Si es fa una cerca a internet d’Andrés Villarrosa, poques traces es poden trobar de la carrera fugaç i rutilant del cantant de varietés. Bé, de fet, no se’n troba cap. Enlloc es recorda el seu lema, “el cantante melódico del trémolo metódico”. 

Tot i que l’estrella va ser fugaç, va deixar un rastre brillant. Sigui com sigui, Andrés Villarrosa encara viu entre nosaltres i es resisteix a l’oblit.

Ara que han passat més de vint anys, Andrés Villarrosa vol fer el seu cant de cigne particular. Ha tret el perruquí del calaix i les jaquetes llampants de l’armari, perquè tornin a veure la llum del dia. I també ha desempolsat les cintes de casset dels instrumentals de playback que el van acompanyar a les seves actuacions aparentment més memorables. D’aquesta manera, el respectable podrà tornar a sentir les cançons emblema que mai no el van fer famós, títols oblidables com Hermano, La canción del guau guau, Vaya chófer o Mambo Caracoles.

La crítica ha escrit:
“L'obra sap navegar per l'equívoc. Per jugar entre la ficció i la realitat. També entre el patetisme i una emoció trista que commou. Oriol Genís dona la cara per aquest Villarrosa, que no té la ploma d'Ocaña però sí la seva frescor.”
(Jordi Bordes, recomana.cat)
https://recomana.cat/obres/que-fue-de-andres-villarrosa/critica/cantant-melodic-gens-metodic-busca-abracada-de-confort

“Genís ha recorregut a Marc Rosich perquè embasti aquest hilarant biopic musical de la vorera cañí del Raval, tot i que referma entre rialles la sospita que es tracta d'un mockumentary amb irònica distància postmoderna i jocs metateatrals. Un divertiment sobre heterònims amb jaquetes de lamé, com Jaume Sisa (Ricardo Solfa). Un espectacle sense etiquetes que només podria defensar tot un artista.”
(Juan Carlos Olivares, Time Out)
https://www.timeout.cat/barcelona/ca/teatre/que-fue-de-andres-villarrosa

¿Qué fue de Andrés Villarrosa? és una comèdia estranya que fa petar de riure mentre reivindica la memòria d’un personatge inclassificable amb una història que només podríem titllar de tràgica. Una peça gairebé nostàlgica que fa passar volant els minuts i et deixa amb un somriure perpetu a la boca. Un muntatge que hauria de fer temporada en un cabaret com cal per poder gaudir-ne acompanyat d’un bon gintònic de Larios en got de tub.” 
(Gemma Moraleda, “Somnis de teatre”)
http://somnisdeteatre.com/que-fue-de-andres-villarrosa/