Exposició

Succeeix cada dia

Artista: Jordi Mitjà

Dates: del 15 de febrer al 27 de setembre de 2020 (agost: tancat)
Inauguració: dissabte 15 de febrer, a les 12h
Lloc: Planta baixa i Planta 1

A cura de Joana Hurtado Matheu

Avís: aquesta exposició es prorroga fins al 27 de setembre de 2020. A causa de la situació sanitària actual per la covid-19, s'han anul·lat temporalment les obres en vídeo Artificial i Traduçoes do original, que es podran veure en línia aquí i aquí, respectivament. Tanmateix, el full de sala també estarà disponible només en línia. El podeu descarregar aquí:  Full de sala - Succeeix cada dia.pdf

---

De tots els pesos que carreguen les pedres, el de la metàfora és el més feixuc. Fundacionals en la construcció i decoració de la nostra humanitat, les hem tallat per caçar i sobreviure; les hem agrupat per fer murs que separen i sostres que uneixen; les hem entronitzat i col·leccionat, donant-los formes i llegendes que les han fet parlar. 

Hem erigit amb elles un món d’al·legories: imatge del rodamon, és el còdol de la cançó; la llosa de Sísif que carreguem, eternament incansables; o la que ens fa ensopegar i caure, una vegada i una altra, sempre la mateixa, sempre diferent. Però hi ha pedres anònimes i pedres amb nom. Hi ha pedres marginals, com tu, pedra petita, protagonista humil d’algun poema, que de cop dones veu a les grans revolucions: de la fona a les llambordes, és la victòria contra Goliat. També hi ha les pedres precioses i les escollides, com la pedra de Rosetta, la Pedra Negra de la Kaba i les taules dels Deu Manaments –pedres que mouen masses... I masses de pedra que no se sap com han arribat fins on són: del menhir a l’obelisc, dels conjunts megàlits als rocs tel·lúrics, l’apropiació d’aquestes pedres ens ha servit per donar sentit a una data o un fet inexplicable.

El cas més paradigmàtic és el de les pedres fonamentals. La primera que es posa en la construcció d’un edifici ho té tot: anonimat, singularitat i superstició; passat i futur en una sola pedra. Com a auguri de fortalesa, aquest acte d’enterrar per projectar és una tradició que ha saltat de l’esfera religiosa a la civil, i ha substituït així la consagració de bisbes per la foto amb polítics. Hem anat d’una pedra a una altra, d’una imatge a una altra, seguint la passera de la paràbola humanista, però del símbol al fetitxe és la literalitat de la il·lusió la que ha quedat sepultada. 

Per qüestionar aquest pes de la metàfora que afeixuguen les pedres, Jordi Mitjà les fa volar. I ho fa ampliant la paradoxa, dilatant la distància entre contraris per desplegar tots els matisos i les tensions de l’entremig. Destapar les contradiccions suposa deixar en suspens qualsevol significat, mostrar la precarietat meravellosa sobre la qual balla el nostre imaginari. L’artista interromp el missatge perquè ens fixem en la matèria i la forma, per introduir interrogants sobre la nostra relació amb l’entorn, des d’una simple pedra fins a l’esllavissada d’imatges que ens parlen, cada dia, des de tot arreu. 

Programació