Sortir de la foscor, buscar la llum, aspirar només a ser qui ets i no aquell que diuen els teus papers que has de ser... I no poder... i haver de córrer... i arribar al lloc que confiaves seria la teva meta, però haver de seguir corrent... Encara que ja no sàpigues capa on.

Anthony Kmeid construeix en Los papeles el retrat d'una identitat i la impossibilitat de mostrar-la ni de demostrar-la. Nascut al Líban, els papers que li van donar en néixer, van sentenciar qui havia de ser encara que ell volgués ser un altre; van decidir en quin déu havia de creure encara que ell no cregués en cap; van assenyalar de qui s'havia d'enamorar encara que ell hagués triat a un altre... I tots aquells papers, els que tant havien mentit, són els que va haver de reunir per aconseguir obrir la porta de sortida del seu país, la que havia de conduir-li cap a un món que ell creia que no l'obligaria a mentir mai més, a amagar-se mai més, a haver de tenir por mai més.

Anthony Kmeid construeix amb aquests vímets, els de la seva vida, un espectacle on combina la dansa, la paraula i les imatges projectades en una pantalla, les llums i la música, per construir imatges plenes de poesia, de sentiment i de denúncia en les quals, en cap moment, s'intueix la més petita dosi de maniqueisme.

Són els seus uns papers tan honestos com poètics, uns papers que li haurien d'obrir totes les portes que ell decidís franquejar.