Quan cada concert podria ser el primer i l'últim... el músic es deixa la vida en cada cançó, en cada nota... Per si no n'hi ha més ... Per si després torna a estar obligat a emmudir, a callar un altre cop com va estar callat durant tantes i tantes setmanes. Sense trepitjar escenaris ni escoltar els aplaudiments

Quan cada concert podria ser el primer i l'últim, cada concert és una celebració, una gran festa compartida que els músics gaudeixen dalt de l'escenari i el públic des de la platea.

I que es deixaven la vida a l'escenari com si el concert fos el primer o l'últim és la impressió que van tenir els espectadors que van tenir la sort de gaudir a CC Cotxeres Borrell del concert de Koko-Jean & The Tonics acompanyats pel saxo de Dani Nel·lo. Perquè els cinc, amb Mrs Koko-Jean Davis com a veu cantant, van donar tot i més, van gaudir tocant i cantant, s'ho van passar bé, es van engrescar, van fer solos quilomètrics, van ballar com a veritables contorsionistes (Mrs Koko-Jean, que és una màquina) i van fer gaudir de valent uns espectadors que van acabar dempeus, ballant i tocant palmes... encara que, això si, a dos metres de distància perquè ningú desitjava que aquell concert fos l'últim. En volien més. I més. I més. Tants com fos possible.