Diu que fa dansa per fugir de les lectures d'una sola direcció, dels significats unívocs, tancats, indiscutibles. No és això el que desitja Miquel Barcelona (ni tampoc Marc Vilajuana) per als espectadors que acudeixen a veure Parrà, l'espectacle que presenten al Barcelona Districte Cultural i que ha arribat a l'escenari dels Lluïsos d'Horta. O sigui que no serem nosaltres qui incomplirem la seva manera d'entendre la dansa i només compartirem algunes de les apreciacions que ells dos van fer en un petit col·loqui postfunció amb els espectadors i que tenen bastant a veure amb les seves intencions durant el procés de creació: la seva voluntat de contraposar mons oposats com el de l'església i el de la festa, el de l'ordre i el del caos...

I els uns i els altres estan a Parra, una coreografia cantada o una cantata ballada on conviuen els cants del Llibre Vermell de Montserrat amb els de la Sibil·la, les carraques i el ball de bastons, el folklore i la dansa contemporània, per crear un espectacle hipnòtic, vital encara que el seu ritme sigui pausat, que regala imatges farcides de poètica i omple els cors i les ànimes d'una pau festiva, d'una festa pausada.

I l'espectacle, generós amb l'espectador, va concloure amb dos nous regals: una tonada a l'estil de les antigues cantada per combatre els mals d'avui i el col·loqui postfunció perquè cadascú preguntés el que volgués, malgrat que ni el Miquel Barcelona ni el Marc Vilajoana van deixar entreveure què és el que esperaven que el públic llegís del seu treball: cadascú és (i hi ha de ser) l'amo de la seva mirada.