Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

Clara Aguilar vs. Jaume Manresa: teatre i música

dl. 01/07/2024 | 10:00 H

Per Andreu Gomila

Clara Aguilar i Jaume Manresa tenen una cama a cada món, l'una a la música i l'altra al teatre. Ella és compositora, dissenyadora de so, i acaba de treure el seu primer disc en solitari, 'Figura', que podrem veure al Paral·lel 62 en un espectacle doble amb Kae Tempest. Ha treballat amb Marcos Morau, Carlota Subirós, forma part dels VVAA... Ell és el mític teclista d'Antònia Font i de Joan Miquel Oliver, però fa molts anys que té un peu en el món del teatre: treballa amb Andrés Lima, ara el tenim al Heartbreak Hotel com a responsable de l'espai sonor de 'Sis hectàrees d'oliveres', i el 18 i 19 de juliol tocarà amb la seva banda al Teatre Grec.

Què ve primer, la música o el teatre?
Clara Aguilar: La música, tot i que no tinc la carrera. No la vaig acabar. Quan estava fent la carrera de Periodisme i Humanitats, vaig sentir a parlar del projecte dels Malnascuts de la Beckett i m'hi vaig apuntar, el 2017. No tinc formació escènica: només un curs amb Pablo Gisbert. Durant molt de temps vaig tocar el piano, als 13 anys vaig aprendre a tocar el baix per tenir una banda de versions de Police, Nirvana i Guns N’ Roses, vaig fer cello...
Jaume Manresa: En el meu cas, va venir primer la música, després el món de la dansa i el moviment i, finalment, el teatre. Vaig entrar en les arts escèniques per la dansa, amb espectacles que tocaven més de prop la música.

De quina manera es retroalimenten?
C. A.: Com et deia, el 2017 descobreixo l'escena. Ja tenia passió pel teatre: ho anava a veure tot, em retallava les crítiques, les entrevistes, vaig col·laborar a Núvol... Amb Malnascuts vaig descobrir que podia tenir un lloc com a creadora al teatre. Vaig començar a entendre la concepció sonora. He après un ofici fent-lo. Ara faig molta música per a teatre i dansa, i està tot barrejat.
J. M.: Tot el que siguin condicionants i limitacions, m'interessen. Quan treballes la música per al teatre, està clar que estàs al servei de contar una història, i això fa que hagis de plantejar la música des d'un altre lloc i que el seu significat hagi de ser més obert, perquè hi ha moltes més disciplines en joc. Això m'interessa.

Jaume Manresa: "Sempre m'ha agradat combinar. Em cans aviat de les coses i em va molt bé, quan duc una temporada llarga fent teatre, evadir-me i anar-me'n a fer un concert"

Heu treballat amb directors importants. Què esperen de vosaltres?
C. A.: Ara ja començo a tenir relacions personals que van més enllà de la feina, com amb en Marcos Morau i la Carlota Subirós, amb qui som grans amigues. La relació va més enllà de la sala d'assaig. Cada persona em treu una part diferent. Ningú em demana mai el mateix.
J. M.: Crec que esperen que tu aportis la teva visió, que posis el teu granet d'arena al que tu personalment has de dir de la història que explicaràs, el que treballaràs. És aportar el teu punt de vista.

Actualment, amb quins dos mons us sentiu millor?
C. A.: La gent fora del teatre es pensa que em dedico a l'electrònica, però el meu dia a dia és treballar per als altres i amb els altres. Això m'agrada. Ara estic entrant en el món del cinema. El teatre m'agrada perquè hi ha un contagi constant entre departaments, és una cosa col·lectiva molt fascinant. Em sento artista sempre que no se'm tracti com a operadora, però ja no em truquen per fer un espai sonor de “sona un timbre”, “passa un cotxe”. No desitjo fer només el què és meu.
J. M.: Sempre m'ha agradat combinar. Em cans aviat de les coses i em va molt bé, quan duc una temporada llarga fent teatre, evadir-me i anar-me'n a fer un concert. I quan duc una temporada de molts de concerts, de molta música, m'encanta ficar-me en un procés d'assajos, amb la bogeria que això requereix. O entrar en un centre de creació a fer un taller. No sabria dir amb quin em sent millor. Em sent millor amb la combinació.

Clara Aguilar: "No tinc el tarannà de “faré el que jo vulgui”. Perquè no ho entenc així"

A on us sentiu més creadors?
C. A.: No tinc el tarannà de “faré el que jo vulgui”. Perquè no ho entenc així. Hi ha músics que s'han marcat molt un color, que els encarreguen una banda sonora i no deixen de ser ells mateixos. Jo no. He crescut treballant amb gent, he fet coses diferents i he tret altres parts de mi. Hi va haver una època en què em trucaven per fer tecno i electrònica en obres de teatre. I pensava: per favor, que em truquin per fer orquestra! I ara ja passa. Ja han vist que sé compondre... Hi ha gent amb qui t'entens més.
J. M.: Depèn molt del projecte. No sé si et sabria dir si amb la música, la dansa o el teatre.

On és més difícil fer-se un lloc com a professional?
C. A.: La meva experiència em diu que tinc molta sort perquè treballo molt a les arts escèniques. Com a músic, vaig tenir set anys una banda de postrock, i com a Clara Aguilar, ara he tret un disc. Però el teatre sempre ha passat per davant de fer bolos, perquè el teatre em lliga molt. No tinc l'experiència de la Clara Peya, per exemple. Tinc la sensació que el món de la música és complex... Tinc tantes coses a fer... I estic còmoda així.
J. M.: Jo he dut molta sort en aquest sentit. Tenc molta feina i no seria just si no digués que he estat afortunat. Tant en el món de la música com en el del teatre. Genèricament, diria que les arts escèniques estan un poc pitjor que la música, tot i que la música no sigui per tirar coets. I si parlem de la dansa, crec que és el que està pitjor.

SEGUEIX LLEGINT: María Hervás: “Una de les meves preocupacions principals és mantenir el públic enganxat a aquest laboratori”

Compra d'entrades