Els jocs de taula ofereixen un context privilegiat per gaudir i alhora adquirir aprenentatges molt diversos. Aquesta afirmació, que tothom acceptaria parlant dels infants, és igualment certa referida a qualsevol nivell educatiu. Tanmateix, malgrat que el valor educatiu dels jocs de taula no es posa en qüestió, encara no formen part del currículum i no disposem de prou materials que possibilitin l’entrada dels jocs a l’aula de manera estructurada i continuada.
Per capgirar aquesta situació cal, d’una banda, aportar elements sobre la vàlua dels jocs de taula en l’educació i, de l’altra, elaborar activitats d’aprenentatge, lligades a determinats jocs, per implantar-los de manera efectiva a l’aula. En la pràctica i en la corresponent reflexió al voltant d’un joc de taula hi intervenen elements relacionats amb el desenvolupament social i emocional de les persones, així com amb el pensament creatiu. Jugant s’aprèn a viure, a conviure i a compartir. Els jugadors són els actors principals i sense ells no hi ha activitat. Aquest protagonisme és el que fa que el joc sigui un context rellevant per a l’aprenentatge.
Experimentar, descobrir, relacionar-se i interactuar amb els altres, prendre decisions i posar en joc les emocions, són accions presents en la pràctica d’un bon joc. I totes aquestes accions són a la base de l’aprenentatge o, dit d’una altra manera, si en una activitat hi són totes presents, la possibilitat d’aprendre augmentarà molt i, en canvi, si no hi són, difícilment s’aconseguirà.
Aprendre a prendre decisions és una competència que es desenvolupa en el joc, potser més que en cap altra activitat humana, i aquestes decisions són fonamentals per al desenllaç de la partida. Per això, el joc esdevé un entorn ideal per aprendre a prendre decisions, a valorar la seva pertinència i a assumir-ne les conseqüències, competències fonamentals en tots els àmbits de la vida de les persones.
D’altra banda, encara que l’activitat de joc té un component competitiu innegable, que no s’ha de menystenir, el mateix joc o l’organització de l’activitat que hi ha al darrere poden fer que la cooperació i el treball en equip siguin valors rellevants per assolir els objectius.
Llavors, per què a les aules encara es juga tan poc? Crec que un dels motius és que encara avui molta gent considera que si una activitat és lúdica, difícilment és una font d’aprenentatge rellevant. Es confon la dicotomia divertit-seriós (o avorrit) amb una altra, banal-rellevant, quan les dues coses tenen poca relació: un joc pot ser divertit i proporcionar aprenentatges significatius de tota mena.
Només si el professorat reconeix que les activitats centrades en els jocs de taula interessen a la majoria d’alumnes i generen aprenentatges de caràcter competencial, és possible que l’ús de jocs de taula esdevingui una activitat habitual. Per aconseguir això cal conèixer bons jocs i dissenyar activitats per introduir-los realment a l’aula.
Ens interessa l’aprenentatge basat en jocs (ABJ) que posa l’èmfasi en el joc i en la seva pràctica. Tot parteix de l’acció de jugar, que és el centre de l’activitat, i a partir d’aquesta acció es dissenyen altres activitats que aprofundeixen en el joc. En aquest plantejament s’utilitzen jocs per assolir objectius d’aprenentatge, i a més es promouen dos aspectes clau per a la formació de les persones: el pensament crític i la capacitat de resoldre problemes. El tipus de jocs considerat és ampli i va des de jocs tradicionals fins als jocs actuals comercialitzats, passant per alguns jocs dissenyats específicament per assolir determinats aprenentatges.
El nombre de jocs interessants per portar a l’aula és molt gran, ja que en els darrers anys la creació de jocs nous (i originals) ha estat molt elevada. Això fa que la tria per a una determinada edat sigui difícil. Si parlem d’un bon joc, podrem definir l’edat inicial en què se’n pot començar la pràctica, però no la final. En aquest sentit, m’agrada la manera com s’indica l’edat adequada en els jocs: 8+, a partir de 8 anys. Ara bé, quan ens centrem en els aprenentatges específics que un joc desenvolupa, llavors pot ser adequat establir un interval d’edat més concret.
Jordi Deulofeu
Universitat Autònoma de Barcelona