Barcelona cultura

Blog

Lola Arias: “Ningú no està preparat per a la guerra”

dv. 12/07/2019 | 10:45 H

Per Andreu Gomila

Lola Arias és una artista argentina diferent a la que coneixem a Barcelona. Centrada en el teatre documental, la seva obra s'ha vist a tot arreu, de Buenos Aires a Londres. Però a Barcelona fa molts anys que no ve, des que va presentar-nos 'Mi vida después' a l'enyorat Radicals Lliure, fa una dècada. L'any passat, al festival de cinema L'Alternativa, vam poder veure 'Teatro de guerra', un film inspirat en el seu treball 'Campo minado', que ara arriba al Grec. Parlem amb ella des de Berlín, on està assajant una peça nova.

Com et vas interessar per la Guerra de les Malvines?
Abans de 'Campo minado' vaig fer 'Mi vida después', un espectacle amb personatges molt diferents que parlava de l'última dictadura argentina (1976-83): tots eren o fills desapareguts o fills d'oficials d'intel·ligència. Allà hi sortia, de manera lateral, la Guerra de les Malvines (1982), pel que va suposar com a final de la dictadura. El 2013, em van convidar a Londres per  participar en una exposició que es deia 'Després de la guerra' i vaig presentar-hi un treball audiovisual fet amb militars argentins que van ser a les Malvines i que ara són metges, cantants d'òpera... I aleshores, em vaig preguntar: quins són els records dels anglesos? I vaig pensar que podria fer que, argentins i anglesos, reconstruïssin plegats els records de la guerra.

Els teus actors no són professionals.
És una obra amb música, vídeo... No només hi ha persones que expliquen coses. Són gent de debò, però fas la mateixa feina que faries amb actors professionals. El més bonic va ser que van crear una banda, una banda de veterans del rock. És molt fort veure'ls fer música: necessitaven trobar un idioma comú, ja que cap d'ells parla la llengua de l'altre... L'últim tema de la peça el van composar plegats, amb les preguntes que els agradaria traslladar al públic.

La Guerra de les Malvines va ser més un trauma per als argentins que per als anglesos?
Jo també tenia aquest prejudici, ja que a l'Argentina és una guerra que va passar al final de la dictadura i que els soldats que hi van anar eren de lleva, no professionals, que no estaven gaire preparats. Però quan vaig començar a parlar amb els soldats de l'altre bàndol, tot i que professionals, veus que ningú no està preparat per a la guerra, que té efectes irreversibles en tothom, encara que, des de 1914, no ha passat un sol any en què el Regne Unit no participés en alguna guerra. A més, les Malvines van confirmar Margaret Thatcher, que aleshores va engegar el desmantellament de l'estat del benestar britànic.

Com vas trobar els soldats?
A través dels llibres i associacions de veterans. Des del principi vaig notar molta reticència cap al projecte, fins i tot des de les institucions culturals. A més, has de tenir en compte que els militars parlen d'ells mateixos sempre en primera personal del plural. No tenen subjectivitat, i parlar en primera persona del singular els és molt difícil.

Em sembla que ets una creadora argentina diferent de la que hem vist a Barcelona.
Em vaig formar en la ficció, als tallers de Daniel Veronese, Ricardo Bartís... Mariano Pensotti va ser company meu en molts d'aquests llocs. No soc gaire diferent d'ells, si tenim en compte la manera singular de produir del teatre argentí, on els artistes són artistes en un sentit ample. No són només directors. O només dramaturgs. Tots venim de l'escena 'underground' i hem pogut tirar endavant gràcies al suport internacional que hem trobat.

Comparteix aquest contingut