Barcelona cultura

Blog

Germaine Acogny. La gran mare africana de la dansa en 6 passos

dg. 28/02/2021 | 00:00 H

Per Andreu Gomila

Nascuda a Benín el 1944, però criada a Dakar (Senegal), Germaine Acogny és avui dia la principal figura de les arts escèniques a Àfrica, per un raó de pes: és la creadora de la “dansa africana”, un seguit de tècniques pròpies del continent, sobretot del Senegal i de Benín, que ella va depurar a través de la modernitat occidental (dansa clàssica, Graham i 'release'). Acaba de rebre el Lleó d'Or de la Biennal de Dansa de Venècia per “la seva contribució a la formació dels joves d'Àfrica i a la gran difusió del seu treball al seu país i a tot el món que han fet d'ella una de les veus independents que més ha influït en l'art de la dansa”. Però, qui és Acogny? Per què és tan important?

1. SENGHOR I BÉJART
A primers dels anys 60, Acogny va poder traslladar-se a París des de Dakar per estudiar dansa moderna i ballet. Però no s'hi va quedar, sinó que va tornar al Senegal i el 1968 hi va obrir el seu primer taller. Gràcies a la influència ioruba de la seva àvia i a l'estudi de les danses tradicionals africanes i occidentals, va començar a desenvolupar el que més tard anomenaria “dansa africana”. A finals dels 70, ja l'havia codificada, cosa que li va obrir moltes portes. De 1977 a 1982, va dirigir la companyia Mudra Afrique, creada pel coreògraf i ballarí Maurice Béjart i el poeta i president senegalès Léopold Sédar Senghor, que va quedar fascinat per la interpretació d'Acogny del seu poema 'Femme Noire'. El 1980 va publicar 'Dansa africana', una bíblia al continent.
    En tancar Mudra Afrique, Acogny va traslladar-se a Brussel·les per treballar colze a colze amb Béjart. A la capital belga va organitzar tallers sobre dansa africana amb estudiants, que van tenir molt d'èxit.

2. STUDIO-ECOLE-BALLET-THÉÂTRE DU 3È MONDE
El 1985, obre a Toulouse l'Studio-Ecole-Ballet-Théâtre du 3è Monde amb el seu marit, Helmut Vogt. I comença a brillar internacionalment.  Va col·laborar amb Peter Gabriel i Gilberto Gil i va crear els solos 'Sahel' i 'YE’OU' que la van fer voltar pels cinc continents.

3. RETORN A CASA
El 1995 decideix tornar al Senegal i, tres anys més tard, hi obre Jant-Bi/Ecole des Sables, un centre que ha ajudat a formar centenars de ballarins africans i de tot el món. Això no obstant, des d'aleshores ha tingut un peu al Senegal i un peu a Europa, sobretot a França, on ha encapçalat diferents projectes. De 1997 al 2000, va ser la directora artística de la secció de dansa d'Afrique en Création a Paris i de les Trobades Coreogràfiques de Dansa Africana Contemporània.
    L'educació dels joves ballarins ha estat sempre una obsessió: “Una mama té responsabilitat respecte als seus fills. Però els fills, quan creixen, també tenen la responsabilitat de continuar. Mai no s'ha de donar la culpa als pares, ni quan tens èxit ni quan fracasses. Intento responsabilitzar les joves generacions: han de conèixer la història i són els responsables del futur. Són els que han d'agafar el relleu”.

4. DE 'TCHOURAÏ' A 'COMMON GROUND[S]'
L'autèntic esclat internacional d'Acogny com a ballarina va succeir el 2001 gràcies a 'Tchouraï', una peça creada per la coreògrafa Sophiatou Kossoko que es va estrenar al Théâtre de la Ville de París i que va girar per Europa, els EUA, el Brasil i la Xina. El 2003, va aixecar 'Fagaala', sobre el genocidi de Rwanda, amb la coreògrafa japonesa Kota Yamazaki, on barrejava la seva tècnica amb el butoh i va afegir Austràlia i el Japó entre els seus fans.
    No va ser fins al març de 2008 que Jant-Bi va aterrar al Mercat de les Flors amb 'Waxtaan', l'originalitat de la qual no rau únicament en el tractament de les danses tradicionals o neotradicionals, sinó que també es troba en la mirada crítica que ofereix dels governants. Els ballarins, mitjançant aquesta creació coreogràfica, parodien els caps d’Estat, els ministres, els polítics i els homes poderosos.
    Susanne Linke i Olivier Dubois són alguns dels grans coreògrafs europeus que han treballat colze a colze amb Acogny. Són destacables els seus últims dos projectes. Per una banda 'À un endroit au début' (2016), una peça on mescla la seva pròpia autobiografia amb la del seu pare, Togoun Servais Acogny, autor d'un llibre cabdal, 'Récits d'Aloopho', i dialoga amb Johnny Cash, Walt Disney i Medea. Per l'altra, 'common ground[s]', un programa doble amb 'La consagració de la primavera' de Pina Bausch. El desembre de 2019, es van fer audicions a 135 ballarins a Burkina Faso, Costa d'Ivori i el Senegal, dels quals en van triar 67 per portar a terme un taller intensiu a l'École des Sables. Finalment, 38 ballarins de catorze països africans van passar a formar part de la producció final que s'havia d'estrenar a Dakar a finals de març de 2020, amb gira a Wuppertal, Londres, París i Amsterdam. La pandèmiaho va aturar tot.

Pina Bausch The Rite of Spring - Rehearsals as École des Sables from Sadler's Wells on Vimeo.

5. EL PLAER DEL COS
Si hi ha una cosa per la qual Acogny ha passat ja a la posteritat és per la seva tècnica. L'explica ella mateixa així: “La dansa africana és un ancoratge a la terra i una elevació cap al cel. He pres la columna vertebral com la serp de la vida, l'arbre de la vida. I vertebro tot el moviment a través de la columna, amb els noms de la natura. Les danses africanes mantenen un diàleg permanent amb el cosmos. El cul, per exemple, és la lluna i el pubis són les estrelles. La meva tècnica es basa en el moviment perpetu, que no es pot aturar mai. Si el sol s'atura, és una catàstrofe, oi? El moviment sempre comença a la columna... Quan treballen, els individus adquireixen un imaginari que fa que el seu cos s'alliberi i, alhora, els fa feliços. És el plaer de la dansa, el plaer del cos, de ser en ell mateix i de descobrir-se”.

6. ORGULL
Quan li demanen a Acogny des d'on crea, ella sempre diu que des de l'orgull. Mai no ha pensat que la dansa africana sigui inferior a la resta de tècniques occidentals. O que els ballarins africans siguin menys capaços que els altres. Analitza la història i crea des de l'orgull. “Quan oblides el passat no saps cap a on vas”, diu. I afegeix: “A l'escola ensenyem els ballarins a conèixer el seu passat per poder avançar”.

SEGUEIX LLEGINT: Lisboa, París, Londres, Nova York. Ciutats de la diàspora africana

Comparteix aquest contingut