Barcelona cultura

Blog

Borja Sitjà: anàlisi, exportació i França

dj. 18/11/2021 | 10:00 H

Per Andreu Gomila

Fa cinc anys que Borja Sitjà dirigeix el Teatre de l'Arxipèlag (Théâtre de l'Archipel) de Perpinyà, un dels més de 70 teatres nacionals que hi ha a França. Abans, havia estat director del Grec de 2000 a 2006, director de l'àrea de creació de l'Institut Ramon Llull de 2006 a 2010 i director de La Villarroel i el Romea. De 1990 a 1996, va ser la mà dreta de Lluís Pasqual al Théâtre de l'Odéon parisenc. Per tant, és un extraordinari coneixedor del món teatral francòfon i del català, pont entre dues realitats que no tenen res a veure i un gestor amb un ull molt fi a l'hora de detectar el talent.

LES ARTS ESCÈNIQUES CATALANES VISTES DES DE FRANÇA
Per a Sitjà, el teatre català té, a França, “un problema d'identificació”, a causa, sobretot, que el teatre de text no viatja gaire en l'actualitat, a diferència del que va passar a primers del segle XXI gràcies a la companyia Romea de Calixto Bieito i al Teatre Lliure d'Àlex Rigola. Ara, explica, el que surt nord enllà és el “no text”, és a dir, les propostes de dansa, de circ i les que no tenen el text com a eix central. Posa els exemples de l'Agrupación Señor Serrano, Mal Pelo i El Conde de Torrefiel. Sitjà, a més, creu que no s'ha apostat gaire per la gent jove i cita explícitament el duet format per Nao Albet i Marcel Borràs. Va tenir a Perpinyà 'Los esqueiters' (Temporada Alta 2014, Grec 2015) i diu que vol fer aviat 'Falsestuff' (Grec 2018).
    “Quin model hi ha?”, es pregunta referint-se a l'arquitectura teatral catalana i espanyola. I respon ell mateix: “És difícil d'explicar perquè no n'hi ha”. I lamenta que als anys 80 i més endavant  no s'hagi construït aquest model, que podria haver seguit qualsevol dels existents a Europa: l'alemany, que es belluga poc fora però que aposta perquè hi hagi teatres a totes les poblacions petites; el francès, que és “més receptor que exportador”; el belga, “multidisciplinar”...

EVOLUCIÓ DEL TEATRE CATALÀ
L'actual director del Théâtre de l'Archipel creu que la passa cap a la multidisciplinarietat del teatre català dels últims anys és molt positiva i que hi ha “molts valors segurs, solidíssims”. I torna a citar els casos d'Albet i Borràs, “electrons lliures amb moltes coses a dir”. Creu, tanmateix, que “hi ha molt fum” i que les companyies “no han estat gaire recolzades” ni pels teatres ni per les institucions.

MÉS PRESÈNCIA A FRANÇA
“Hi ha artistes i companyies que tenen molta presència a França, però falten ajuts de la part catalana”, afirma Sitjà. Posa l'exemple dels Mal Pelo de Maria Muñoz i Pep Ramis. “Aquí, a l'Archipel, he programat la seva integral de Bach i no m'ha ajudat ningú”, remarca.
    Creu que hi ha problemes de comunicació, que es convida poc, sobretot des dels teatres, públics i privats, a programadors de fora a conèixer què hi fan. “Els festivals sí que ho fan”, remarca. “Cal una mirada de veritat sobre què fer amb les arts escèniques fora de Catalunya”, diu.  “Per què el Nacional, La Calòrica, el Romea, La Villarroel, no giren?”, es pregunta. No en sap la resposta. Però en els últims anys ha vist com Azkona&Toloza esclataven a Europa després de passar pel Théâtre de la Ville de París. Després del 'Sonoma' de La Veronal al Festival d'Avinyó, creu que ara serà el torn de la companyia de Marcos Morau.

EL QUE INTERESSA ALS TEATRES FRANCESOS
No hi ha un patró, una línia que determini quin és el teatre que interessa les 72 escenes nacionals franceses. “Depèn del teatre”, diu Sitjà. A Perpinyà, ell ha programat, des d'Escarlata Circus a  Agrupación Señor Serrano. El que sí té clar és que “estem fent espectacles de la mateixa qualitat de Polònia, del mateix nivell”. I que hi ha una gran demanda de textos contemporanis, que a Catalunya s'estan produint en massa. “Les companyies haurien de tenir, totes, personal que es pogués ocupar de donar una sortida internacional als seus espectacles”, recomana.

QUÈ HEM DE CONÈIXER DE FRANÇA QUE NO CONEIXEM
Primer de tot, Sitjà creu que no coneixem gaire la programació per a infants dels teatres públics francesos, amb artistes de primera categoria que aixequen espectacles familiars. I parla de, per exemple, Tiago Rodrigues (director del Festival d'Avinyó) o David Lescot (artista associat del Théâtre de la Ville de París). “Aquí fem 10-14 espectacles per a nens cada any”, afirma.
    Respecte al teatre per a adults, Sitjà esmenta Bruno Geslin, el gran èxit del qual és 'Chroma', una peça creada a partir de les experiències amb el color de l'artista anglès Derek Jarman. Un altre monstre del teatre de l'Hexàgon que no coneixem és Sylvain Creuzevault, més jove que Geslin (té 39 anys), i que acaba de meravellar l'Odéon parisenc amb una versió d''Els germans Karamazov' de Dostoievski.
    La directora i dramaturga Tiphanie Raffier, també en la trentena, és un altre nom a seguir. Estrena aviat a Marsella 'La réponse des Hommes' i el seu gran èxit, per ara, és 'La chanson'. Sitjà no s'oblida de l''enfant terrible' de l'escena francesa, Julien Gosselin, conegut per posades en escena maratonianes de novel·les contemporànies. Ha adaptat Roberto Bolaño, Michel Houellebecq, Don DeLillo... I per últim, Sitjà fa referència a Jean Bellorini, director actual del Théâtre National Populaire de Villeurbanne, una de les grans institucions teatrals franceses, i un dels directors francesos amb més projecció a Europa.

SEGUEIX LLEGINT: Herois i heroïnes dels festivals europeus. Els 10 artistes del moment

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades