Barcelona cultura

Blog

Estrenar a fora. Quatre experiències personals

dc. 18/03/2020 | 16:15 H

Per Andreu Gomila

Hi ha molts artistes catalans que estrenen o porten a fora els seus espectacles, que viatgen per Europa, Amèrica i Àsia. Són dramaturgs, coreògrafs, directors d'escena... En són una pila. Hem parlat amb quatre d'ells amb l'objectiu que ens expliquin quina és la seva experiència, què han descobert en els seus viatges, si han canviat la manera de treballar, si s'espera alguna cosa d'ells per ser d'on són.

Els hem fet tres preguntes:
1. Què has descobert/après anant a fora que no sabessis abans?
2. S'espera alguna cosa de tu per ser català?
3. Has canviat la teva manera de treballar des que viatges amb la teva obra?

AGNÈS MATEUS I QUIM TARRIDA
Actriu, dramaturgs, director, performers... Autors de 'Rebota rebota y en tu cara explota', 'Hostiando a M'...

1. Omplir els teatres, generar públic i expectativa envers el món del teatre, és directament proporcional al que l’estat inverteix en educació. La cultura és una qüestió d’Estat. I fins que aquest Estat, les seves institucions i els polítics no s’hi impliquin… no hi ha res a fer. La cultura en general i el teatre en particular no són un luxe, són part de l'educació més primària i els hem de viure com una necessitat vital. Anar al teatre o veure exposicions no ha de ser una cosa excepcional. Nosaltres, a França, per exemple, omplim teatres i no ens coneix ningú, no som famosos, 'mainstream'. Les primeres vegades ens sorprenia. No són els nostres noms els que omplen les sales, és el seu pensament.

"Ens agrada sortir fora, perquè ens alimenta l’autoestima i la supervivència. Però també ens agrada i necessitem anar a Sant Quirze del Vallès, a Llinars, a Barberà o a Cardedeu"

2. Doncs no. En el nostre cas, les comparacions i expectatives venen pel contingut del nostre espectacle. A Europa s’ha venut la imatge que l’Estat espanyol és una referència respecte a lleis i tractament institucional de la violència de gènere. I res més lluny de la realitat. Tenim força xerrades al respecte i és molt enriquidor poder compartir la nostra realitat precària sobre aquest tema, estem en una situació precària a l’Estat espanyol que compartim amb la resta d’Europa. També és cert que pel que fa a moviments socials i agrupacions de dones que treballen sobre el terreny i lluiten des de la base, sí que anem a l’avançada.

3. Creiem que no. Continuem sent igual d’exigents amb la nostra feina, siguem aquí o a qualsevol altre lloc. Ens agrada sortir fora, perquè ens alimenta l’autoestima i la supervivència.  Però també ens agrada i necessitem anar a Sant Quirze del Vallès, a Llinars, a Barberà o a Cardedeu, on hi ha gent que s’arrisca de tant en tant a programar als que no sortim a la televisió. Ells també fan un treball brutal per omplir les seves sales.

CARLUS PADRISSA
Membre de La Fura dels Baus i director d'escena. Ha dirigit 'Turandot', 'Gotterdamerung', 'Die soldaten'...

1. Que tots anem en un mateix vaixell, la Terra. Surt un virus a l'altra banda del planeta i ens fa canviar la vida aquí. Estem interconnectats, però encara no hi ha manera de posar-nos d'acord  i remar en la mateixa direcció.

"Els Fureros portem l'ADN d'assolir nous reptes molt sovint"

2. Els catalans tenim fama de ser imaginatius, professionals i generosos en el nostre art. El nom de la FURA DELS BAUS ha fet que molta gent d'arreu aprengués de memòria un nom complex en català.

3. Els Fureros portem l'ADN d'assolir nous reptes molt sovint. El meu últim ha sigut crear una òpera col·laborativa a París on la gent amb el seu mòbil pot interactuar i fins i tot decidir el final de l'espectacle.

