Barcelona cultura

Blog

Huppert-Wilson: una relació virtuosa

dj. 09/05/2019 | 15:00 H

Per Andreu Gomila

Ell és nord-americà. Ella, francesa. Els separa un oceà. Però això no ha estat un obstacle perquè Robert Wilson i Isabelle Huppert hagin construït una de les relacions escèniques més virtuoses que s'han produït a Occident en els últims 30 anys: des d'aquell 'Orlando' de 1993, on per primera vegada van treballar plegats, fins a 'Mary said what she said', que s'estrena a finals de mes i que arribarà al Festival Grec aquest juliol.

1. CONEIXENÇA
Huppert ha explicat que va conèixer Wilson el 1972 a l'Iran, al festival d'arts escèniques de Xiraz. Ella hi era amb una companyia amateur i hi feia una obra inspirada en Kafka. Ell presentava 'KA MOUNTAIN', una cosa “boja” que durava set dies i set nits. Eren els temps dels espectacles excessius. Un any abans, Peter Brook hi havia fet 'Orghast', amb la col·laboració de Ted Hughes. El teatre estava canviant. A Xiraz, Huppert diu que, quan acabaven les seves funcions, ella i els seus companys pujaven a la muntanya a veure l'espectacle impossible de Wilson. “Estàvem subjugats, com en un somni, cosa que no és il·lògica quan mires això tota la nit tapada sota una manta”, ha dit l'actriu. “Un record indeleble”, afegeix.

Molts anys més tard, en un sopar amb amics, Wilson, que ja treballava molt més a Europa que als EUA, s'hi va presentar i allà tenia Huppert tot esperant-lo. Ella ja era una intèrpret consolidada, que havia guanyat un BAFTA a l'actriu revelació o el premi a la millor actriu a Canes, que havia treballat al cinema amb Jean-Luc Goddard, Claude Chabrol, Maurice Pialat o Michael Cimino. Wilson busca una actriu francesa per fer d'Orlando, el personatge de Virginia Woolf que neix home i un bon dia esdevé dona, després d'estrenar la versió alemanya a Hamburg.

2. EL DEBUT
'Orlando' es va estrenar el 9 de maig de 1993 al Théâtre Vidy-Lausanne. Ella tenia 40 anys. Ell, 52. Quan va passar per l'Odéon de París, la crítica francesa va dir: “Ella sap, sent, expressa, modula fins al calfred aquesta escriptura complexa, difícil, gairebé massa densa. Abraça també, com sense esforç, la coreografia lenta, quasi japonesa, imposada pel mestre, amb la seva precisió matemàtica habitual. Amb una elegància ambigua, fa moure la parpella, els dits, el coll, tot el seu cos amb una naturalitat que només s'explica per les hores i hores de treball. Enlluernadora en un decorat minimalista. Perfecta. Excepcional. Admirable” (L'Express, 23 de setembre de 1993).  De fet, només havien assajat durant tres setmanes! I, de seguida, va fer que el públic anés a veure els assajos.

En aquella època, Huppert feia molt poc que havia tornat al teatre. I ho havia fet per la porta gran, cosa que la portaria, d'aleshores ençà, a protagonitzar una de les carreres més brillants d'Europa, en la pell de Joana d'Arc, Fedra, Medea, Hedda Gabler (que vam veure al Lliure el 2005 en l'única ocasió que ha vingut), Blance DuBois, Madame de Merteuil, i a fer tota mena de textos, de Shakespeare, Ibsen o Marivaux, a Sarah Kane, Yasmina Reza, Jean Genet o Tennessee Williams.  A finals dels 80 i principis dels 90, Wilson engegava les seves genials col·laboracions amb Tom Waits, Lou Reed i companyia.

3. TREBALLAR PLEGATS
Wilson diu que en 50 anys de carrera només ha hagut de donar indicacions formals a un actor, que volen dir “més lleuger, més pesant, més interior, més dolç, com si treballés amb un taquígraf. Mai no he hagut de dir-li a un actor què havia de pensar. La seva llibertat és total, i els ofereixo materials, com l'angle de la mirada, els moviments, l'espai de davant o de darrere, indicacions formals”.

