Sí. No aneu gens errats. Si les Feliuettes són Feliuettes és perquè hi ha una Núria Feliu. I perquè els agrada. I perquè es declaren fans seves. I perquè, per si tot això era poc, van decidir que la primera obra que farien fos un thriller festiu ambientat en el club de fans d’una cantant catalana que tots vosaltres coneixeu: és clar, la Núria Feliu. I de qui eren les cançons? Un altre encert al marcador: de la Núria Feliu. I qui les va anar a veure a El Maldà i les va aplaudir d’allò més? Premi, una altra vegada: de nou, la Núria Feliu. Així que estaven en deute etern amb ella i van decidir que el títol del seu primer espectacle, The Feliuettes, seria també el seu nom de guerra. I de guerra, des de llavors, n’han donat força...

Després de The Feliuettes, aquestes tres dones —tres eren tres: Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau— van continuar cantant mentre Gerard Sesé els marcava el ritme al piano i el resultat va ser Cobi, Curro, Naranjito, un revival de les mascotes més famoses de la nostra història i d’altres grans hits de l’univers pop-cañí del final del segle passat.

Però, com que la Núria Feliu està molt bé, però en aquesta vida s’ha de fer una mica de tot, i si ets actriu encara més, The Feliuettes, de tant en tant, li fan el salt a la Feliu. Per exemple, ho van fer amb Hop!era, de Jordi Purtí i Toni Albà, i precisament va ser quan l’interpretaven a París que van començar a practicar el vol sobre escombra, en unes vetllades en què parlaven de tot i de res i que acabaven sempre en el principi: elles mateixes i la seva condició de dona. I van veure que eren bruixes que fumaven i cantaven. I van muntar un aquelarre al qual van convidar altres bruixes (i algun bruixot) de renom: Míriam Escurriola (que vam conèixer a Limbo), a la direcció; Cristina Clemente, Xavi Morató, Mireia Giró o Clàudia Cedó, escrivint textos per a elles; i Ariadna Cabiró (Barbes de balena), Arnau Tordera i Clara Peya (també Limbo), en la composició musical.