Barcelona cultura

Blog

Creadors indisciplinats: Rodrigo Cuevas, Park Keito, Angélica Liddell, My!Laika i Hotel Europa

dl. 19/07/2021 | 15:00 H

Per Andreu Gomila

El teatre del segle XXI és indisciplinat per naturalesa, però hi ha una sèrie de creadors que porten al límit les arts escèniques amb espectacles que subverteixen els gèneres clàssics. No es tracta només d'escenes híbrides, on es barregen dansa, text, circ, 'performance' i música, sinó d'alguna cosa més: la provocació. I no parlem de l'exabrupte. Ens referim a la seducció a través de posar l'espectador en situacions incòmodes, davant d'un mirall que, per mitjà de de la distorsió, li permet endinsar-se en altres mons.

Rodrigo Cuevas
D'ell mateix, diu que és un “agitador folklòric”. I podríem afegir que els espectacles del músic i 'performer' asturià Rodrigo Cuevas no són d'eixe món: cabaret, folklore, erotisme, bellesa... Quan estudiava a Barcelona, va descobrir el cabaret i s'hi va enganxar, cosa que li va permetre ampliar el seu espectre escènic. Fa uns mesos que va gravar el quart disc de la seva carrera amb Refree com a productor, 'Manual de cortejo', que l'ha situat en un lloc molt destacat del panorama estatal. A partir de les seves cançons, desplega un potencial escènic descomunal que ha provocat que tingui milers de seguidors a tot arreu. Es pot ser avantguardista des de les arrels, amb 'muñeiras', havaneres i 'xiringüelus'? Ell ho fa possible.

Angélica Liddell
Angélica Liddell és un gènere teatral en ella mateixa. Mai no ha tingut pèls a la llengua i els seus espectacles no deixen ningú indiferent. Sembla un tòpic, això, però en el seu cas és sempre així. Al Grec 2021, ens porta 'Liebestod. El olor a sangre no se me quita de los ojos Juan Belmonte', la tercera part de les Histoire(s) du théâtre que Milo Rau ha engegat a l'NTGent i que el Grec 2019 ens va servir 'L'assaig', dirigida pel mateix director suís. Liddell agafa una expressió que apareix al final de l'òpera 'Tristany i Isolda' de Wagner per construir una oda al torero tràgic Juan Belmonte a partir d'una sèrie de “quadres metafísics” basats en episodis de la vida del Pasmo de Triana, el creador de la tauromàquia. S'ha de veure.

[Trailer] LIEBESTOD THE SMELL OF BLOOD DOES NOT LEAVE MY EYES JUAN BELMONTE Histoire(s) du Théâtre III — Angélica Liddell from NTGent on Vimeo.

Park Keito
Kotomi Nishiwaki i Miquel Casaponsa són els integrants de Park Keito, una companyia que, en lloc de buscar l'expansió a través de les arts escèniques, se centra en la introversió i en el desenvolupament de la imaginació de l'espectador a través del text, les imatges de vídeo, el moviment, les veus en off i la interacció. A 'New(a)days', volen que la platea treballi les neurones mirall, que són les que ens possibiliten que descodifiquen els gestos de les persones que tenim al davant. Els seus espectacles i instal·lacions juguen amb el cos, objectes i altres elements, com la llum i l'espai. Ajuntant-los, miren de crear contrastos.

New(a)days 'teaser' PARK KEITO from KotomiNishiwaki/MiquelCasaponsa on Vimeo.

My!Laika
Se n'ha parlat molt, de 'Fins i tot la foscor', l'espectacle de la companyia My!Layka amb què el Circ d'Hivern de l'Ateneu Popular de Nou Barris va celebrar el seu 25è aniversari. I és que la peça creada per Philine Dahlmann i Eva Ordóñez és de les que es recorden, sobretot perquè fan viatjar el circ més enllà dels seus límits, incorporant-hi el teatre, les coreografies del ballarí Junyi Sun i la música en directe i la intervenció d'Emiliano Pino. Al Grec 2013 ja ens van meravellar amb el seu humor dadaista a 'Popcorn Machine (A Domestic Apocalypse)' i ara, vuit anys després, tornen per explicar-nos la història de les religions occidentals sense cap topall estètic.

Hotel Europa
Hotel Europa és una companyia de teatre documental portuguesa formada per André Amálio i Tereza Havlíčková que explora les fronteres entre el teatre, la dansa i la 'performance', amb un sentit de l'humor imbatible. I són uns dels ambaixadors de la nova escena lusa que tantes coses bones ens està oferint. A 'Portugal não é um país pequeno' van a buscar el rastre del colonialisme que va portar Lisboa a controlar una extensió territorial a l'Àfrica tan gran com mitja Europa, a la qual el govern democràtic sorgit de la Revolució dels Clavells (1974) va posar fi. Gràcies als testimoni directes dels colons, Amálio i Pedro Salvador reprodueixen converses reals en escena.

SEGUEIX LLEGINT: Didier Ruiz: “Barcelona no és el paradís”

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades