ARTICLE

Ara que ja som al febrer i convé refrescar les sempre optimistes llistes d’objectius per assolir, li hem demanat a la periodista Laura Serra que ens refermi el compromís amb les arts escèniques. Com llegireu, afirma que el 2025 serà un dels millors anys del teatre català. Us convidem a revisar, amb ella, tota l’oferta genuïna i ambiciosa de teatre internacional i d’espectacles quilòmetre zero que ens esperen enguany, abans i després del Grec.

Per Laura Serra

Hi ha propòsits que no estan fets per ser complerts. S’hauria d’establir una norma: si apareix un propòsit més de tres anys seguits a la llista d’any nou, hauria de saltar i ser invalidat automàticament pels déus dels propòsits —qui, si no, controla les resolucions que ens fixem en secret?—. No hi ha res més trist que un desig tan poc desitjat que no ets ni capaç de començar-lo. Trobo que aniria bé que els propòsits tinguessin data de caducitat. Seria la manera que no quedessin a la recambra fins a convertir-se en gran reserva. És el que passa al teatre, que si no t’apliques a fer complir el desig —de veure tal artista, tal obra— allò ja s’ha esfumat i només en queda l’enyor del que va poder ser i t’has perdut: que si Peter Brook, Pina Bausch, Camí de nit, Àngels a Amèrica. Si no poses fil a l’agulla te’n penediràs.

És febrer, els descomptes del gimnàs ja s’han acabat i ni tan sols t’hi has apuntat. Deixa-ho estar per a un altre dia perquè els teatres estan canviant la programació nadalenca i venen les apostes grosses i arriscades. Quatre noms d’aquest mes com a exemple. Al Lliure, L’herència, de Matthew López, dirigida per Josep Maria Mestres, sis hores de teatre per viure com era ser un homosexual a la Nova York posterior a l’epidèmia de la sida entre una colla de joves (Carlos Cuevas, Albert Salazar, Ferran Vilajosana, Francesc Cuéllar). Al Teatre Nacional, L’aranya, d’Àngel Guimerà, un clàssic traslladat a l’època de la Transició, per Jordi Prat i Coll a ritme d’El general Bum-Bum. Al Teatre Goya, Un Déu salvatge, de Yasmina Reza, dirigida per Pere Arquillué: gran text, grans actors i no es necessita res més. I una gamberrada per veure com va: Macbeth en versió cabaret anglès. Oriol Broggi ha fitxat la banda The Tiger Lillies, els seus acordions i ukeleles per cantar Shakespeare i la seva dissort a la Biblioteca de Catalunya. 

Al març pretens fer zumba, però decideixes canviar-ho pel festival Dansa Metropolitana. Si busques moviment impecable, tens la colla de Humanhood al Teatre Nacional. Si ets fan de Rodrigo Cuevas i busques l’arrel portada a l’avui, tens Kukai Dantza al Teatre Sagarra de Santa Coloma o el bailaor d’avantguarda Israel Galván, que consagrarà la primavera a Granollers. Si vols moure’t, mira sempre què fan al Mercat.

A l’abril ja has descartat alguns nous propòsits que eren Everests inútils (a més, els catalans odiem les cues), però en canvi pots gaudir d’unes rutes panoràmiques i d’alçada per veure un grapat d’estrenes dels nostres dramaturgs. Una mena de GR del teatre de text català. Xiruques i som-hi. Parada 1. Pau Miró torna al teatre amb Expulsió (Sala Beckett), un dels seus textos aspres i d’aire Txékhovià. Comença la història amb el retrobament de tres germans que s’han de vendre la casa d’estiueig familiar. Parada 2. Després d’incendiar el món amb L’oreneta i Emma Vilarasau, Guillem Clua escriu el final de la vida d’un actor famós a Mort d’un comediant, un muntatge que promet un Jordi Bosch en estat de gràcia (Teatre Romea). Parada 3. Imperdible veure el nou espectacle de Clàudia Cedó i l’equip d’Escenaris Especials amb Fantàstic Ramon (Teatre Lliure), una comèdia de gènere sobre com és tenir un fill amb discapacitat.

