Lluís Puig: ‘Les hores que els voluntaris dediquen a la cultura popular equivalen a 400 milions d’euros anuals’

Per al director general de Cultura Popular i Associacionisme de la Generalitat de Catalunya, Lluís Puig, les entitats i el món de la cultura popular en general han sortit reforçats de la crisi econòmica. Per tirar endavant, hi han hagut de posar més hores. Gràcies als darrers estudis, sabem quant costa aquest temps dels voluntaris. Fruit d’aquest esforç per a fer visible i comptabilitzar l’impacte de la cultura popular, també sabem quina riquesa generen les festes, des de la Mercè fins a les Falles d’Isil. Així mateix, en aquesta entrevista Lluís Puig ens parla de l’aplicació de la directiva europea del foc, un dels grans desafiaments de la legislatura; diu que també ha tingut un vessat positiu, perquè ha servit per a fer un recompte acurat de totes les colles que hi ha al país: més de nou-centes.

Quins són els desafiaments i els punts forts de la cultura popular?

Els desafiaments són millorar la qualitat, treballar per assolir l’excel·lència en tots els àmbits: que els castellers cada vegada facin castells més alts, que hi hagi correfocs més lluïts… I l’altre és complir les normatives i assegurances, que són una càrrega molt feixuga per a les entitats. A més és una qüestió en què costa d’entrar-hi, perquè es fan interpretacions més o menys restrictives de la llei i nosaltres no podem fer res més que organitzar jornades de treball per a tècnics destinades a compartir experiències.

I els punts forts?

Valoro la capacitat que han tingut les entitats de superar la crisi econòmica. La despesa pública s’ha replegat i les entitats ho han hagut de contrarestar posant-hi més hores de voluntariat per poder continuar fent la seva activitat. Segurament algunes iniciatives s’han perdut, però la gran majoria han resistit i també s’han creat nous projectes.

Una de les grans línies d’acció era precisament la cooperació per a optimitzar recursos en temps de crisi.

En aquest sentit vam crear el Consell de l’Associacionisme Cultural i estem molt contents de la feina feta. És format per 32 membres que representen les 32 federacions dels àmbits de cultura popular. És un punt de trobada on es posen en contacte i poden compartir problemes, solucions i recursos. Un exemple d’aquesta cooperació és l’entesa entre la Federació de Grups Amateurs de Teatre i la Federació d’Ateneus de Catalunya: els uns tenen els actors i els altres, els equipaments.

Com canvia la perspectiva des del món de l’activisme al del poder?

He participat durant molts anys en moltes entitats culturals de tota mena i després vaig viure l’experiència de crear una empresa de serveis culturals dedicada al món de la cultura popular. Tot això és un bagatge que ara intento aplicar en aquest nou paper. Penso que em va bé l’experiència que he tingut anteriorment, tant en entitats com en una empresa, per a poder gestionar millor les polítiques del departament. M’agrada pensar que la interlocució amb les entitats és més fàcil perquè parlem el mateix llenguatge.

Darrerament han aparegut estudis que valoren molt positivament l’impacte econòmic de les festes.

Sempre hem pensat que fer visible l’enorme repercussió econòmica que genera la festa tradicional era una feina molt important. Després de fer un inventari on van aparèixer 15.500 festes, en vam escollir algunes per estudiar-ne l’impacte econòmic. Són festes molt diferents i repartides de cap a cap del territori: hi ha les falles d’Isil, l’Aquelarre de Cervera, la processó de Dijous Sant de Verges, les festes de Sant Martirià de Banyoles i ara anem acabant les festes de Sant Fèlix de Vilafranca del Penedès i les de l’arròs de Deltebre. I el resultat és que en totes aquestes festes hi ha un retorn econòmic molt important, no tan sols a la població on es fan, sinó a tota l’àrea d’influència geogràfica; i no tan sols als organitzadors, sinó a professionals de més sectors.

Sempre parlem de l’impacte social i poc de l’econòmic…

L’impacte social també té unes repercussions econòmiques, que són més difícils de quantificar, però que hem fet l’esforç de fer-ho. Agafant de base el salari mínim interprofessional, hem calculat què signifiquen les hores de dedicació voluntària dels practicants i ens surt una aportació anual de prop de 400 milions d’euros, el doble del pressupost del Departament de Cultura de la Generalitat! Comptabilitzar tot això ha estat una feinada, però els resultats són molt bons. Fins ara ningú no ho havia quantificat i, si no fos per la crisi econòmica, potser no ens hi hauríem entretingut mai.

Durant aquests quatre anys s’ha fet una tasca important d’internacionalització. Ha estat suficient?

Tot el procés social i polític que vivim, en què Catalunya apareix tant als mitjans de comunicació, suscita interès per a conèixer la cultura tradicional catalana. Les estrelles de la internacionalització són els castellers, sobretot després del nomenament com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. A més, crec que a través dels seus valors s’entén molt què és la cultura popular catalana i això ho entenen totes les cultures. Però els altres àmbits també se’n van a fora: la setmana passada vam inaugurar una mostra sobre pessebrisme a Arles, els esbarts ja han fet la volta al món i enguany els catifaires han participat en una mostra molt important a Sicília…

L’aplicació de la directiva europea del foc també ha estat un dels desafiaments de la legislatura.

És una cosa que ens ha tocat de ple i hi hem dedicat moltes energies. Hem treballat conjuntament amb les principals entitats del sector afectades, la Federació de Diables de Catalunya i l’Agrupació de Bestiari Festiu de Catalunya. A partir de les jornades de formació que hem anat fent per tot el país hem format 3.000 responsables, que al seu tron han format la gent de les seves colles fins a arribar a més de 40.000 persones.  Això també ens ha servit per a tenir un cens molt acurat de les colles de foc que hi ha a Catalunya:  977. El que podia haver estat una amenaça per a la cultura del foc s’ha pogut reconduir de manera que ha acabat esdevenint un punt fort.

I amb la resta dels Països Catalans, hi ha prou relació?

Sempre n’hi ha hagut, però els últims canvis polítics al País Valencià i a les Illes Balears han facilitat molt les coses. Nosaltres, des de l’aparador de la Fira Mediterrània de Manresa, mai no hem deixat de convidar artistes de tots els territoris de parla catalana, i entre les entitats les relacions sempre han estat fluides. En l’àmbit institucional, anem establint contactes amb l’Institut d’Estudis Baleàrics i l’any vinent el govern balear tornarà a donar suport als Foguerons de sa Pobla, que es fan a Gràcia.

I el projecte de la Xarxa de les Cases de la Festa, com està?

Ara mateix és un pre-projecte en què hem identificat els centres d’interpretació del patrimoni immaterial que hi ha per tot Catalunya. N’hem trobat gairebé 200: hi ha des del Museu dels Raiers de la Pobla de Segur a la Casa de la Jota de Tortosa, passant per la Casa de la Festa de la Patum de Berga. També hi ha molta diversitat: alguns són privats, alguns altres obren molt poc, n’hi ha que tot just es construeixen… Ara analitzem què tenen, com són i què poden oferir, i més endavant s’intentarà establir un treball en xarxa. De moment, farem visible el cens, el farem públic i després establirem què fer.