Barcelona cultura

Blog

Amir Reza Koohestani: “Hem oblidat les lliçons de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial”

dl. 20/06/2022 | 16:30 H

Per Andreu Gomila

Tot i que fa gairebé dues dècades que el dramaturg i director iranià Amir Reza Koohestani volta per mig Europa, encara no hem tingut l'oportunitat de veure'l a casa nostra. Ha estat arreu, d'Hamburg a Santiago de Xile i és, sens dubte, la punta de llança del nou teatre iranià, una escena que, com certifica ell mateix, es troba en plena ebullició. Koohestani ha estrenat obra seva i adaptacions de clàssics i de teatre contemporani. Ve al Grec 2022 amb una versió lliure de la novel·la 'Trànsit' d'Anna Seghers, que ha barrejat amb el que li va passar a l'aeroport de Munic fa quatre anys, quan va poder viure en la pròpia pell què és ser deportat.

Què va passar a Munic el 2018?
És molt complicat. Encara que ho intenti explicar a l'obra, com més ho explico, més me n'adono com és d'absurd. Per simplificar-ho: els no europeus necessiten un visat per entrar a Europa. I hi ha dues menes de visats. Un visat turístic, que es diu visat Schengen. I un altre visat, que és un permís de treball. Com a no europeu, no pots estar al continent ni un dia més de la meitat de la durada del visat. Si tens un visat d'un any, no pots estar un any a Europa, sinó sis mesos. És una fórmula estranya. Per fer-ho més absurd, jo tinc dos visats: l'un que em permet visitar Europa i l’altre que em permet treballar-hi. I, òbviament, no són de llarga durada. Cada dos, tres, sis mesos, un any, he de renovar-los.
    El 2018, tenia un visat Schengen de llarga durada que no em permetia treballar a Europa. Així que per treballar a Alemanya, havia de sol·licitar un permís de treball. Quan vaig anar a l'ambaixada alemanya a Teheran, no sabien si tenia el visat correcte o si hi podia treballar amb el meu visat Schengen. I em van dir que no em calia. Durant aquest temps, vaig haver de viatjar dues vegades a Europa. El teatre va escriure a l'ambaixada per dir-los que necessitava un permís de treball. Aleshores, em van escriure de l'ambaixada per comunicar-me que el visat estava a punt. I que podia anar a recollir-lo.
    Havia de ser a Munic de finals d'octubre al principi del desembre. Va anar tot bé. Vaig fer una adaptació de 'Macbeth' a la Kammerspiele... Alguns amics em va dir que tot el que em va passar després era per culpa de la maledicció de Macbeth.
    A finals de desembre del 2018, tenia un vol fins a Santiago de Xile des de Teheran. Era fer mitja volta al món, un total de 32 hores de viatge. Teníem un espectacle al festival Santiago a Mil i tots els meus actors i tècnics hi van anar per Dubai. Dubai-Sao Paulo-Santiago. I aleshores vaig decidir que era massa complicat, que no podia fer-ho. Una de les meves actrius era a Munic, treballant a la Kammerspiele, i vaig pensar que seria una bona idea viatjar a Munic, passar-hi una nit i l'endemà agafar un vol a Santiago.
    Quan vaig arribar a Munic, a la frontera, un policia em va agafar el passaport, que no té gaire bona pinta, ja que està tot ple de visats. Li va demanar a un company que vingués i van començar a calcular tots els dies que havia estat a Europa els últims sis mesos. Era molt complicat. Havien d'estudiar el meu passaport i necessitaven temps. Em van fer esperar en una mena de comissaria de policia, a l'aeroport. Fins que van aparèixer i em van dir que havien calculat que, en els últims sis mesos, havia estat uns 102 dies a Europa, cosa que no està permesa. Només em podia quedar a Europa 90 dies, tot i el que meu visat era de sis mesos. Els vaig dir que havia sol·licitat un permís de treball, però em van respondre que els dies que havia estat amb el visat de feina no es comptaven amb els que havia estat amb el visat Schengen, que tots es computaven amb el visat Schengen. Havien de descobrir quins dies havia utilitzat l’un i quins l'altre.