PERE FAURA
Ballarí i coreògraf. Autor de 'Striptease', 'Sin baile no hay paraíso'...

1. Marxar fora és posar un mirall a certes coses a les que mai abans els l’havies posat. A certes coses que ni sabies que tenien entitat en elles mateixes, com ara comportaments socials, maneres de funcionar que sempre havies percebut de la mateixa manera i que, de sobte, vivint fora, t’adones que es poden fer d’una altra manera. Te n'adones que, per algú mediterrani, és dur no veure el sol durant dues setmanes seguides, però que potser no poder sortir fora pel mal temps t’ajuda a millorar a afrontar la soledat, que l’amor és una construcció social i mentre allà es pensen i repensen cada pas que fan en una relació aquí ens encanta viure del drama constant i, sobretot, fer-ne molt, de drama. O que en cada projecte professional que fas és important reflexionar sobre l’equilibri entre eficiència laboral i afectivitat personal amb les persones amb qui treballes. Tot això ho he après fora. No aquí.

 

2. Per mi, aquesta pregunta és més interessant en l'àmbit polític que en l'artístic. Artísticament no és interessant perquè voldria dir que pel fet de “ser català” s’espera un cert producte, una estètica, una manera de fer, una marca que es pogués apreciar en qualsevol artista català. I ja em diràs què tenen en comú La Veronal, El Conde de Torrefiel, Àlex Serrano, Guy Nader i Maria Campos o Companyia Doctor Alonso, per esmentar només alguns dels artistes catalans que giren internacionalment. Les expectatives que crea una certa identitat nacional, en aquest cas la catalana, tenen molt poc a veure amb la identitat artística.

Políticament és més interessant. Què vol dir ser català? Ser català a fora, i parlo bàsicament de la meva experiència a Europa, vol dir que, t’agradi o no, encara ets espanyol, perquè a fora encara no s’aclareixen gaire amb el conflicte sobiranista, o sigui que a veure si s’acaba aviat, perquè no entenen (ni sovint volen entendre) per què el Cervantes té quota de màxims d’artistes catalans o per què el Llull organitza focus catalans, però no et dona suport si ja te’l dona el Cervantes.

"Per mi treballar sempre ha estat sinònim de girar, però tot i això, crec que sempre he tendit a fer el que em venia de gust en cada moment, o el que m’anava trobant en relació a les propostes que m’arribaven"

I a fora ser artista espanyol significa ser membre del grup de països del sud anomenat PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain). Saben que tenim pressupostos de producció limitats, per tant, jo crec que la manca de recursos pressuposa simplicitat tècnica i facilitat negociadora, ja que acostumen a assumir que tu sempre estàs més interessat en aconseguir el bolo que ells en programar-te a tu. Només els interesses més quan el seu projecte de comissariat rep fons europeus i llavors passes a ser quota del sud. Si fos dona i/o negre, llavors encara formaria part d’altres quotes. Diplomàcia cultural. Bufons de la corts europea. Carn d’ambaixada. Bolos que aconsegueixes més pel passaport que pel treball artístic. Però els he fet i els continuaré fent encantat. Intentant treure’n el màxim profit, no només econòmic, sinó com a impuls de visibilitat i experiència personal. Si fóssim llestos faríem com els belgues i enviaríem les nostres companyies escèniques a fer d’ambaixadors de Catalunya pel món. Però el nostre model cultural és massa provincial... perdó, és que no tenim model cultural perquè la cultura no interessa, per tant, només esperem que ens convidin a sopar sense muntar mai nosaltres una festa on convidar els altres. Per això la Unió Europea no és un grup d’amics que comparteixen visions i experiències, sinó una gran ONG que perpetua relacions de mendicitat.
 
