Barcelona cultura

Blog

Gran Bretanya no existeix. Matthew Herbert i el Brexit

dj. 18/07/2019 | 01:30 H

Per Andreu Gomila

El músic britànic és segurament una de les figures més singulars i esplendoroses de les arts europees del segle XXI. Des de finals de la dècada dels 90 que ha publicat una pila de discos de música electrònica de tall minimalista de gran potència i abast. És un clàssic contemporani. Ara està capficat en un projecte majúscul, molt polític, que podrem veure al Teatre Grec, la Brexit Big Band, i que ha tingut la seva correlació discogràfica en 'The State Between Us' (2019). El seu espectacle forma part de la consolidada col·laboració entre el Grec i el Sónar.

Quan vas decidir que faries aquest projecte?
L'endemà del referèndum del 2016 em vaig adonar que havia de fer alguna cosa. Europa ha estat una cosa molt i molt important en la meva vida i, tot i els resultats o passi el que passi en el futur, volia assegurar-me que l'amistat i la col·laboració que he mantingut amb amics i aliats europeus continuarà sempre.

Com vas triar les atmosferes? Per què un Ford Fiesta, un esmorzar anglès, un arbre alemany o el so d'un ferri travessant el canal?
Tots són símbols. Intentava trobar què significa la Gran Bretanya a través de metàfores i imatges. Una manera de desconstruir la merda llençada per la gent a favor del Brexit sobre què vol dir ser britànic. Esclar que quan et fixes en els detalls del què vol dir ser britànic a través dels seus símbols, trobes que tot s'ensorra, com per exemple el mite de Jordi i el drac, els orígens de la bandera anglesa.

"És un viatge a través de diferents estats emocionals, des de la tristesa pel que s'ha convertit la Gran Bretanya, fins a la celebració pel que podem fer encara"

Com vas fitxar els músics europeus que t'acompanyen?
Vam treballar braç a braç amb el British Council i promotors locals per trobar músics en cadascuna de les ciutats. Per als cors, hem treballat gairebé arreu amb cors amateurs, cosa que fa que tinguem cantants de vuit o nou anys fins a 80. Hi ha hagut molta feina per coordinar-ho tot.

I com portes a escena tot aquest projecte mastodòntic?
Ens ha portat tres anys de feina, i cada xou fa que tot evolucioni una mica, però essencialment és un viatge a través de diferents estats emocionals, des de la tristesa pel que s'ha convertit la Gran Bretanya, fins a la celebració pel que podem fer encara.

Has treballat amb la dramaturga Caryl Churchill i el músic Arto Lindsay. De quina manera t'han ajudat?
Vaig treballar en l'obra de Caryl, 'Drunk Enough to Say I Love You', fa molts anys i estava buscant lletres per a un tema sobre la relació entre la Gran Bretanya i els EUA. Així que li vaig demanar permís. Fa molts anys que conec l'Arto, així que li vaig demanar si seria tan amable de cantar per a mi.

"Els mitjans britànics tracten l'art, el cinema, el teatre i la música com un luxe, però donen feina a tres vegades més persones que el sector financer i aixeca gairebé la mateixa quantitat de diners"

Què perden els músics britànics amb el Brexit?
Tantes coses, que és gairebé impossible enumerar-les. És un desastre per a les indústries creatives. Els mitjans britànics tracten l'art, el cinema, el teatre i la música com un luxe, però donen feina a tres vegades més persones que el sector financer i aixeca gairebé la mateixa quantitat de diners.

Creus que hi ha una identitat europea relacionada amb la música?
Històricament, sí, hi havia un sentit de la música europea, però ja no existeix.

Com un tema del teu disc, 'The State Between Us', et pregunto: on és casa teva?
És allà on són la meva dona i els meus fills.

Comparteix aquest contingut