El director assegura que Huppert és la millor actriu que ha conegut i que, als EUA, no n'hi ha cap com ella. “Té aquesta capacitat de treballar de manera abstracta. Si jo treballés amb actrius com Meryl Streep això seria impossible. Amb Isabelle, no necessitem parlar gaire”. Ella afegeix: “A través de la seva mirada, el seu cos, la seva manera de ser, Wilson 'emet' alguna cosa, i si saps rebre-ho, tot va molt ràpid”.

“Com el sentit del text no és al cor de la proposa -apunta Huppert-, això permet a l'actor desenvolupar el seu propi imaginari: et sents completament lliure”. I conclou: “Perquè tot funcioni, has de ser sensible a la seva estètica, cal inscriure-s'hi a dins. És el meu cas, perquè, per mi, Wilson és un geni. Ha inventat un llenguatge, a l'hora que una manera de captar i portar a escena el temps i l'espai”.

En una entrevista que li vaig fer a Wilson arran de 'Letter to a Man' (TNC, 2017), Wilson em definia breument la seva estètica: “El meu teatre tracta de la il·lusió. No és com el teatre, diguem-ne, formal, que es basa en allò concret, una manera de parlar, d’actuar. El meu sentiment és la meva expressió. Aquesta és la meva veritat. Si un actor fa de dimoni, ell sap que fa de dimoni. Tots ho sabem, que fa de dimoni. Sempre veiem un actor que està actuant. El meu teatre no va per aquí. Potser és més psicològic. Per mi, el teatre és un actor, un director i un escriptor en el mateix temps. És una construcció de l’espai-temps. Una cosa molt més abstracta”.

4. 'QUARTETT'
El 28 de setembre de 2006, Huppert i Wilson van tornar a estrenar una peça, el 'Quartett' de Heiner Müller, a l'Odéon parisenc. Ell havia conegut el dramaturg alemany. El 1986 havia fet 'Hamletmachine' i l'any següent, 'Quartett', totes dues a Alemanya, l'una a Hamburg, l'altra a Stuttgart. A París, la versió sobre 'Les Liasons dangereures' no era un monòleg. I Huppert tenia al costat un home de teatre que aquí vam gaudir molt, Ariel Garcia-Valdès (l'últim cop en el magnífic 'Corall romput', on feia una intervenció estel·lar en català). Jo vaig poder veure una funció de 'Quartett' a l'Odéon i puc dir que vaig gaudir d'un espectacle magnífic, amb Huppert fent de Madame de Merteuil i ell en el paper de Valmont. Dos enamorats que, abocats a l'infern, juguen a la guerra dels sexes. Una lliçó d'interpretació que els que la van veure recordaran tota la vida.

Wilson va fer servir a 'Quartett' 400 senyals de llum en un interval de només 90 minuts. Va aixecar un dels monòlegs de Madame de Merteuil de quinze minuts en dos dies, però va estar tres hores per fixar un gest d'una mà. No debades, diu que “la llum és l'actor més important en un escenari”. 

5. LA TERCERA
Ara feia tretze anys que el binomi Wilson-Huppert no tornava a pujar a l'escenari. Ho fa per iniciativa del Théâtre de la Ville de París i una colla de coproductors (Wiener Festwochen, Teatro della Toscana, a Florència, Internationaal Theater Amsterdam, Thalia Theatre, d'Hamburg). I, per sort, no ens el perdrem. Poca cosa en sabem, d'ell. La música és de Ludovico Einaudi i el text, de Darryl Pinckney, el mateix dramaturg de 'Letter to a Man'. El director nord-americà només ha explicat que es tracta dels últims segons de la vida de Maria Stuart, reina d'Escòcia, abans de la seva execució al castell de Fotheringhay, el 8 de febrer de 1587. L'espectacle està dividit en tres parts: la reflexió, la captivitat i l'execució. N'esperem moltes coses.

Comparteix aquest contingut