Un munt de nens. Petits, una mica més petits i més menuts encara. Un munt de nens a qui Cal Teatre va aconseguir endinsar en El bosc com balla tal com va fer el mestre de Hamelin en aquell altre conte que ara no us explicarem. Només que els nens reunits al centre cívic La Sedeta, en comptes de seguir el so de la flauta, responien al del violí i a les entremaliadures de Lucas, un nen sense cançó que s'estima cantar més que.... Cap altra cosa al món? No. Més que cap a altra cosa al món, no. Perquè Lucas s'estima encara més a la seva mare. I la seva mare se l'estima a ell. Però no li va poder regalar una cançó quan va néixer, com acostumen a fer totes les mares. La raó? Que no pot parlar. I com Lucas, sense cançó que cantar, se sent trist i una mica perdut, decideix endinsar-se en el bosc (que és on neixen les cançons) i demanar els arbres que li regalin una... Ho faran?

Els nens que dissabte van omplir la platea del centre cívic La Sedeta ja saben quin va ser el destí de Lucas. I també ho saben els que abans van acudir als centres cívics Can Clariana Cultural, Cotxeres Borrell, Tomasa Cuevas, Parc Sandaru i Zona Nord... perquè la de dissabte era ja la darrera oportunitat de gaudir de l'espectacle de titelles i música en directe El bosc com balla en el marc del circuit Barcelona Districte Cultural. Darrere oportunitat i un èxit a la platea i a les ovacions.

Els nens, un dels públics més difícils d'entretenir, s'ho van passar teta amb en Lucas (malgrat que alguns, els més petits, van plorar una miqueta quan les coses no li acabaven de rutllar al titella) i, quan va terminar l'espectacle es van apropar a l'escenari per poder conèixer als tres integrants de Cal Teatre (els intèrprets i manipuladors dels titelles, Jordi Font i Carlos Galindo; i la violinista, Aloma Ruiz), però sobretot per poder saludar els titelles: a Lucas; a la seva mare; a un venedor que esl volia enganyar; al seu cavall; a les ovelletes d'en Lucas; i també, és clar, als arbres i al bosc... que, ja ho sabeu, canta.