La comissària i investigadora independent Gema Darbo va ser l'escollida d'entre 58 candidatures presentades per fer una residència artística a cavall entre Barcelona i Madrid convocada pel Centro de Residencias Artísticas de Matadero Madrid i  LOOP Barcelona, mitjançant un acord amb Fabra i Coats: Fàbrica de Creació i el Santa Mònica. Acabada la seva residència a la Fabra, parlem amb ella sobre l'experiència, el projecte que ha desenvolupat, i les diferències entre Londres, on ha residit els darrers anys, i Espanya en el camp del comissariat artístic.

Quina valoració en fa, de la seva residència a la Fabra i Coats?

Molt positiva. Aquesta residència es divideix en dues fases: durant el mes de maig a la Fabra i Coats a Barcelona, i durant el juny al Centro de Residencias de Matadero a Madrid. Durant la meva estada a la Fabra vaig tenir la gran oportunitat de conèixer part de l'ecosistema que conforma actualment el teixit cultural i artístic de la ciutat de Barcelona. I encara que va ser una estada curta d'un mes, em vaig poder relacionar amb algunes de les artistes, agents culturals, comissàries i galeristes que conformen aquest organisme. Per mi va ser molt estimulant participar en les qüestions que s'estan formulant des d'algunes institucions i espais independents, conèixer quines són les persones que es troben darrere d'aquestes infraestructures, les condicions amb les que treballen i com intervenen en les seves pràctiques i metodologies. És una gran experiència d'aprenentatge i treball.

Què li ha semblat l'espai com a lloc on desenvolupar una residència?

Penso que la Fabra i Coats és una arquitectura que funciona com a centre de creació i arxiu material històric, social i polític de la ciutat. L'exuberància d'un espai tan emblemàtic, que va ser colònia tèxtil, rau en el fet que permet meditar sobre els diferents significats i estrats temporals de la història, la memòria, les absències i les presències que el lloc encara destil·la en relació amb el seu entorn geopolític. En un altre registre més pràctic diria que com a residència disposa de l'equipament necessari per al desenvolupament de projectes de les artistes, investigadores i col·lectius residents. A més, és un avantatge que el Centre d'Art Contemporani inscrit a la Fabra compti, alhora, amb una programació excel·lent. Vaig gaudir molt, per exemple, la mostra monogràfica de l'artista i cineasta tailandès Apichatpong Weerasethakul, pioner del cinema experimental la visió del qual ofereix de manera molt intel·ligent i visceral com repensar el cinema etnogràfic més enllà del cànon representacional.

Podem imaginar fàcilment en què consisteix una residència d'una companyia de teatre, o d'un músic… però, com és una residència d'una comissària d'art? Quin és el seu dia a dia?

Requereix moltes hores davant de l'ordinador escrivint i investigant i d'altres visitant estudis d'artistes i exposicions. La convocatòria de la residència que he fet obre una porta a participar en una exposició col·lectiva que tindrà lloc al Santa Mònica al setembre i que proposa abordar la idea de “llar”. A les bases s'estableix la meva participació amb dues peces audiovisuals: una primera ja produïda i la segona per produir. Així que són les bases les que guien el procés creatiu i el dia a dia que comentaves. Durant la residència vaig establir dues línies de treball simultàniament: la primera consistia en la selecció d'una peça audiovisual que cercava fent visites per diferents centres de creació i residències d'artistes com la mateixa Fabra, Hangar i La Escocesa, estudis independents d'artistes com TRAMA i FASE, i l'arxiu de videoart HAMACA. Durant aquestes visites vaig tenir l'oportunitat de conversar amb desenes d'artistes i veure'n els treballs. La segona línia de treball partia d'una investigació entre dues investigadores i una artista que produiran conjuntament una peça inèdita per a l'exposició.

Què més en pot avançar, d'aquest projecte?

La primera fase que comentava pren com a punt de partida la naturalesa performativa del llenguatge. Mira de pensar sobre la noció de la llar des d'una posició que fuig de tota definició o etimologia, partint d'un lloc que té el potencial de significar i resignificar-se des dels fonaments d'una lògica d'obertura semàntica i de temporalitat no lineal. A més, la meva intenció és desenvolupar una metodologia participativa que posi èmfasi en processos de producció de coneixement relacional. També considero la lectura de diferents escriptores i teòriques en matèria de pensament decolonial, les pràctiques de diferents artistes que treballin de manera transdisciplinar des d'aquest marc i les investigacions dutes a terme per diferents activistes en matèria de polítiques de l'habitatge. En una segona fase, l'enginyera i activista Júlia Nueno, l'investigador Javier Nueno i l'artista Noha Mokhtar se sumen al projecte. Becats per Harvard Urban Mellon Initiative, Júlia i Javier han investigat sobre finançarització, especulació i fons d'inversió en el projecte Real-Time Property Structure. D'altra banda, Noha és una artista que treballa amb fotografia, escultura i instal·lació i els seus projectes s'articulen a través de les relacions entre espais i objectes, que alhora s'entrellacen amb qüestions socials i polítiques al voltant de cultura, família, gènere i poder.