"Vaig gaudir del 'privilegi' d'estar amb altres deportats. No m'hi vull comparar. Perquè la seva situació és ben diferent. No tenen res que els pertanyi. Res. I gairebé no parlen. Per als deportats, es tracta de l'última estació. No era a la presó, ni tan sols en un centre de detenció. No havia comès cap crim"

    Més tard, quan vaig parlar-ne amb els advocats, em van dir que cap altre policia m’hauria examinat el passaport amb tant de zel; que si tens un visat Schengen, no tens cap problema. Que no s'hi miren gaire. Em va tocar l'especial... Jo havia aconseguit un visat de feina per treballar a Munic dos mesos seguits, però això no importava.
    Vaig gaudir del "privilegi” d'estar amb altres deportats. No m'hi vull comparar. Perquè la seva situació és ben diferent. No tenen res que els pertanyi. Res. I gairebé no parlen. Per als deportats, es tracta de l'última estació. No era a la presó, ni tan sols en un centre de detenció. No havia comès cap crim. Estava en un lloc que anomenen zona d'espera, cosa que és molt irònica. No és la sala d'espera del metge. Se suposa que no t’ha de passar res. Però és com un càstig, deixar-te en aquesta incertesa que has de passar.
    Davant de l'últim mur, em preguntava: “què he de fer?” “Què puc fer?” “Espera i ho sabràs”, em deia. Mirava la tele, no podia fer res més. Estava en contacte amb el festival, amb el meu agent, però no podien fer-hi res. Era el 28 de desembre. Van passar moltes coses, fins que em van comunicar que m'havien de deportar. No m'ho van dir així. Em van dir que havia de tornar a l'Iran. No podia creuar la frontera. Què volia dir això? Que havia de comprar un altre bitllet i tornar a l'Iran.
    Un parell d'hores després, van tornar i em van dir: “Et deportarem”. Però només poden fer-ho si ets a Europa i jo, tècnicament, no hi era. Em van dir que ho considerarien una deportació. Van agafar-me el passaport i em van dir que també hauria de pagar una multa pel nombre de dies de més que havia estat a Europa. I, és clar, no duia prou efectiu a sobre per pagar-la. “Cap problema”, em van dir, “pots anar a un caixer automàtic”. Era molt absurd. Em deien: “No pots travessar la frontera, però per pagar una multa, pots anar a Munic, a un caixer, i treure efectiu. I tornar”. “No és estrany, això?” Vaig dir-los. I em van respondre que no, que m'acompanyarien dos agents. Així que em podeu imaginar amb les maletes i dos agents amb metralleta acompanyant-me a travessar la frontera, entrar a l'aeroport, a Munic, anar al caixer, treure els diners i donar-los-hi. Me’n van donar un rebut. I vaig tornar a la comissaria.
    Em van demanar quants diners tenia al compte. Els vaig dir que no era el seu problema. I em van dir que sí, que la quantitat de la multa es basava en els teus ingressos. Si ets pobre, has de pagar menys.
    Tot va ser molt absurd. Vaig estar a la zona d'espera amb altres deportats i vaig veure altres casos, fins i tot les reaccions de la gent que està a punt de ser deportada.