També tindrem en cartell un pòquer d’asos de la comèdia. Parada 4. El teatre quotidià i profund, divertit i humà de Cristina Clemente aterra a La Villarroel amb una història sobre tres dones que coincideixen a la “ràdio”… teràpia. Parada 5. Marta Buchaca i les seves comèdies rodones i escumejants sobre els grans cracs vitals: l’enamorament i la paternitat són l’excusa de Kramig (Teatre Texas). Parada 6. Un altre dramaturg prolífic de comèdies inesperades com Jordi Casanovas exposa, a Un menú tancat, què pensen aquests homes que se senten en perill per si el feminisme els treu els draps bruts de l’armari… perquè n’hi tenen (La Villarroel). Parada 7. Ocasió única de veure Ramon Madaula a la distància curta, explorant el conflicte generacional amb la filla a Loop (Sala Flyhard). Parada 8. S’ha de veure tot el que faci La Calòrica, la millor companyia en actiu al país. A La brama del cérvol sembla que coincidiran al bosc amb tot de personatges que intenten escapar-se de la buidor existencial a base de colònies, trios, negocis tèrbols, ayahuasca i altres experiences semblants.

Entre maig i juny s’acaba el curs i si vols esprintar, aprofita la repesca, que vas tard. És un bon moment per posar-se al dia tot esperant el Grec. Sí, és hora de comprar les últimes entrades de Mar i cel perquè les veles es desinflaran tard o d’hora. També torna la premiada L’imperatiu categòric, de Victoria Szpunberg, El favor, de Susanna Garachana, i l’Oriol Pla, amb la seva família a Travy, un espectacle que podria durar per sempre, una meravella feta d’amor al teatre artesanal. 

Al juliol arriba el Grec i és impossible que aquell mes et quedi temps per a més extraescolars, amb el ritme frenètic del festival. Fins que no seguem sota el cel estrellat amb la nova programació (encara secreta) de la directora Leticia Martín Ruiz, podem gaudir d’alguns dels noms internacionals que, com el Grec, ens obren el cervell (o ens el trinxen): Vudú (3318) Blixen, d’Angélica Liddell (Teatre Nacional) o Tiago Rodrigues i Cor dels amants (Teatre Lliure). Quins seran els nous fitxatges grecs? 

Deixat el llast dels propòsits d’any nou enrere, ets lliure: aprofita les vacances per planificar teatre, perquè al setembre la temporada aixeca el teló —aquest any, amb previsibles xifres rècord— i la cosa agafa embranzida a partir de FiraTàrrega, epicentre mundial de les arts de carrer. La Mercè i la seva oferta escènica representa el tret de sortida oficial del curs. Els teatres recuperen l’activitat i es reprèn el cicle BCN Districte Cultural, en què l’any passat vaig veure l’espectacle Ma solitud, de Guillem Albà, que no para de girar per mig món, i a Barcelona només s’ha pogut caçar en aquesta temporada paral·lela que organitzen els centre cívics.

A la tardor, toca respirar aire fresc. Coses noves, inesperades, regeneradores. El festival Escena Poblenou i el “Viu Montjuïc” sempre tenen perles amagades més enllà dels espais habituals. També se celebra el nou Cruïlla Comèdia, que omple d’humor El Molino i el Paral·lel. S’ha convertit en un referent els últims anys el festival RBLS, amb programació especialment pensada per a un públic jove exigent i amb ganes de viure experiències fortes. Aquest any passat van programar històries fosques com Dirrrty Boys o el monòleg Boja. Els teatres tenen preparada la traca final per al desembre, tot són greatest hits pensats per a la temporada alta de la taquilla, i és quan arriben imperdibles com el Circ d’Hivern de l’Ateneu 9 Barris i la programació escènica nadalenca a plaça de Catalunya, que són tan clàssics com els propòsits del nou any nou que ja et pampalluguegen al cap per aquesta època. 

Si has seguit aquests consells, potser no hauràs fet prou pilates, potser el Duolingo no haurà triomfat, potser hauràs de fer examen de consciència, però hauràs exercitat l’endorfina de mala manera, amb tant plaer teatral. Com diuen els experts, més de 21 dies fent una cosa és un hàbit, així que anar al teatre ja no és una excepció, sinó una rutina. Propòsit complert!

SEGUEIX LLEGINT: Consulta Barcelona Cultura per estar al dia de tota l’actualitat cultural de la ciutat.