Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

Els millors espectacles del Grec 2022, segons els crítics

dv. 29/07/2022 | 00:00 H

Per Andreu Gomila

El Grec ha omplert Barcelona de teatre les tardes i les nits de juliol. S’han penjat molts cartells d’entrades exhaurides. Han vingut a la ciutat artistes de molts llocs del món, i molts d’aquí hi han estrenat les seves obres. Però, quins són els muntatges que han seduït els crítics? En són molts i de diferent gènere. Han participat en l’enquesta Juan Carlos Olivares, Xavi Pardo, Alba Cuenca, Oriol Puig Taulé, Manuel Pérez Muñoz, Jordi Bordes, Jordi Sora i Santi Fondevila. Només hi ha quatre obres que hagin tingut més d’un vot: 'La trilogie des contes immoraux', 'Larsen C', 'Gardien Party' i 'Bros'.

1. La trilogie des contes immoraux (pour l’Europe), de Phia Ménard
“De tant en tant apareix un espectacle —o una trilogia— que ens recorda per què ens agrada tant el teatre. Per què és l’espai genuí de la sorpresa? Ocupar el teu lloc en aquest joc i notar com poc després l’esquena se separa del confort del respatller i el cos busca l’escenari. El cap abduït pel que passa a uns quants metres. Envaïda per les imatges que erigeix i derrueix Phia Ménard, en solitari o acompanyada. No poder mirar res més que aquesta metàfora brillant sobre la fragilitat d’Europa i els seus falsos mites.” (Juan Carlos Olivares - Recomana)

2. Larsen C, de Christos Papadopoulos
“Llums i ombres de la història de les grans conquestes, que el coreògraf reprodueix a l’inici i al final de l’espectacle, amb un joc de llums, obra d’Eliza Alexandropoulou, protagonista indiscutible del dispositiu escènic, mentre van executant els set intèrprets. En el fragment inicial, encara sense connexió entre ells. En el tancament, víctimes de tot allò que ha passat en la part central de l’espectacle, la més extensa i compromesa coreogràficament.” (Jordi Sora - El Temps de les Arts)

3. Gardien Party, de Mohamed El Khatib i Valérie Mréjen
“Un dels millors espectacles que he vist aquest Grec ha sigut 'Gardien Party'. La festa dels vigilants, creada i dirigida per Mohamed El Khatib i Valérie Mréjen, és un muntatge francès coproduït amb una tirallonga de festivals, que és l’única manera de crear grans espectacles, a veure si aquí n’aprenem algun dia. Cinc vigilants de museu reals (és a dir, no actors professionals) ens reben en una sala del MNAC i ens parlaran durant una hora sobre la relació que tenen amb la seva feina i l’art que els envolta. Que et paguin (poc) per estar vuit hores al dia assegut en una cadira pot semblar una tortura, però també pot ser una ocasió única per dedicar-se a la meditació i a la pràctica de l’autoconeixement.” (Oriol Puig Taulé - Núvol)

4. Bros, de Romeo Castellucci
“Desconcertant, impactant, brutal, tràgica, segur, però també poètica, de suggeridora plasticitat, hipnòtica i fins i tot còmica en alguns moments. Així és Bros, una peça pràcticament sense text (llevat de la lectura d’unes banderoles negres amb uns críptics lemes escrits en llatí) i molt coral. Quan callen les màquines, apareix un senyor molt gran amb aspecte de profeta.” (José Carlos Sorribas - El Periódico)

5. Mivion. Radio Sarajevo, de La Conquesta del Pol Sud
“No hi ha a la proposta gaire posicionament polític, més enllà de la ingenuïtat reivindicativa de les bondats de la Iugoslàvia de Tito en una dramatúrgia molt ben trenada i unes petites i molt evocadores accions escèniques. I a la fi ens queda la necessitat de la memòria i la pregunta de per què hi ha guerres si tots volem la pau.” (Santi Fondevila - Ara)

6. Opening night, de La Veronal
“Molts han fracassat en l’intent de domar la Sala Gran, però Morau i la seva troupe s’apunten una victòria. L’escenografia de Max Glaenzel reprodueix l’ambient decadent entre bastidors, un mirall escorxat i fosc que mostra la cara oculta del teatre. A poc a poc, l’espai cedeix i l’enorme caixa escènica apareix en tot el volum faraònic, amb un hipnòtic anar i venir de telons, jocs de tramoia i focus.” (Manuel Pérez Muñoz - El Periódico)

7. Una imagen interior, d’El Conde de Torrefiel
“Fa anys que crítics i acadèmics ens trenquem les banyes per posar nom i etiquetes a un tipus de teatre (híbrid, multidisciplinari, noves dramatúrgies) que viu als llindars: entre la instal·lació escènica i el teatre sense teatre, entre la contemplació i la reflexió en viu. Teatre assaig o teatre pregunta, que, més enllà de donar respostes, planteja tota mena d’incògnites, talment com el nostre present continu. A Una imagen interior, els condes parlen de realitat i ficció mitjançant un dispositiu teatral que és al mateix temps simple i molt sofisticat.” (Oriol Puig Taulé - Núvol)

