Barcelona cultura

Blog

Carme Portaceli: “La cultura ens manté com a éssers humans”

dl. 22/06/2020 | 23:45 H

Per Andreu Gomila

Teatre urgent. Això és el que està preparant Carme Portaceli a 'No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti)', una producció del Grec 2020 que la directora està aixecant amb divuit intèrprets, les Sey Sisters, Sol Picó i la dramatúrgia d'Albert Boronat i Judith Pujol. Aquest Grec 2020 havia d'estrenar la seva versió de 'La casa de los espíritus', que podrem veure l'any que ve. Per ara, ens quedem amb aquest espectacle polifònic.

Com has triat els textos?
He treballat d'una manera que m'agrada molt, tot teixint un format eclèctic amb un fil interior que ho uneix tot. I fa mal dir-ho, però m'agrada molt el que estem fent, ja que crec que arribarem al cor de la gent, amb moments preciosos.

Són textos molt diversos...
Hi ha autors que no havia fet servir mai. Hi ha des del 'Diari de l'any de la pesta' de Daniel Defoe a 'La pesta' d'Albert Camus, tot passant per textos del mateix Albert Boronat, de poetes catalanes joves com Anna Gual o Mireia Calafell, a Shakespeare, Llull, Koltès, Charlotte Brönte, Borges o pensadors com Josep Maria Esquirol i Hans Magnus Enzensberger.

Com els has cosit?
El fil comença amb 'La pesta' i com influeix un estat general en l'emocionalitat de la gent, perquè Camus, al cap i a la fi, parla de l'individualisme, de l'egoisme, de l'estar junts. Després teixim un altre fil que passa entre els animals. Gràcies al confinament, tots hem vist que han ocupat el carrer per reivindicar el seu lloc en un món del qual ens havíem apropiat... Finalment, tornem a la part interior de l'ésser humà.

La varietat dels intèrprets és molt gran.
N'hi ha divuit! Són gent propera a mi i d'espectacles que s'havien de fer aquesta temporada i que han caigut. D'Eduard Farelo a Nao Albet.

"Jo no vull parlar de teatre al teatre. El que m'agrada és parlar dels éssers humans, de la por, dels anhels"

I l'esteu assajant en temps rècord.
És el que tenim i ens està bé. Estem assajant entre Madrid i Barcelona.

El títol de l'espectacle prové del 'Tot esperant Godot', oi?
Sí, Beckett posa aquesta frase en boca de Vladimir, en un monòleg, on també diu: “En aquest indret, en aquest moment, la humanitat som nosaltres, ens agradi o no”... Jo no vull parlar de teatre al teatre. El que m'agrada és parlar dels éssers humans, de la por, dels anhels.

Has redescobert Beckett?
Sí, molt. 'Fi de partida', per exemple, el trobo un text meravellós. A la nostra obra, també hi posem el monòleg de Lucky, de 'Tot esperant Godot'. Beckett ressona tant, avui dia. Els seus personatges, com nosaltres, no saben què els està passant, pobres desgraciats. Beckett coneix l'ànima humana a fons.

"Tenia i tinc una concepció del que era i és el teatre públic que se'm referma més que mai. Ara és molt necessari i es deu a la professió"

Què més has redescobert?
M'agrada molt Albert Boronat, perquè és molt emotiu i té una sensibilitat essencial. I Enzensberger, de qui he recuperat 'L'enfonsament del Titànic', que és d'una bellesa, d'una claredat...

La pandèmia ha fet que canviïn els teus interessos teatrals, les obres que volies fer?
No gaire, però sí que estic tornant a coses que havia esborrat una mica al llarg de la meva vida. Sí crec que, efectivament, tenia i tinc una concepció del que era i és el teatre públic que se'm referma més que mai. Ara és molt necessari i es deu a la professió. Durant la pandèmia, una de les coses més interessants que han passat és veure com els teatres públics europeus parlaven entre ells sobre la necessitat de la cultura i la necessitat de defensar-la, colze a colze. La cultura és el que ens manté com a éssers humans.

SEGUEIX LLEGINT: Lali Álvarez: teatre, sostenibilitat i comunitat

Comparteix aquest contingut