"Hi ha un malentès absolut als governs europeus. També als mitjans. Un malentès sobre el concepte de la immigració. No volen entendre-ho"

Estaves llegint la novel·la d'Anna Seghers?
Mesos més tard de tot això, el Thalia d'Hamburg em va proposar d'adaptar 'Trànsit', que és una obra que recorda molt l'incident que vaig patir. Quan la vaig llegir, em vaig adonar que havia passat per una situació semblant a la que Anna Seghers descriu amb els immigrants del 1943, a Marsella. Vaig tenir la idea d'escriure un text nou, que m’inclogués a la zona d'espera de Munic llegint la novel·la de Seghers. I vaig començar a conèixer els seus personatges.
    Per a Hamburg, vaig fer una adaptació fidel de la novel·la, sense estar-hi involucrat. Més tard, vaig fer-ne una altra adaptació per a La Comédie de Ginebra, que és la que es veurà a Barcelona. És una adaptació més lliure, amb dues històries paral·leles, la meva a Munic i la de Seghers.

Com veus ara el drama de la immigració a Europa?
No hi ha sentit de la responsabilitat. Hi ha un malentès absolut als governs europeus. També als mitjans. Un malentès sobre el concepte de la immigració. No volen entendre-ho. Primer de tot, han d'entendre que ningú no vol marxar de casa seva. És el procés més dolorós que hi ha. No ho farien si tinguessin altres opcions. No són gent mandrosa que no vol treballar, que pensa que serà més divertit viure a Europa i posa tot el que té en una motxilla. Quan tota una família, amb nens petits, puja en una barca que tremola, plena de gent, i va cap a l'oceà, vol dir que no té res a perdre. Això és el més important que Europa hauria d'entendre. En segon lloc, la majoria de les vegades, la raó principal per la qual tota aquesta gent va cap a Europa és per culpa dels governs europeus. No pots anar a l'Afganistan o a l'Iraq o a Síria i fer una guerra, i després dir: merda, per què volen venir, perquè fugen de la guerra? És molt simple. Però cada vegada que miro la tele i veig els polítics parlant-ne, m'adono que no ho agafen...
    Quan llegeixes Anna Seghers, veus que països com Mèxic van acceptar 80.000 jueus alemanys, durant la Segona Guerra Mundial. En aquella època, algú sabia què era la responsabilitat. La Segona Guerra Mundial no tenia res a veure amb Mèxic. Però van actuar així per responsabilitat. La immigració és un tema molt sensible. I sempre és el mateix. Encara no hem après tot el que havíem d'aprendre de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial. N'hem oblidat les lliçons.

"Quan veus el públic als teatres, a les meves produccions i a la dels meus col·legues, i veus tants joves que es barallen per aconseguir una entrada, un lloc, perquè sovint s’han d'asseure a terra, al·lucines"

Com és d’important Europa per a tu?
Per fer teatre, necessites un patrocinador, algú que et pagui perquè ho facis. A l'Iran, això no existeix. El teatre iranià es manté només per la taquilla. A Alemanya, la taquilla únicament representa el 10% del cost de la producció. El 90% ve de l'Administració. A l'Iran és zero. Però també pot ser molt barat de fer: amb un sol actor, sense escenografia ni res. Jo fa vint anys que treballo a totes dues bandes. Personalment, poder continuar treballant a l'Iran, fer-hi gires i disposar de coproduccions amb teatres europeus m'ha permès continuar treballant. No només a mi, sinó també al meu equip. A 'En trànsit' apareixen dos actors iranians i sempre intento que n'hi hagi, a les produccions que faig a Europa.

Està en ebullició l'escena iraniana?
Del tot. Quan tens poques possibilitats per passar-t'ho bé, quan tens poques opcions per sortir a la nit i el teatre n'és una... L'avantatge que tenim és que disposem d’un públic molt jove. Quan veus el públic als teatres, a les meves produccions i a la dels meus col·legues, i veus tants joves que es barallen per aconseguir una entrada, un lloc, perquè sovint s’han d'asseure a terra, al·lucines. Aquesta és una de les motivacions principals que tinc per continuar treballant a l'Iran. Amb el teu teatre, veus que tens l'oportunitat de canviar una mica la societat. En una societat que està una mica desesperada perquè es produeixin canvis.

SEGUEIX LLEGINT: Pablo Gisbert: “O t'imagines o t'imaginen”

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades