Barcelona cultura

Blog

Cesc Gelabert: “Si l'espectador no veu art, l'art no existeix”

dj. 16/05/2019 | 16:00 H

Per Andreu Gomila

Cesc Gelabert i  Mikhail Baryshnikov es van conèixer fa uns quinze anys i es van agradar. Dos ballarins excelsos, cadascú en el seu camp, que ho han donat tot per la dansa. I d'aquella primera coneixença n'havia de sortir alguna cosa excepcional, com és el 'Framing Time' que podrem veure al Grec aquest juliol, després d'estrenar-se la tardor passada a Nova York i fer alguna parada a Europa. Una coreografia seva que també balla, amb música de Morton Feldman ('Triadic Memories' per piano solo). Una peça que, alhora, és una mena de llegat artístic d'un home que ha intentat crear un model.

Quina és la teva relació amb Mikhail Baryshnikov i la seva obra?
Fa uns anys li vaig fer un solo, 'In a Landscape', que curiosament ja el fèiem amb el mateix pianista d'ara, Pedja Muzijevic. Ens vam agradar i ens ho vam passar bé. Hem mantingut el contacte i fa un temps ell va tenir la idea de cridar-me perquè li fes un espectacle nou. Tot surt d'un concert que van fer el pianista i l'il·luminador, Burke Brown. Després van pensar que ho podrien convertir en un espectacle i m'ho van encarregar. I jo, feliç. Vam assajar a Punta Cana, a Nova York... Però van passar una sèrie de coses i tot va canviar, fins que ell va decidir que ho ballés jo mateix, amb producció seva. Ho vam presentar a Nova York, al White Light Festival del Lincoln Center.

Què t'uneix a ell, a nivell estètic?
És un ballarí extraordinari, algú que ha ballat el clàssic a un nivell... El fa fàcil, el clàssic, com un moviment més. És una persona que ha tingut una inquietud enorme, obert a diverses formes artístiques.

Fa dos anys el vam veure al 'Letter to a Man', de Bob Wilson.
I ara mateix està fent un espectacle sobre el poeta rus Joseph Brodsky. Té una fundació a Nova York i un teatre, que el lloguen per fer espectacles de Broadway,però també donen moltes beques... He passat molta estona amb ell, vivint amb ell. I ha estat un luxe compartint-hi tot aquest temps . És un home que té una vida extraordinària. Et pot parlar del Balanchine, de qui vulguis. Si parles de cine, jo li puc parlar de l'Agustí Villaronga i ell em parla dels qui ha conegut: Polanski, Bergman...

Això et fa sentir petit?
En absolut. És un paio molt natural. És famós perquè és bo, no perquè hagi d'impostar res. I és molt fan del que faig... Pensa que quan vaig actuar a Nova York va venir cada dia! Algunes de les fotos de l'espectacle són seves. En cada funció, va ser allà, animant-me, donant-me idees...

Em sembla, tanmateix, que veniu de mons molt diferents.
A tots dos ens agrada el ballarí, l'acte de ballar, independentment dels estils i dels llenguatges. Coincidim moltes vegades. Per a mi, ballarí i coreògraf són dues unitats indissolubles. Primer és l'acte de ballar. Tota coreografia surt de ballar i només té sentit quan la balles. Aquí m'identifico molt amb ell. Crec que la meva contribució a la meva societat és un model de ballarí. Entenc que a la gent li pot costar d'entendre diferenciar el que és un model, una tècnica, de la part que soc jo qui ho faig. Al darrere de com jo ballo, hi ha un model de ballarí. No veuràs cap ballarí que hagi treballat amb mi que sigui una còpia, que faci els moviments que jo faig. Això no m'interessa. El que vull és que cada ballarí sigui personal. Per això, cal una presència qualificada, un ofici, saber treballar en equip.

Aquí balles sol.
Amb el pianista i la llum. Però sí, ballo sol. He fet molts solos, des dels anys 70. És el meu laboratori secret. En aquest concret, és molt preuat, ja que faig una cosa nova amb moviments que he fet sempre.

Nou?
Per la complexitat de la música. Té una bellesa i complexitat especial. Mai no m'havia hagut d'enfrontar a aquesta complexitat. Això m'ha permès crear un estat que m'interessa molt, molt particular. En canvi, els moviments són els típics de la meva vida. Però, en com es combinen i s'organitzen, hi passa una cosa que m'interessa molt. I té molt a veure amb la llum i la música, que és del Morton Feldman. És una mena de música repetitiva, que ell volia que no notessis que és repetitiva. De fet, quan la sents, tot et sona familiar, però tot és diferent. Per a qui ho balla és... Memoritzar l'obra sencera és molt difícil. A més, el Pedja en fa una interpretació molt particular. Perquè te'n facis una idea: la interpretació estàndard dura dues hores, dues hores i mitja, i ell la toca en 50 minuts. Crea una cosa molt especial. En ser notes dissonants, en tocar-les una mica més seguides, es fa una mena de Debussy.

Ausschnitte Deutscher Tanzpreis 2018 Cesc Gelabert Im (Goldenen) Schnitt I Vimeo from TANZweb on Vimeo.

