Primera premissa: per parlar amb el teu úter, has de tenir-ne un.

Segona premissa: Si tens úter, possiblement ets dona.

Tercera premissa: Si ets dona, segurament pots tenir fills.

Quarta premissa: Si pots tenir fills, els has de tenir.

I una pregunta: ja els has tingut?

I una altra: per què no els has tingut?

I encara una més: es pot ser dona i no tenir instint maternal ni desig de ser mare?

De tot això, en parla Núria Planes —que, sí, és dona— amb el seu úter, perquè, com que és dona, en té. Però no només amb el seu úter, també amb la seva mare, amb el seu inconscient, amb les seves expectatives, amb les expectatives dels altres... I és que, de vegades, les dones, malgrat que tenen úter, malgrat que poden tenir fills, potser no en volen... No per res. Segurament serien molt macos i molt bones persones. Però, de moment, estan bé on estan.

I Núria Planes, per explicar-se i explicar al seu inconscient, a la seva mare i a qui faci falta, fa servir el seu cos, la seva veu, algunes cançons, un micròfon i un fi sentit de l’humor i la ironia.

FITXA ARTÍSTICA

Direcció, dramatúrgia i interpretació: Núria Planes Llull. Mirada externa: Carlota Grau Bagès i Gaia Bautista Jugovic. Il·luminació: Jaume Cañasveras Vives. Veu en off: Margarita Llull Novell. Tècnica de la companyia: Anna Boix Álvarez