Diu Miquel Barcelona que en Parrà, al costat de Marc Vilajuana, el que fan és revisar "la tradició com a reivindicació política, buscant acostar-nos a l'arrel amb respecte per a sacsejar la consciència moral, estètica, ecològica i identitària". I en l'arrel de Parrà el que estigui és el Cant de la Sibil·la, en el qual es parla d'aparicions, d'un canvi d'era... Així que Barcelona diu que en Parrà hi ha "un reconeixement íntim cap al valor essencial de la tradició i un desprendre's de tot allò que no ens és necessari". I conclou: "Per tant, possiblement, parlem de consciència".

-Per què vau començar a treballar a partir del Cant de la Sibil·la? I com aquesta música ha determinat el moviment de Parrà?
El "Cant de la Sibil·la" i tota la revisió que en fem, beu de la peça [kórps] que es va estrenar a Fira Tàrrega 2019 amb arranjaments d'Oriol Mula i espai sonor de Carlos Martorell. A [kórps], vaig triar que interpretéssim aquesta peça perquè em semblava que expressa molt bé diferents dualitats que m'interessaven: allò pagà i el que és religiós, la culpa o l'esperança, el judici i el canvi de paradigma... tot segons el punt de mira amb què es miri per interpretar la cançó i, amb ella, la lectura de la realitat. A partir d'això i treballant mà a mà, braç a braç i veu a veu amb el Marc Vilajuana, revisem la tradició com a reivindicació política buscant apropar-nos a l'arrel amb respecte per sacsejar la consciència moral, estètica, ecològica i identitària.

-Què és el que se'ns ha d'aparèixer?, de quina aparició ens vols parlar?
Quan ens apreníem la cançó amb el Marc a [kórps], em va cridar molt l'atenció aquesta forma verbal que hi apareix (mai més ben dit) i que, com en tants temes religiosos i com en la Sibil·la mateixa, enuncia. La lectura i tradició paganes de la Sibil·la es refereixen a una bruixa que parla d'un canvi. Si li traiem el pes de la culpa de la interpretació que ens arriba avui dia, visualitza un canvi d'era. Ens aproximem a aquest aparèixer -i a aquesta necessitat present de canvi- com un gest individual cap a allò que som. Un reconeixement íntim cap al valor essencial de la tradició i un desprendre's de tot allò que no ens és necessari. Per tant, possiblement, parlem de consciència.

-Treballar la tradició des de la modernitat o refer la modernitat des de la tradició... Creus que han d'estar en diàleg constant? Com les heu fet vosaltres dialogar a l'escenari?
No és obligatori però, personalment, m'està sent necessari. És una tria deliberada. No sóc una persona a qui li hagi interessat massa abans la tradició perquè no sento gens d'afinitat amb les mentalitats conservadores. Però tinc molt d'interès i respecte pel llegat cultural i la memòria de les persones. Soc de l'opinió que la cultura és per utilitzar-la i, amb ella, tot el que ha sigut expressió d'altres persones. Perquè, aquestes expressions, ens fan veure la realitat d'una manera concreta o ens la fan qüestionar, com a mínim. En la nostra experiència, aquesta revisió sempre ha de passar per la transmissió i vivència en primera persona i per la necessitat d'expressió. És a dir, què vull dir jo a través d'això. De la mateixa manera que el públic que vingui a veure'ns rebrà directament de nosaltres aquest material, nosaltres ens hem dedicat a rebre aquesta informació de fonts i persones que ho valoren i coneixen. Parlant en concret de Parrà, amb el Marc busquem que Parrà expressi la dualitat en la tradició: arrel i estructura buscant un diàleg entre la veu i el moviment, el ruralisme i la contemporaneïtat, la forma i el canvi. A través de la revisió també de danses com Stella Splendens (El Llibre Vermell de Montserrat) trobem -en l'origen d'aquestes pràctiques paganes- oportunitats d'expressió que ens interpel·len per la seva bellesa. L'estudi de l'essència que percebem en aquests materials i la nostra lliure interpretació i resignificació que ens permeten els llenguatges del moviment, la teatralitat o el cant, són el contingut de Parrà.

Com feu evolucionar el treball des de [kórps] fins a Parrà? I per què vau tenir la necessitat de fer aquesta evolució?
D'una banda, tenia moltes ganes de seguir treballant amb el Marc perquè em venia molt de gust descobrir tot l'univers estètic, conceptual i artístic que el conforma. Ens portem catorze anys de diferència i em venia de gust treure'm d'un lloc còmode. Però, de l'altra, perquè m'interessava fer un zoom en aquesta estètica que transitem a [kórps] i, amb l'espai i temps d'una peça paral·lela, ens permetia entretenir-nos en el detall i poder ser més específics amb el missatge. Parrà, fa una aposta decidida cap als orígens de la representació escènica (intersecció entre el fet religiós i el fet teatral) i, des de la bellesa de la dansa i el fet físic, ens relaciona amb el col·lectiu i ens qüestiona aquest canvi que pot aparèixer en cadascú.

Com explicaries la teva manera d'entendre la dansa?
Aquesta pregunta és molt senzilla i molt complexa. Honestament, espero ser capaç sempre de canviar de resposta. Avui dia, la dansa està sent el meu mitjà d'aprenentatge, expressió i vida. En la pràctica diària del moviment i l'observació cap al cos, clarament també "apareix" molta informació rellevant en aquest camí que anomenem vida. L'únic que soc capaç de posar en paraules és que jo, quan era petit, feia solos de dansa per a la meva mare i el meu pare. Inexplicablement i sense referents. I ells m'acompanyaven des de les persones no usuàries de la dansa que eren. En la dansa veig (i potser per això la practico i la coreografio) una font d'informació, inspiració i guia molt important en el meu dia a dia perquè em permet somiar, intuir i sentir. Aquests verbs estan infravalorats en la societat que vivim o en tenen significats molt barats. La dansa, en mi, està sent una pràctica creativa de realitat.