I no hem parlat de la llum.
És molt especial. Al darrere, hi ha una estructura de metall, tapada amb plàstic, feta de quadrets, dins dels quals hi ha una bombeta. Enmig hi ha una escletxa, que és d'on entro i surto. Representa moltes coses: el que està més enllà, l'altre món, el somni, el que tu vulguis. Aquesta llum que va variant crea una situació molt bonica dins aquest estat, que té alguna cosa de meditació, de contemplació... La força d'un moviment està en el text interior, en els pensaments, imatges, emocions, que leviten aquest moviment. Com a espectador, mai no tindràs les mateixes sensacions que jo. Però hi ha molts paral·lelismes: si jo soc en una zona fosca, és probable que tu vagis a parar a una zona fosca. Com es materialitza, tot això? M'agrada deixar-ho en mans de l'espectador. Si l'espectador no veu art, l'art no existeix.

En aquest solo exposes el teu llegat com a ballarí?
Una mica, sí. Tinc 66 anys i estic, com a ballarí, a les acaballes. El cos està al límit. Quan ballo, puc tenir una calma interior que vas adquirint amb els anys. És com una persona a qui has conegut tota la vida i ara hi pots parlar directament. No has d'explicar un estat d'ànim interior. Jo ara puc tenir aquesta sensació amb el públic. Quan balles dalt d'un escenari, estàs inspirat, però també tens molts problemes, les mil manifestacions del nostre ego que t'estan fent la punyeta tota l'estona. Això t'ocupa molt i moltes vegades et perds. No és el mateix tenir una persona al davant que està pensant el que et dirà que tenir-ne una que t'ho diu. Ara tinc la sensació que ho puc dir.

Quin és el teu llegat tècnic?
Ara estic escrivint un llibre que es publicarà a la tardor, 'El que m'agradaria que la dansa fos'. No és la meva història, sinó les meves idees. He fet 150 coreografies! Però el més important que he volgut  oferir, com et deia, és un model de ballarí basat en la presència i l'ofici, que no és modern, però sí futurista. En el futur haurem de ser molt essencials i molt flexibles, per poder dialogar amb qui sigui i on sigui. Saber treballar amb algú sembla fàcil, però no ho és. Això és el que vull oferir a la societat. Sé que és difícil de veure: la gent veu unes formes, un senyor que es belluga d'una manera i que repeteix aquest estil. A mi, això no m'interessa. 'Escrit en l'aire', per exemple, va ser un espectacle diferent, perquè no m'interessa el llenguatge en sí. El llenguatge és una cosa del segle XX... Si hagués tingut més suport de la meva societat... Que n'he tingut molt... Em temo que si hi ha un boig que s'hi deixa la vida, la societat li dona suport. Però, com que ens costa sumar i acumular, quan aquest boig no pot més, allò mor.

Càpsula 2: Construcció d'un moviment. from Josepmarimon on Vimeo.

La dansa, a més, és molt efímera a casa nostra. Sense cap institució preocupada pel repertori, les peces neixen i moren ràpidament.
Més que mantenir les coreografies, el que m'hauria agradat fer a mi és una companyia instrument. No he pogut passar mai de la companyia d'autor. Volia un cercle de creadors al voltant de models de ballarí que tinguin un accent. Que tingués el nostre accent. I que permetés que els nous creadors sumessin. Jo volia que estigués lligada al Teatre Lliure... No és una companyia de repertori ni una companyia nacional, sense personalismes.

Una companyia com la Dresden Frankfurt Dance Company, de Jacopo Godani?
O com la Sydney Dance Company del Rafael Bonachela. Potser hauria hagut de marxar i posar el meu centre definitivament. Jo vaig viure molts anys a Berlín, com a coreògraf resident del Hebble Theatre.

T'has penedit d'alguna cosa?
No. Tenia aquesta obsessió. Crec en una cultura biodiversa, on no hem de fer tots el mateix. Has de saber què fan els altres. No pots viure en una illa. Al sud, ens costa molt. La gent jove d'ara no sap qui va ser el Magriñà, no poden ni imaginar què va significar.

Quan assages fora, a Nova York, per exemple, no penses que el tenen allà ho podríem haver tingut aquí?
He tingut la sort d'estar en llocs de primeríssima. A la vida, un fa unes eleccions. Jo volia tornar. Vaig anar a viure a Nova York, a Berlín, però sempre volia tornar... Ara veus que la gent et respecte, que tinc ofici i puc moure'm bé. El dissenyador de llums de Nova York, em deia: mai he treballat amb un paio que n'entengués tant.

Mikhail Baryshnikov no ha hagut de fer les coses que has fet tu!
No, no ha hagut de 'currar' com jo. Té un nivell de producció brutal.

Com veus els joves?
Hi ha gent jove que té talent, però continua passant que han de basar-se en el nord-oest d'Europa. Van més al gra. Hi ha coses que ha fet la meva generació que ells ja ni  intenten. Fixa't que tots ells tenen moltes connexions amb Europa: els circuits cada cop més són internacionals... La gent de la meva edat tenen unes infraestructures grans al darrere. Si no, ja han plegat. Jo, aquí, si vull fer alguna cosa, gairebé que encara ho he de demostrar. A Espanya, del 2007 al 2017, el nombre de representacions de dansa va baixar un 57%. Ara ja deu estar en el 60%. Com es pot sobreviure?

Comparteix aquest contingut