Només una cadira. I un focus. I un teló vermell darrere seu. I ella vestida de negre. De dol. Amb un rosari a la mà. Un rosari que va passant, igual que ha passat la seva vida, igual que ens l'està explicant ara: pas a pas, any a any, des del seu naixement un ja llunyà 1914 fins avui, quan ja és morta, quan està esperant un judici que la deixi anar allà on hagi d'anar, allà on van els morts quan estan morts.

I aquesta dona, aquesta dona centenària de cabells grisos, vestida de negre ja no està de dol, perquè ara és ella qui és morta i ja pot recordar a tots aquells que la van acompanyar quan estava viva: mare, pare, dos marits, un fill...Tots morts abans que ella. I quan parla de la mort de tants èssers estimats i perduts la seva veu es trenca, se l'entristeix i li muda el rostre i li cauen llàgrimes; però només un instant perquè, poc després, la Júlia recorda un moment de joia, una vivència, una anècdota -impagables les del la funerària a on va néixer- i torna a riure o torna a semblar que rigui.

Aquesta dona, la Júlia, és una antiga companya de la Mont Plans, un somni que l'acompanya des de fa temps perquè ja fa molt de temps que volia pujar-la a l'escenari. I la Júlia ha tingut sort perquè només una actriu com la Mont Plans pot defensar-la des d'allà amb tan poc a on agafar-se: només la paraula, l'emoció i de tant en tant una mica de música per acompanyar-la.

La Mont Plans és una actriu que ens ha fet riure moltes i moltes vegades i que també ens va fer riure, a estones, durant aquest Sembla que rigui que es va acomiadar des de l'escenari del Casinet d'Hostafrancs del Barcelona Districte Cultural. Però la seva funció també va aconseguir emocionar-nos, entendrir-nos, il·lusionar-nos i, fins i tot, fer-nos plorar. I només amb l'ajuda d'una cadira, un teló vermell i un vestit negre provocar una muntanya russa d'emocions com aquesta és una fita que molt poques actrius són capaces d'aconseguir.