Tenim memòria de peix? Potser, sí; potser, encara; potser, sempre... Però ja no vestim cotilles. Malgrat que encara, potser, ens ofeguen.

La rebesnéta de la doctora Dolors Aleu i Riera llueix cotilles sobre l'escenari. I plora llàgrimes de tristesa que, abans d'arribar al mar, s'ofeguen en una peixera. La rebesnéta de la doctora Aleu, potser, de vegades, també creu que s'hi troba a un aparador, una peixera, un lloc on pot ser mirada i admirada, on pot lluir encara que no pugui lluir-se.

La rebesnéta de la doctora Aleu és una de les quatre actrius (a més de ballarina i cantant) de Barbes de balena, una petita joia d'orfebreria que conté al seu interior la memòria de moltes dones: dones de camp i de ciutat, pobres i riques, joves i velles, analfabetes o il·lustrades; dones que es van haver de conformar i dones que van saber lluitar. Són totes les dones de les famílies de l'equip que ha fet possible l'espectacle, però són també (malgrat que canviïn els noms o les procedències o les professions o quants fills van tenir) les dones de les famílies dels espectadors. Són el seu passat. I, malgrat la memòria de peix, els han d'ajudar a escriure un futur.

Barbes de balena -l'espectacle que ha debutat en el circuit del Barcelona Districte Cultural des de l'escenari del Centre Cultural Albareda- és, potser, un espectacle de petit format, però d'aquells que deixa una enorme petjada. Un espectacle construït enterament per dones (les actrius, la directora, la dramaturga, l'escenògrafa...) i que parla de dones però que està pensat per ser gaudit per tothom i a tothom fer pensar. L'equip ha construït a partir de les seves històries familiars i prenent com a eix la vida personal i professional de la doctora Aleu -la primera dona que va obtenir la llicenciatura de Medecina a Espanya- un retrat de com han viscut les dones durant els últims 150 anys, un retrat que ens serveix per entendre el nostre present perquè, com que la memòria és fugissera, les situacions moltes vegades es tornen a repetir. Com peixos en una peixera.