Barcelona cultura

Blog

Butterworth i els altres. Un repàs al teatre britànic actual

dv. 21/06/2019 | 15:15 H

Per Andreu Gomila

La cartellera de Barcelona (i d'Europa) pateix d'anglofília. No hi ha setmana en què no s'hi estreni un text escrit a les illes britàniques (Regne Unit i Irlanda), des de grans obres com 'Jerusalem', que es podrà veure al Teatre Grec a primers de juliol, a peces més modestes com 'Si tinguéssim més coca et demostraria com t'estimo' que és a les golfes del Tantarantana. Entre el mestre Jez Butterworth, autor de la primera, i el jove John O'Donovan hi ha tota una constel·lació d'autors i autores que són capaços d'escriure un teatre que ens interpel·la directament. Podríem afegir el savi Tom Stoppard ('Rock'n'Roll', 'Arcàdia', 'La costa de la utopia'), l'in-yer-face Mark Ravenhill ('Pool [no Water]', 'Shopping & Fucking', 'Product'), la piconadora Caryl Churchill ('Una còpia', 'Top Girls'), el gran versionador Simon Stephens ('El curiós incident del gos a mitjanit', 'Pornografia'), el pistoler Martin McDonagh ('L'home dels coixins', 'La reina de la bellesa de Leenane', 'La calavera de Connemara'), sir David Hare ('El meu llit de zinc', 'L'habitació blava'), la incòmoda Lucy Preble ('L'efecte') i un llarguíssim etcètera.

Com diu Julio Manrique, director del 'Jerusalem', que podrem veure al Grec, i gran coneixedor del teatre anglosaxó contemporani: “Cada any apareixen obres meravelloses. Suposo que té a veure amb la tradició, amb una idea que vaig sentir a dir a algú parlant de cinema: Per què els nord-americans han fet algunes de les millors pel·lícules de la història? Doncs, perquè han fet les pitjors. Potser té a veure amb això. Que tenen una tradició tan potent, tan exuberant, que enmig d'aquest bosc hi apareixen perles”. Fem repàs anglòfil del que passa pel Grec.

Jez Butterworth ('Jerusalem'): l'autor de 'Jerusalem', amb 50 anys, és ara mateix el dramaturg de més èxit a Londres gràcies a 'The Ferrymen', una peça estrenada el 2017 al Royal Court amb direcció de Sam Mendes. Parla de tot el que va passar el 1981 al voltant de la vaga de fam mortal d'un grup de militants de l'IRA. Però aquesta peça no és el seu únic 'hit': va debutar el 1996 amb 'Mojo' i es va endur l'Olivier a la millor nova comèdia. El seu punt d'inflexió és, precisament, 'Jerusalem' (2009), una obra entre el 'Terra de ningú' de Pinter (n'és un dels seus deixebles) i el Falstaff shakespearià, amanida amb la poesia de William Blake. El 2012, vam poder veure al Goya 'Parlour Song'.

Hattie Naylor ('Abans que es faci fosc'): potser recorden 'Ivan i els gossos', aquell monòleg extraordinari protagonitzat per Pol López al Lliure de Gràcia que parlava d'un nen abandonat als glaçats carrers de Moscou dels 90. Doncs, l'autora n'era la britànica Hattie Naylor, de qui Pep Pla dirigeix al Grec 'Abans que es faci fosc' (2012), una obra en la qual viurem el dilema de l'Anna (Max, en l'original anglès), una astrònoma que s'està quedant cega. Naylor és una de les dramaturgues experimentals més interessants del panorama britànic.

Dennis Kelly ('Nenes i nens'): amb 48 anys, Kelly és un dels dramaturgs de més èxit d'Anglaterra gràcies, sobretot, a l'adaptació musical del clàssic de Roald Dahl 'Matilda'. La peça que podrem veure a La Villarroel es va estrenar l'any passat al Royal Court protagonitzada per Carey Mulligan i parla de la vida d'una dona corrent, dels seus records d'infantesa, de com va conèixer el marit... Però res no és el que sembla. La primera frase ens apunta moltes coses: “Vaig conèixer el meu marit a la cua per embarcar en un vol d'EasyJet i he de dir que vaig tenir una aversió instantània cap a l’home”.

Comparteix aquest contingut