Seguim esperant. Beckett des de les arts
Del 17 al 21 de desembre de 2019
Fabra i Coats - Centre d’Art Contemporani i Fàbrica de Creació de Barcelona
Esperant Godot és una de les obres més emblemàtiques de Samuel Beckett i una de les més representatives del teatre contemporani. Tant és així que Godot ja forma part del nostre imaginari, fins i tot sense haver llegit el llibre o haver anat al teatre –de fet, sense que a penes existeixi. Perquè tothom sap que Godot no arriba mai. El seu nom és l’anunci, l’excusa, el personatge sense paper al voltant del qual giren (girem) tota la resta, un protagonista absent que ens fa protagonitzar la seva absència.
Podem no saber que és la història de dos vagabunds que l’esperen al costat d’un arbre; que el patró del primer acte es repeteix al segon amb algunes diferències; o que un dels seus èxits més significatius és la representació que va tenir lloc el 1957 a la Presó Estatal de San Quetin, Califòrnia, davant de 1.400 reclusos. Godot és el desconegut que tothom espera, metàfora del nostre horitzó d’expectatives, i Beckett l’autor críptic que rebutjava donar explicacions per no tancar cap porta.
A la Fabra i Coats - Centre d’Art Contemporani i Fàbrica de Creació de Barcelona, des que es va resoldre el concurs de direcció el passat mes de maig estem treballant per inaugurar el nou programa l’any que ve. I, mentre esperem que comenci aquesta nova etapa, hem volgut fer un petit cicle al voltant de Beckett. Aprofitant el 30è aniversari de la seva mort, rastrejarem la seva influència en les arts contemporànies i acabarem reflexionant de forma crítica i irònica, amb i sense ell, sobre temes que anticipen la futura programació del Centre d’Art, com ara l’autoria i la representació –o la seva absència.
«Beckett, llegit a través de l’art contemporani, acostuma a resultar curiosament duchampitzat: ambdós, Beckett i Duchamp, ens ensenyaran que es resisteix al sorollós món exterior de la banalització i saturació comunicativa mitjançant el progressiu silenci de l’obra d’art, fins i tot de l’artista mateix», escriu Marcelo Expósito («Cultura/s», La Vanguardia, 16/3/2011). Més enllà del teatre, Beckett va fer obres per a la ràdio, la televisió i el cinema, i en totes pregonava una indeterminació minimalista, on la marginalitat i la resistència del relat, a base de reduir l’acció o directament suspendre-la, li permetia exposar els límits de l’estructura narrativa –de la imatge o el discurs, de la paraula al cos. Una manera d’observar els missatges inherents a cada mitjà, i una manera, també, d’implicar l’espectador. Perquè, en Beckett, l’autor deixa de ser l’inventor que dona sentit a l’obra per obrir-la a les derives i lectures de cada context.
Paradoxalment, la seva omnipresència en la teoria i pràctica artística des de finals dels anys noranta ha acabat entronitzant-lo i idealitzant-lo, mentre el blindatge actual de la seva obra en mans dels hereus que en gestionen el llegat i n’autoritzen les adaptacions l’han relegat a un fetitxisme quasi intocable. Però si Beckett és contemporani, és perquè encara desperta preguntes entre el públic i la creació d’avui. Com a bon pretext i motor de moltes obres d’art contemporani, des de les arts Beckett és com Godot: hi és i no hi és. I no és cap heretgia –o sí, precisament, la que vam aprendre d’ell.
Amb aquest cicle, doncs, durant una setmana descobrirem com artistes de diferents generacions i contextos l’adopten i l’adapten a través de totes les arts i mitjans que Beckett va explorar, des del cinema fins a la televisió, del llibre a l’escenari. Veurem com l’artista Dora García fa una revisió del Film (1965) de Beckett en un hotel de Brussel·les que es projectarà totes les tardes a la Fabra i Coats. La reinterpretació que fa l’artista Lúa Coderch de la boca que diu Not I a la pel·lícula homònima de Beckett (1973) s’emetrà per Betevé. A partir de la nova traducció d’Esperant Godot, l’escriptor Josep Pedrals dialogarà amb l’artista i activista Marcelo Expósito sobre l'acte de traduir i apoderar-se de Beckett a la llibreria del barri La Tribu. I, finalment, tornarem a la Fabra i Coats perquè l’actriu i ballarina Alba Sanmartí tanqui el cicle amb una lectura en clau coreogràfica creada per a l’ocasió, on dos actors escenifiquen les didascàlies que mai hem vist d’aquesta mítica peça teatral.
En aquestes tres obres, la representació rebutja el que li és propi, la significació, i el relat sorgeix d’una sèrie d’efectes narratius que beuen del nostre imaginari, on ja conviuen Beckett i Godot. Esborrant i substituint la veu i la mirada que l’autor va donar als seus personatges, com fan García i Sanmartí, o ampliant el pla però desdibuixant el rostre, com fa Coderch, el protagonisme recau en una figura tan anònima com col·lectiva: nosaltres. I aquesta és l’herència de Beckett: entendre l’autoria com un exercici d’apropiació i traducció, un acte de generositat obert a variacions, com el desig de compartir sense subjectar que és l’espera de Godot.
Joana Hurtado Matheu
