servir aquests instruments d’una manera tan excel·lent com passa actualment serà més factible que hi hagi més demanda per a tocar-los.
  • Uns dels actes més destacats de la programació del CAT són els balls del divendres. Quin èxit tenen?
  • Hi ha alts i baixos, però en general van molt bé. Sobretot, el boca-orella dels qui vénen va creant una curiositat en els amics i coneguts. Hi ha un altre espai que també hem consolidat, que és la Taverna del CAT, que es fa el dimecres: mentre fas una copa, sents parelles de músics que toquen i canten, sempre en un context de música d’arrel. El primer dia que ho fas va justet, el segon també, però així que hi ha una continuïtat, es crea un públic assidu i funciona molt bé. En el cas dels divendres del CAT passa igual. Fa molts anys que hi treballem i la gent ve perquè sap que hi ha una proposta atractiva, que serà sorprenent i interessant.
  • Durant aquests anys heu creat molts balls per a gegants i bestiari. Com ho feu per a compondre aquestes músiques?
  • Jo faig el que puc, com tothom. Sobretot m’ha d’il·lusionar. Estic uns quants dies donant-hi voltes i hi ha un moment que s’encén una guspira i escric la música. M’agrada saber per a què ha de servir aquesta figura, quina funció ha de fer dins la festa. No tinc l’ofici que tenen alguns músics, que en saben molt i els raja la melodia sense problemes, sinó que necessito que s’assenti tot en el meu cap i, llavors sí, surt a raig i em puc estar uns quants dies escrivint-ho, fent uns quants cafès de més si cal.
  • Per acabar. Què vau sentir quan us van dir que us atorgaven la Creu de Sant Jordi?
  • Evidentment, em va fer molta il·lusió. Sobretot per la meva història: quan era petit, el meu pare era un treballador del poble a qui agradava escriure, li agradava la poesia. I a casa, tots cantàvem. Vaig pensar en la meva família, en la Lola, la meva companya, amb qui hem passat molts anys empentant moltes propostes conjuntament. He recordat tota la gent amb qui hem treballat perquè tot això pogués avançar i ser una realitat. I sobretot, també vaig pensar que és una distinció que s’ha donat a grans patums d’aquest país. Jo no sé si ho sóc, però em va fer molta il·lusió i espero que algun dia ho puguem celebrar plegats