Per què va decidir enviar la seva candidatura a fer aquesta residència?

La convocatòria va arribar just en un moment en què sentia que a nivell personal, social i polític s'estava tancant un cicle. Si bé fa vuit anys que visc a Londres, cinc els he dedicat a cursar estudis de formació acadèmica, dos han estat marcats per una pandèmia, i un des que es va formalitzar el Brexit. Moltes de les persones que conformen la meva xarxa de suport o bé han marxat o estan pensant de deixar la ciutat aviat, i jo també em plantejo altres possibilitats quan acabi els meus estudis al setembre. La residència se'm va presentar com una oportunitat fantàstica, no només perquè té un fort suport de quatre institucions sinó perquè, a més, com explicava anteriorment, obre una porta a conèixer el context artístic i cultural actual de Barcelona i Madrid.

Pel que fa a la seva experiència a Londres, és més fàcil dedicar-se allí al comissariat artístic? Són molt diferents les condicions amb les que es pot treballar al Regne Unit i a Espanya?

Hi vaig anar a viure el 2015 motivada principalment per la possibilitat de cursar estudis de formació visual i curatorial, conèixer la realitat sociopolítica i artística del país, i generar noves oportunitats per a mi en l'àmbit laboral de l'art. És una pregunta complicada perquè és un moment de profund canvi a causa del Brexit i es tracta de realitats molt diferents que passen per haver-se d'adaptar a un entorn on les problemàtiques, els discursos, les necessitats artístiques i les demandes institucionals són ben diferents de les que hi pot haver a Espanya. El meu ideal sempre ha estat poder treballar a nivell internacional als dos països, encara que un horitzó comú és, sens dubte, la imparable precarització i neoliberació del sector. D'altra banda, assumint la dificultat que comporta de base subsistir i treballar en una megalòpolis com és Londres a nivell competitiu, un avantatge és el constant flux i rotació de llocs de treball i oportunitats.

Hem llegit que centra la seva feina en la intersecció entre la cultura visual, les humanitats digitals i el coneixement curatorial. D'on li venen aquests interessos i en quins projectes s'ha materialitzat la seva feina fins ara?

Exacte, la meva pràctica com a coiniciadora del col·lectiu Widephoto i la meva formació acadèmica més tard, prové d'aquests camps. Widephoto va ser una plataforma curatorial internacional que durant més de cinc anys es va dedicar al debat, intercanvi i aprenentatge de la fotografia contemporània a Barcelona. Un cop a Londres, vaig estudir el Màster Contemporary Photography: Practices and Philosophies a Saint Martins amb el filòsof especialitzat en imatge digital Dr. Daniel Rubinstein a Central Saint Martins. Després d'aconseguir una beca de formació vaig començar estudis de recerca curatorial al Màster en Pràctiques Avançades de la Universitat de Goldsmiths, on actualment estic finalitzant la tesina sota la supervisió de la teòrica Irit Rogoff. El projecte més recent que destacaria, i que ha estat realment transformador, ha estat una investigació col·lectiva que duem a terme dins del programa sobre la segona Biennal de Johannesburg comissariada per Okwui Enwezor el 1997. La nostra intenció ha estat allunyar-nos de reproduir el relat històric d'un esdeveniment que ha estat àmpliament teoritzat i que mai no vam atendre. En canvi, ens preguntem quina promesa podria activar en el present una biennal d'art que va tenir lloc a Sud-àfrica en una situació política i social tan complexa com va ser el final de l'Apartheid. Amb la responsabilitat i el compromís d'unes trenta investigadores ens vàrem dividir en quatre grups: Narratives, Afectes, Curatorial i Lacunae, i durant una mica més de dos anys vàrem treballar amb diferents textos, nocions i materials que ens van ajudar no només a formular-nos preguntes sobre les nostres diferents pràctiques, sinó també a cercar les nostres pròpies metodologies de recerca, trobar noves posicions i, conseqüentment, crear nous vocabularis dins un marc col·lectiu transdisciplinar.