Principis generals de desenvolupament AGILE

El desenvolupament de programari àgil és una filosofia i un terme “paraigua” per a una col·lecció de mètodes o aproximacions que comparteixen característiques comunes. Hi ha diverses metodologies àgils, de les quals les principals són Scrum i Extreme Programming (XP).

Generalment, són un conjunt de metodologies utilitzades en l’àmbit del desenvolupament i el manteniment de programari, basades en processos iteratius i de durada curta (típicament duren d’una a quatre setmanes), que donen com a resultat el lliurament inicial d’un producte parcial, però operatiu, i de versions consecutives cada vegada de millor rendiment. A través d’aquestes iteracions continuades, aquestes metodologies cerquen aportar valor des de l’inici del projecte, així com dur a terme una evolució continuada del producte. L’objectiu és introduir millores i una evolució constant dels productes fins assolir un resultat final excel·lent que doni resposta a tots els requeriments de l’usuari.

Aquesta estratègia permet minimitzar el risc, ja que cada iteració és com un projecte en miniatura i inclou totes les fases necessàries: planificació, anàlisi de requisits, disseny, codificació, proves d’usuari i documentació. Així, els problemes en l’execució, l’adaptació als requeriments i els riscos del projecte afloren amb anterioritat i les accions correctores són menys costoses i més immediates que en un projecte tradicional de desenvolupament (en el qual acostumen a aflorar en la fase final del projecte després de mesos d’evolució).

Així mateix, les metodologies àgils posen el focus en la satisfacció de l’usuari, ja que requereixen que participi activament en el projecte tant durant la conceptualització com en el desenvolupament (a través de la validació de les entregues parcials). D’aquesta manera es garanteix que el producte final doni resposta a les necessitats de l’usuari i estigui en línia amb les seves expectatives.

Tot això es basa en el denominat Manifest AGILE, de 2001:

Del Manifest AGILE, s’han deduït dotze principis que haurien de perseguir les metodologies àgils:

http://agilemanifesto.org/iso/ca/principles.html

La clau del model AGILE és que el projecte global es descompon en una sèrie de cicles de desenvolupament curt (coneguts generalment com a iteracions o, en la terminologia Scrum, sprints) d’aproximadament dues a quatre setmanes cadascuna. Per a cadascuna de les iteracions, l’equip de desenvolupament duu a terme les mateixes activitats del model de “cascada” (és a dir, planificació, disseny, codificació, tests i desplegament), però sota pràctiques de treball àgils.

El gràfic que es mostra a continuació representa un exemple del cicle de vida d’un projecte, a partir del model àgil Scrum, juntament amb els actors involucrats en cadascuna de les fases. Al llarg del document s’aniran explicant els diversos conceptes introduïts en el gràfic.

Les activitats habituals del mètode àgil Scrum són:

L’activitat de Descobriment defineix el producte mínim viable (PMV) que cal produir. Es basa en tallers de treball i entrevistes que produeixen una “visió de producte”, que és la definició bàsica del sistema que es vol desenvolupar.

El product backlog (“pila de producte”) és una llista de tots dels elements individuals estimats per dur a terme el projecte global; és a dir, els elements distingibles (programables) que componen la visió del producte.

Per cada sprint (és a dir, un cicle de desenvolupament de setmanes), l’equip de desenvolupament prepara un sprint backlog. Aquest document estableix quins elements de desenvolupament del product backlog es duran a terme durant l'sprint en curs (començant amb els elements de prioritat més alts). En altres paraules, és una llista To Do (de coses que cal fer) per a l'sprint en curs.

L’equip de desenvolupament dissenyarà, programarà i testarà cadascun dels elements de desenvolupament llistats en el backlog de l'sprint, durant les setmanes que duri. Cal esmentar també que, típicament, l’equip fa una reunió diària per assegurar-se que totes les activitats de l’sprint progressen adequadament segons s’han planificat.

El resultat al final de cada sprint hauria de ser un potentially shippable product increment (és a dir, un element de programari que pot ser desplegat per al client o l’usuari), en el qual es pot observar un increment de valor o funcionalitats respecte a l'sprint anterior.

El conjunt format per aquestes tres activitats esmentades anteriorment defineix el cicle AGILE, que es repeteix fins que s’obté el resultat desitjat pel client (o al final del pressupost / temps atribuït al projecte).

Entre els beneficis que comporta treballar amb una metodologia àgil podem destacar els següents:

Sense entrar en el detall dels impactes sobre les organitzacions de les metodologies àgils i les seves diferències amb metodologies tradicionals com la “cascada”, la posada en marxa de les primeres implica un canvi en la gestió de projectes, la participació del personal del client (l’Administració pública) i la manera de contractar i lliurar els serveis del proveïdor i els resultats del projecte.

Pel que fa a l’organització de projectes, es pot ressaltar el fet que, amb aquesta metodologia, els resultats lliurats no són necessàriament els finals o els predefinits a l’inici del projecte: al contrari, el programari resultant del desenvolupament suporta variacions mitjançant un procés iteratiu, d’acord amb les necessitats de les persones usuàries i la seva resposta davant les versions inicials del producte.

Per al client (persona usuària), l’AGILE posa èmfasi en la col·laboració. Al llarg del cicle de vida de lliurament o iteració, ambdues parts (client i proveïdor) treballen juntes en cada etapa per assolir els objectius. L’esforç de la col·laboració serà més gran durant la fase de disseny, en què les parts treballen conjuntament per determinar els requisits funcionals i no funcionals (com l’experiència d’usuari, UX) de la iteració o resultat lliurable. La contractació àgil requereix, per tant, una dedicació (de gent i de temps) molt més intensiva per part del client en comparació amb la que els clients poden emprar en la contractació tradicional de cascades.

Respecte a la contractació, més enllà dels impactes esmentats, l’entitat no contracta una solució definitiva i definida (des del principi), sinó que contracta el desenvolupament d’aspectes d’una solució que evolucionen i s’incorporen de manera incremental, per assolir les necessitats identificades (user stories) i els objectius desenvolupant generals del client. Significa, habitualment, que la manera de contractar serveis tecnològics implementant una metodologia àgil es fa sobre la base de time and materials (contractació basada en el temps i els recursos que s’utilitzaran), i això pot tenir variacions segons les característiques del projecte.

D’altra banda, els criteris de lliurament i d’acceptació de resultats han de ser més flexibles, ateses les variacions de planificació motivades per canvis d’especificacions funcionals i tècniques que resulten de la retroalimentació de les persones usuàries sobre cada iteració o cicle de desenvolupament.

Per tant, hem de treballar en els reptes d’aquesta metodologia de desenvolupament si volem gaudir dels beneficis. El desenvolupament continu de les competències dels equips de client i proveïdor, la seva implicació en el projecte i la gestió d’aquest personal són elements clau d’aquesta metodologia. La definició de l’abast i la mida dels projectes i dels equips de desenvolupament són altres criteris que cal tenir en compte a l’hora d’aplicar-la aquesta metodologia. A les grans organitzacions amb sistemes d’informació complexos, en les quals majoritàriament s’opera amb metodologies tradicionals, un dels reptes més importants és integrar i combinar les noves practiques àgils en els entorns i els processos ja existents.