"Això és pop metafísic. Espero que el gaudiu". No ho va dir només pujar a l'escenari. Es va esperar a haver cantat ja un parell de cançons.

Així que sí: els espectadors del Centre Cívic Tomasa Cuevas ja havien gaudit durant una estona del pop ingràvid, vaporós, lànguid de Ferran Palau, un pop que no es Blanc -encara que així és com es diu el seu últim treball discogràfic- sinó que es descompon en tots els colors a través del prisma de la seva veu.

El pop metafísic de Ferran Palau sembla volàtil com ho és el vapor d'aigua, però la seva música quan s'enlaira es converteix en pluja fina que t'acaba amarant fins que t'atrapa en el seu oceà de sonoritats i et bressoli en les seves onades. I et deixes anar. I deixes que et banyi i t'esquitxi, que t'humitegi i t'inundi. I et vas relaxant. Fins que t'acaba fent seu.

El pop metafísic de Ferran Palau és com un mantra que va deixant capes i capes de significats, que et va endinsant en un univers dibuixat amb els escenaris de les seves cançons. Perquè les seves cançons són paisatges potser no exuberants però terriblement seductors com aquells moviments suaus d'un felí que atrapen la mirada i no la seixen anar fins que l'enamoren.

Ferran Palau hipnotitza a qui l'escolta. I els efectes del seu encanteri tenen pinta de perdurar durant dies i dies i més dies. Potser fins que torni a interpretar les seves cançons en el pròxim escenari del Barcelona Districte Cultural: serà el 12 d'abril en el Centre Cultural Albareda.