FITXA

Directores: Verònica Font i Yolanda Olmos. País: Espanya. Any de producción: 2017. Versió original en espanyol (VOE)

Tenia les mans petites, però la seva ànima era immensa, per això el piano sonava com sonava quan qui l'acaronava era Alícia de Larrocha. Ella és la protagonista d'aquest documental que es passeja per la seva vida des que es va presentar en societat com a pianista a l'Escola Marshall, que havia fundat Enrique Granados i de la que ella després seria directora. A les parets de l'acadèmia, al costat de la fotografia d'una nena a qui el piano li queda gran, encara es pot llegir: "Sesión íntima para la presentación de la niña pianista de 4 años, Alicia de Larrocha, mayo de 1929 a las 7 de la tarde". Anys després Alícia havia conquerit el món i a Nova York era coneguda com a Lady Mozart. Però ella mai va caure en braços de l'èxit: "No em mou actuar davant el públic, és la mateixa música la que em mou", va dir.

TEXT DE YOLANDA OLMOS I VERÒNICA FONT, DIRECTORES DEL DOCUMENTAL, PUBLICAT A LA WEB DE TVE

Les dues sabíem que Alicia de Larrocha havia estat una gran pianista, però teníem la imatge d'una senyora d'una certa edat, petitona i engalanada amb vestits de cerimònia davant d'un piano, una imatge pertanyent a l'elit de la música clàssica i que francament ens quedava molt lluny.
Aquesta imatge es va començar a dissipar quan ens van convidar a l'Acadèmia Marshall, fundada per Enrique Granados, per gravar la nova versió de Goyescas interpretades per Marta Zabaleta. Fent una passejada per les seves estades (al costat dels esperits de més d'un segle de música i els exercicis musicals que travessaven les parets de les aules) ens fixem en un cartell emmarcat que deia: "Sesión íntima para la presentación de la niña pianista de 4 años, Alicia de Larrocha, mayo de 1929 a las 7 de la tarde"; al costat d'ell una fotografia d'una nena de 4 anys davant del piano i amb els peus que no li arribaven als pedals.

En cada racó, la presència d'Alicia de Larrocha era evident, en aquella escola es va formar i va ser la seva directora durant molts anys; vam veure les seves partitures, algunes cartes, i altres fotografies de diverses etapes de la seva vida, des de la seva infància fins a la seva retirada 70 anys després, sempre davant del piano, concentrada i enèrgica.
En sortir de l'acadèmia ja havíem decidit que volíem fer un documental sobre ella i ens vam posar en contacte amb la seva filla Alicia Torra, que ens va parlar de la gran labor de catalogació que estava duent a terme amb l'arxiu personal de la seva mare: fotografies, partitures, correspondència personal, pel·lícules familiars, programes de concert i fins i tot vestits dels seus primers concerts.

Va resultar que aquell arxiu no era només extens, era aclaparador; ens vam adonar del que teníem entre mans i el pànic es va apoderar de nosaltres; no érem expertes en música clàssica i preteníem fer un retrat sobre una de les més grans pianistes del segle XX.

 Durant mesos, les interpretacions d'Alicia de Larrocha ens han segrestat: ens hem trobat tatarejant  Danza del fuego de Falla, o el Concert nº3 de Rachmaninov en l'autobús, i Mozart, Beethoven o Chopin a la dutxa; veient una vegada i una altra les seves mans ràpides al teclat, fins al punt de preguntar-nos: tenia només dues mans? En realitat les seves mans eren petites, fet que suposadament suposava una dificultat per interpretar algunes obres. Després hem sabut per altres pianistes com Maria Jôao Pires, o Joaquín Achúcarro, que les mans són un instrument; que quan ens centrem només en elles obviem l'ànima de l'intèrpret, la seva força interior, la passió, i Alicia de Larrocha en tenia molta.

Era una dona d'un gran talent, humil i una treballadora incansable; fins i tot quan un accident -obrint la porta d'un taxi a Nova York- va immobilitzar la seva mà dreta, va seguir practicant peces per a la mà esquerra fins a estar recuperada.

Envoltades de les seves cartes i centenars de fotografies visualitzem els grans escenaris del món abarrotats, els aplaudiments, els rams de flors, ciutats movent-se al compàs del seu piano, Nova York tendida als seus peus (on el seu públic li deia "Lady Mozart"), i allí que ens vam anar per descobrir el lloc en el qual passava tants mesos a l'any.
I sí, l'adoraven, allí com en punts altres racons del planeta; va tenir un èxit increïble. Llavors ens preguntem: Volem parlar de l'èxit? Aquest èxit que a ella no li importava? Sí, per descomptat, però una artista com ella ens parlava d'una alguna cosa més i ho feia d'una manera vetllada, com ella era, discreta, íntegra, sense excentricitat. Quin va ser el cost personal d'aquest èxit? D'una part, vèncer la seva timidesa en cada concert, en cada entrevista, recollint cada premi, i el més important, la difícil gestió emocional en els períodes d'absència, lluny dels seus fills, dels amics, una opció de vida en una època en què tantes dones abandonaven les seves carreres artístiques per les convencions socials del moment. Què ens estava explicant una artista que els va dir als seus fills: ‘Mentre jo visqui no parleu de mi, quan ja no estigui, feu el que vulgueu’?

A poc a poc, vam anar acostant-nos a la dona que hi havia més enllà de la pianista, i aquesta imatge de l'inici d’ encotillament es va esvair per descobrir amb gran tendresa que també nosaltres havíem caigut als seus peus.

Les mans d'Alicia és un documental biogràfic sobre Alicia de Larrocha, però també és una història sobre la passió i el desig, sobre la cerca de la perfecció, l'absència, i com no, també és un musical.