Blog
El déu no abandonà Antoni. Vuit artistes grecs que hauries de conèixer dels segles XX i XXI
dc. 07/06/2017 | 17:00 H
Per Andreu Gomila, periodista i escriptor.
Es pot viure amb un passat tan gloriós al darrere? Quan en la teva llengua va néixer el teatre, els mites, la democràcia? Aquesta pregunta essencial és la que es fan des de fa dècades els artistes grecs, els antecessors dels quals van escriure l'Odissea, El banquet, van esculpir els frisos del Partenó i van envair Troia amb un cavall de fusta. Ha plogut molt des de la batalla de Queronea (338 aC) i Grècia o el món grec, com li hauríem de continuar dient ha estat capaç de fer grans aportacions a la cultura occidental en l'últim segle, sempre a partir de tres eixos fonamentals: la bellesa de la decadència, el passat gloriós i l'exili.
1. Konstandinos P. Kavafis (1863-1933). No podríem començar a parlar de la Grècia moderna sense fer esment de Kavafis, nascut i mort fora del que avui entenem per Grècia, a Alexandria (nord d'Egipte). Va viure a cavall dels segle xix i xx i és, sens dubte, un dels grans poetes universals de l'últim segle. És el poeta de la carn i del cos, però també el qui més bellament ha descrit la decadència hellènica, amb poemes tan famosos com Ítaca, Jònica, Esperant els bàrbars o El deu abandona Antoni. A Barcelona, als anys seixanta, les traduccions de Carles Riba a instàncies de Gabriel Ferrater van tenir un gran impacte, així com l'han tingut, més modernament, les traduccions del gran deixeble de Kavafis, Giorgos Seferis, premi Nobel de literatura de 1963 i continuador de la gran línia de poetes grecs que va de Píndar a Iannis Ritsos.
2. Petros Màrkaris (1937). Després de Nikos Kazantzakis, l'autor de Zorba, el grec, l'escriptor nascut a Istanbul el 1937 un altre grec de la diàspora és el més famós novellista grec entre nosaltres. No debades, el 2012 va rebre el premi Pepe Carvalho de novella negra, un guardó a la trajectòria aconseguit gràcies a la sèrie protagonitzada per l'inspector atenenc Kostas Kharitos, un detectiu brechtià. Sempre ha dit que Manuel Vázquez Montalbán li va ensenyar com introduir els problemes polítics i socials en les històries de lladres i serenos. Potser no hi ha millor manera d'entrar en el que ha passat a Grècia en els últims temps que llegint Amb l'aigua fins al coll (Tusquets). Un desconegut decideix assassinar banquers...
3. Iorgos Lanthimos (1973). Aquí, potser, hauríem de parlar de clàssics contemporanis com Constantin Costa-Gavras o Theo Angelopoulos, però ho farem d'una de les grans sorpreses que ens ha donat el cinema contemporani europeu, un home nascut a Atenes fa 44 anys aquest sí. El 2009, va deixar tothom esgarrifat amb Canino, que es va emportar el premi Un Certain Regard del Festival de Cannes, on va tornar el 2015 per recollir el premi especial del jurat després de rodar el seu primer film en anglès, The lobster. Si aleshores va tancar una família en una casa sense tenir contacte amb l'exterior, aquí va crear una distopia en la qual els solters tenen 45 dies per trobar parella si no volen convertir-se, per exemple, en escamarlans.
4. Iannis Xenakis (1922-2001). Va ser resistent contra els nazis, membre de l'Exèrcit d'Alliberament del Poble Grec durant la guerra civil grega dels anys quaranta, deixeble de Le Corbusier i de Messianen... Un home total que va viure bona part de la seva vida a París i que va acabar com a gran pioner en l'ús dels ordinadors per fer música. Tant quan feia edificis com quan feia música, Xenakis va emprar el mateix sistema algorítmic, extret de les seves experiències a l'hora d'escoltar la gent, bé durant els seus passejos en bici d'infantesa, bé enmig d'una multitud, bé mentre era a la guerrilla. Va fer el cim amb Metastasis (1954), va transcendir els serialistes i es va oposar a la indeterminació aleatòria de John Cage.
5. Dimitris Papaioannou (1964). Fa més de 30 anys que el director, dibuixant, coreògraf i intèrpret grec està aixecant una carrera sòlida, amb els punts àlgids en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'Atenes de 2004, o l'espectacle Still life (2014), que el van llançar a l'escena europea. Format en belles arts, Papaioannou explora el destí de l'home, les seves pors i el seu entorn, com pocs. Els seus espectacles tenen una gran plasticitat, sempre més a prop de la dansa contemporània, de la performance, que del teatre clàssic i ens fa recordar la grandesa d'un Alain Platel, per exemple.
6. Jannis Kounellis (1936-2017). Membre fundador de l'Arte Povera, Kounellis és un altre producte de la diàspora grega. Va traslladar-se a Roma amb 20 anys, s'hi va quedar i s'hi va fer un nom com un dels grans patriarques de l'art contemporani de la segona meitat del segle xx, com demostra la retrospectiva que li va dedicar la Tate Modern de Londres el 2009. La seva obra és dramàtica, austera, kafkiana. Deia que el que volia era presentar, no representar. I va aconseguir posar damunt la taula la història contemporània d'Europa, amb abrics, trossos de ferro, ampolles buides i tota mena d'objectes allegòrics.
7. Dimitris Dimitriadis (1944). Els teatrers recordaran el dramaturg grec per la gran interpretació de Màrcia Cisteró a Moro com a país (TNC, 2014), en la qual una dona descriu la devastació humana i cultural dun país que ja només serveix per destruir els seus membres amb batalles inútils. A França, país on és molt conegut, la seva primera obra, El preu de la revolta al mercat negre, va ser dirigida el 1968 per ni més ni menys que Patrice Chérau. Dimitriadis ha escrit més de 30 obres, novelles, assajos, i ha traduït al grec Tennessee Williams, Samuel Beckett i Marguerite Duras. Albert Arribas, que ja va muntar aquella peça al TNC, està preparant l'estrena mundial de Licaó.
8. Evripidis and His Tragedies. Si parlem de música, potser hauríem de cenyir-nos als grans, a Georges Moustaki, Mikis Theodorakis, Demis Roussos, però podem baixar al carrer i veure que a Barcelona tenim una banda de pop liderada per un músic grec, Evripidis Sabatis, que ha desenvolupat una carrera sòlida gràcies a temes melòdics basats en el piano sobre l'amor, la pèrdua i la luxúria, molt a prop de Stephin Merritt. Veterans de l'escena pop local han publicat tres discos d'estudi, l'últim dels quals és Futile games in space and time.