Van guanyar un Max, que es diu aviat. I ho van fer amb aquest espectacle que practica un humor que volen definir com a “excessiu, popular i desacomplexat”, però sense deixar de ser “ambiciós, afinat i políticament compromès”. Complicat? Potser sí, però els nois de La Calòrica, comandats pel Joan Yago, sembla que ho han aconseguit, així que celebren aquests dies els seus primers deu anys de vida.

-La Calòrica fa deu anys? Com heu canviat? Que heu après i com ha evolucionat la vostra manera d'entendre el teatre i de transitar pels escenaris?
La resposta curta és que abans teníem vint anys i ara en tenim trenta; amb totes les coses bones i dolentes que això implica. El nostre viatge d'aquests deu anys es caracteritza sobretot pel constant aprenentatge i per la lluita per la professionalització, una lluita que ha esdevingut en alguns moments una batalla. Una diferència que pot semblar anecdòtica però per nosaltres és molt important és que, deu anys enrere, ningú de nosaltres sabia que seria de La Calòrica ni de nosaltres mateixos la setmana vinent; vivíem al dia, fèiem cada bolo de cada gira pensant que aquest podia ser l'últim. Avui en canvi som capaços de projectar-nos una, dues i de vegades fins i tot tres temporades en el futur, això ens ha donat molta independència i capacitat de decisió. Pel que fa al contingut de les nostres obres, és difícil dir si aquest ha canviat perquè, des del nostre punt de vista, hem estat en canvi constant des del dia que vam començar a treballar. Mai ens hem preocupat per traçar una línia, simplement hem fet les obres que creiem que havíem de fer.

-Com es viu que ara reivindiqui la vostra trajectòria un gran teatre com el Lliure?
N'estem molt contents. El Teatre Lliure és un equipament fantàstic que ha actuat, en molts moments de la nostra història recent, com la punta proa de la vida cultural del nostre país i, tot i que comparar la nostra història com a companyia independent amb el naixement del Lliure no seria just per a ningú, podem reconèixer que admirem la força i l'empenta amb què un grup de joves creadors van tirar endavant el projecte del Teatre Lliure. Dit això, que un gran centre de creació públic (o semipúblic, digueu-ne com vulgueu) doni espai a una companyia que ja fa deu anys que treballa no hauria de ser ni una excepció ni un motiu de celebració. Tant de bo les joves companyies que avui estan omplint les sales petites de projectes interessants no hagin d'esperar una dècada abans de tenir una oportunitat als grans equipaments públics. Tots hi sortiríem guanyant: companyies, sales i espectadors.

-Fairfly ha estat un dels vostres espectacles més exitosos i que més premis us ha reportat....a on creieu que rau la clau del seu èxit?
-És molt difícil de dir. D'alguna manera, ens va sortir una comèdia terriblement actual amb la que tothom podia sentir-se dolorosament identificat: qui no hagi intentat crear una empresa, ha intentat tenir un grup de música, una família o qualsevol altre projecte que obligui a posar els objectius del col·lectiu per sobre dels objectius individuals. Aquests projectes projectats en el temps sempre acabaran provocant conflictes, això tothom ho sap i és d'això del que parla finalment Fairfly... de com n'és de difícil fer-te gran (com a empresa, com a grup, com a persona) sense acabar traint els teus objectius originals. Mai vam pretendre fer una obra autobiogràfica, qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat.

-Practiqueu un humor compromès amb l'actualitat... creieu que la situació actual s'ha de llegir amb humor?
No plantegem l'humor com un sistema de lectura sinó com una forma d'expressió i, eventualment, una eina de transformació. Llegir la realitat amb humor significa treure ferro a les coses terribles que passen al món i crec que això no és el que fem. De fet, encara que no ho sembli, nosaltres som persones serioses i fortament preocupades per les coses terribles que passen al món. El que fem és convertir aquesta preocupació en humor per intentar combatre aquestes coses terribles.

-Com definiríeu el vostre sentit de l'humor?
Intentem que sigui excessiu, popular i desacomplexat sense que deixi de ser ambiciós, afinat i políticament compromès. En general intentem jugar amb la gramàtica de l'inesperat i posar a l'espectador en situacions on no sàpiga si riure, plorar, cridar, escandalitzar-se o cabrejar-se.

-Dieu que 'no és el mateix canviar el món que canviar la nostra situació al món', en quin d'aquests punts esteu vosaltres? I quin creieu que ha de ser el camí que emprengui el teatre?
Totes tenim molts problemes, moltes preocupacions i moltes coses urgents que necessitem resoldre ràpidament. Si vivim la nostra vida en pilot automàtic (cosa que sovint és inevitable) ens convertim inevitablement en persones cada vegada més individualistes i egoistes. Per nosaltres fer teatre és una forma de compromís amb el col·lectiu, una forma d'aixecar el cap per sobre d'allò que ens passa com individus i fixar-nos allò que ens passa com a societat. Molt sovint per comprovar que el que jo havia confós amb un problema individual és en realitat un mal que afecta molts i que només entre tots podem intentar resoldre.