3. Em considero professional des que em vaig graduar de la SNDO d’Amsterdam amb un solo amb el qual vaig girar molt, que es deia 'this is a picture of a person I don’t know'. Però quan vaig venir aquí vaig deixar de fer-lo perquè hi havia una part de text en anglès que sortia de la sincronització amb els llavis dels actors d’unes pel·lícules de Hollywood, i era complicat traduir-ho o posar-hi sobretítols. En canvi 'Striptease', el meu segon espectacle, tot i que té una gran quantitat de text, és la peça amb la que més he girat. Durant onze anys. Potser perquè era la peça més barata que he fet mai. Un tècnic i jo viatjant amb una càmera de vídeo i un parell de barrets i americanes.
Amb això vull dir que per mi treballar sempre ha estat sinònim de girar, però tot i això, crec que sempre he tendit a fer el que em venia de gust en cada moment, o el que m’anava trobant en relació a les propostes que m’arribaven. Mai no he tingut molt la sensació que el meu treball es veia hipotecat artísticament per fer-lo més viable per girar. Ara bé, tot això ha canviat i durant els últims dos anys m’he centrat més en fer peces de gran format i dirigir des de fora. Perquè em venia de gust. Però ha estat una mica un suïcidi. Perquè a fora he tingut molt pocs bolos per ser massa car i aquí, encara menys, perquè això d’aquí és un cementiri.

JOSEP MARIA MIRÓ
Dramaturg i director. Autor d''El principi d'Arquimedes', 'Fum', 'Nerium Park
'...
1. Sento que escric un teatre que és el que a mi m'interessa i que hi ha una certa fidelitat a uns principis teatrals sobre l'escriptura. Però, de manera conscient o inconscient, quan tens contacte amb altres teatralitats és possible que absorbeixi altres mirades en aquest sentit. Des de l'escriptura i des de la direcció. Hi ha països on no s'ha desenvolupat tant un espai d'escriptura, però sí la direcció d'actors. I mires d'entendre, assimilar, adquirir allò que t'agrada d'altres llocs.

"Des de fora es valora una obra, un autor, no tant condicionat per la seva procedència, sinó pel que ha escrit i com una obra connecta amb la seva realitat"

2. És molt enriquidor que les obres viatgin, no només les nostres cap a fora, sinó també les d'altres cap a aquí. Sempre he intentat, quan he anat a fer cursos o a estrenes a fora, informar-me de què estava passant teatralment en aquests països. Ser panoràmics ens fa més rics, ens ajuda a veure i entendre altres conflictes, altres formes de teatre. En els últims anys hi ha hagut una certa baixada de traduccions, de teatre de fora. Abans hi havia fins i tot cicles temàtics d'altres països i això ens ajudava a saber quin era el termòmetre del moment. Per això tenen un paper important els festivals i les programacions internacionals dels teatres, perquè ens ajuden a connectar-nos amb el paisatge teatral d'altres llocs. És imprescindible, per a la salut teatral d'un país, que hi hagi una mirada cap enfora... Sempre que he anat fora ha sigut una ocasió per conèixer altres formes de fer teatre. Quan ha sigut amb obra pròpia m'ha ajudat a ser més generós, això d'ensenyar que la mirada al meu teatre pot estar condicionada a altres mirades, altres lectures.
3. Des de fora es valora una obra, un autor, no tant condicionat per la seva procedència, sinó pel que ha escrit i com una obra connecta amb la seva realitat. Llavors sí que hi ha una certa curiositat per la geografia, per la procedència, pel context d'on vens. En molts països on m'han estrenat hi havia precedents d'altres autors catalans. Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé, Pau Miró són noms que coneixien molt bé. Llavors desperta certa curiositat que un territori tan petit generi una nòmina tan gran d'autoria. Quan et pregunten per què passa això, jo sempre dic que no és qüestió genètica, sinó que és el resultat d'unes determinades polítiques, d'un treball institucional, acadèmic, de l'Institut del Teatre a la Sala Beckett. D'uns espais que han fet que aquest context sigui possible.

Comparteix aquest contingut