Fa anys a la dramaturga i directora Denise Duncan es planteja el tema de la negritud amb la seva companyia, La Pulpe. I fruit d'aquesta reflexió va sorgir Negrata de merda, una peça en la qual és un nen el primer a mostrar els seus prejudicis contra un altre nen pel color de la seva pell.

-Creus que els escenaris són un bon lloc per a lluitar contra els prejudicis?
Sí. Però no és aquesta la funció del teatre. El que vull és mostrar una cara de la realitat perquè es plantegin preguntes i els espectadors reflexionin sigui sobre prejudicis o sobre creences... No crec tenir una veritat que explicar, però sí preguntes per fer. El teatre parla del que ens envolta, del que ens preocupa... més que una lluita ho vull plasmar.

- Les teves obres sempre són reivindicatives, creus que el teatre ha de ser polític?
Sí. El teatre sempre ha de ser polític, però entenc polític d'una manera molt àmplia en la qual, per exemple, parlar de la vida privada pot també ser polític. Així que fins i tot sense prendre una posició política, l'estàs prenent. No sé si reivindico res, però sí que pregunto i això sempre és polític perquè suposa entrar en dialogo amb el sistema.

- Per què vas decidir que fossin els nens els protagonistes d'un exercici de racisme? Són ells més o menys cruels, més o menys culpables, que els seus pares?
Quan parlem d'adults fem un judici de valor immediat i prenem una decisió a partir de diversos condicionants. En canvi, sí qui ha protagonitzat l'acció són nens anònims sempre entrarem en contradicció i pensarem si la seva actitud respon a una qüestió innata o apresa. Els nens no són més cruels, però viuen directament les emocions. No tenen filtres socials. Així que manifesten els seus impulsos de manera més directa perquè estan en procés d'aprenentatge dels filtres socials i l'empatia. Els nens no són cruels, són sincers. I crec que un nen no té culpa, que aquesta és de l'entorn, del sistema educatiu, de la societat en què es desenvolupa. La responsabilitat sobre com actua un nen és dels seus pares però influeixen moltes més coses. Per exemple, el meu fill de quatre anys mai ha estat exposat de manera conscient als superherois, però els coneix a tots i vol ser Batman.

-Has intentat que no hi hagi ni bons ni dolents, ni blanc ni negre...?
Qualsevol discriminació parteix d'un lloc on no hi ha amor. Per això no crec que hi hagi bons i dolents, sinó gent que viu des d'un lloc o des d'un altre. I des de l'escenari intento comprendre aquestes perspectives. Si caus en el maniqueisme, el publico s'allunya. Tots tenim característiques bones i dolentes i tots actuem amb més o menys consciència. M'agrada la idea de moure'ns en els grisos.

- Creus que una certa dosi d'humor és una bona eina per a fer arribar al públic el teu missatge?
La comèdia sempre salta en els meus textos. I ho faig  expressament perquè crec que l'espectador després d'afrontar una tensió, en un moment donat necessita relaxar-se i riure. Perquè, si aconseguim que somrigui en un moment de tensió, després podrà continuar rebent. Així que sí, crec que cal utilitzar l'humor com a eina per a empatitzar amb el públic.