8. Aspecte global d’una qüestió, d’Atresbandes
“Aquest espectacle dels Atresbandes hauria de girar pertot arreu. I, fins i tot, hauria de fer temporada en un teatre més de tres dies. Us ho podeu imaginar? Com molt bé va dir l’Albert Pérez Hidalgo a la presentació de la nova temporada del Lliure, la companyia està molt contenta que els convidin a fer noves creacions, però el que realment volen és girar les coses que ja tenen fetes.”  (Oriol Puig Taulé - Núvol)

9. Tres coreografies, de Nederlands Dans Theater
“Cesc Casadesús, director artístic del festival Grec, s’hi referia en la copa posterior: una obertura que combina connexió amb l’espectador i alta qualitat, amb una dansa gens complaent. Així és 'One Flat Thing, Reproduced', de l’aclamat coreògraf nord-americà William Forsythe. L’escenari està ocupat per unes grans taules que els intèrprets arrosseguen al principi i al final de la peça, per desenvolupar-hi, al costat, a sobre, als marges, junts o per separat, una fantasia volàtil de moviment, salts i contactes entre ells.” (Jordi Sora - El Temps de les Arts)

10. Maña, de Manolo Alcántara
“Aquest 'Maña' reincideix en les intencions d’una peça altament contemplativa. De les que no es vol que s’acabi. Que es pot intuir quina figura geomètrica acabarà encalçant, però que tothom vol veure com s’encavalquen les peces, les unes amb les altres, per la simple fricció i lleis físiques.” (Jordi Bordes - Recomana)

11. Runa, de Lali Ayguadé
“Congratulem-nos de la tornada de Lali Ayguadé a l’escenari. Té un pes específic inequívoc. Aquesta peça de sala està cridada a ser el bateig d’una gran part del públic en la dansa contemporània. És tendra, còmplice, abstracta i molt agradable de veure, amb uns moviments amplis, de compenetració dels dos intèrprets, que rodolen per terra amb un vestuari ample, volàtil, com la mateixa coreografia. És volàtil amb molts fils de narració oberts.” (Jordi Bordes - El Punt Avui)

12. Un enemic del poble, de Thomas Ostermeier
“Excel·lents actors en una gran producció amb gos inclòs que accentua la seva contemporaneïtat amb una mica de música rock en directe, un magnífic espai escènic canviant i algunes corredisses. Aquest Enemic del poble és una producció de l’any 2012. Una producció en el repertori de la Schaubühne i la seva companyia estable que pot recuperar quan vulgui. Així es fa teatre a Alemanya.” (Santi Fondevila - Ara)

13. Desbordes, d’Amaranta Velarde
“Calen dos ballarins amb alta qualitat per defensar una idea com aquesta, perquè no es caracteritza precisament per un moviment gaire expansiu, sinó tot el contrari: expressivitat arran de personatge, lligada estretament amb el control mínim del cos, i capacitat d’interacció amb l’altre. Principis que queden reforçats per un fi sentit de l’humor que travessa tot l’espectacle.” (Jordi Sora - El Temps de les Arts)

14. Fàtima, de Jordi Prat i Coll
“Fàtima té una actitud de fugida de si mateixa, una violència innata que ens recorda el personatge de Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès. La seva és una història de solitud, sexe, drogues i d’al·lucinacions en una atmosfera onírica farcida d’un grapat de monòlegs punyents, amb petits cops d’humor, per descriure una realitat cruel sense realisme.”  (Santi Fondevila - Ara)

15. Al final, les visions, de Llàtzer Garcia
“Al final, les visions és una joia de text. Per què? Perquè amb una història de ficció sorprenent, original i una mica obscura, se’ns plantegen temes molt interessants. Per exemple: com podem seguir vivint la nostra vida si estem partits per la meitat? Com podem seguir vivint, rient i estimant si la gent que més estimàvem ja no és amb nosaltres?” (Elia Tabuenca - Espectáculosbcn)

16. Aquelles que no han de morir, de Las Huecas
“El que fan Las Huecas és descomunal, amb només seixanta minuts plantegen un estira-i-arronsa entre la poètica del decés i el cos sense vida com a subjecte polític. El més sorprenent és que ho fan a través d’un llenguatge fresc, barreja juxtaposada entre teatre testimonial i l’acció performativa simple i ben treballada.” (Manuel Pérez Muñoz - Entreacte) 

17. Gradissima Illusione, de Cris Blanco
"Divertidíssima bogeria sobre les il·lusions teatrals: la de la convenció, l'engany gratament acceptat que ens porta a mons impossibles. Però també la dels artistes que lluiten dia a dia per crear des de la precarietat. Un viatge àcid, artificiós i artesanal que passa per l'autoficció, el vers, l'òpera, el musical, l'il·lusionisme i el teatre postmodern en poc més d'una hora. Somia en gran... i riu-te de les teves pròpies misèries". (Alba Cuenca)

SEGUEIX LLEGINT: De Bartís a Weerasethakul... L'ABC dels espectacles que han marcat el segle XXI

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades