Ni plomes, ni lluentons, ni music-hall, ni cabarets... Barcelona, que fins a la dècada dels anys trenta del segle passat i la Guerra Civil va competir amb París com a capital de la nit canalla, amb el Paral·lel com a grandiós epicentre, fa anys que va quedar desplomada, esmorteïda, apagada, potser gris... Però, des del mític Xino ha arribat una heroïna disposada a donar la volta a la truita, trencant els ous que faci falta i, si cal, algun més: ella és la Lluentons del Xino, una dona que enlluerna amb la seva gràcia, la seva picardia i els seus llustrins i que ha decidit recuperar la tradició i muntar un kabarete. Sí, no ens hem equivocat: kabarete, amb la k d’okupació. Podeu imaginar el perquè!

La Lluentons, com que és del Xino i té una certa edat, va poder mamar d’aquells cabarets que, a l’estil del Moulin Rouge, envaïen el Paral·lel amb acrobàcies, màgia, música, humor i unes vedets que, a més de pits, cuixes, cames i plomes, lluïen gràcia i desimboltura, sabien fer una mica de tot, i tot una mica malament, i enamoraven el públic masculí i engelosien el femení. I tot allò que la Lluentons va xuclar com si fos conyac o absenta, ho ha reciclat en aquest kabarete mig okupat, per al qual s’ha buscat un mestre de cerimònies ajudant i en pràctiques que fa equilibris amb els malabars perquè els ganivets no li ploguin a sobre.

Equilibrisme, humor, teatre, música, circ, mim... De tot hi ha en aquest kabarete que cada nit és diferent, perquè cada nit està habitat per artistes diferents. Ja sabeu com és això de l’okupació.