Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

Monte Isla: 12 camins per endinsar-se en 'Un cos sense talent'

dj. 04/07/2024 | 09:45 H

Per Andreu Gomila

Els Monte Isla són Andrea Pellejero i Adrià Girona, una de les companyies més excitants del panorama teatral català. Al Grec 2024 estrenen 'Un cos sense talent', una peça en la qual, per primer cop, introdueixen la figura humana en els seus espectacles. Curiosament, el hem pogut veure amb comptagotes a Barcelona i no han passat per la ciutat les tres obres que han estrenat fins ara, l’anomenada 'Trilogía sobre el paisaje': 'Allí donde no estamos' (Espai Nyam Nyam, 2021), 'On comença el bosc acaba el poble' (TNT, 2022) i 'Escuchas del paisaje' (La Mutant, 2023). Per això us donem les claus essencials per endinsar-nos en el seu univers a través de les seves paraules.

1. La trilogia
Andrea Pellejero: “Vam començar el 2021 amb el DespertaLab de la Nau Ivanow, que ens va empènyer a la professionalització. Jo ja havia fet coses amb Las Huecas, l’Adrià estava acabant d’estudiar i cadascú estava fent les seves carreres; ens va ajudar molt trobar-nos. La trilogia era una declaració de com manipular sense manipular. Perquè venim de formació de titellaires i d’intèrprets visuals i ens preguntaven com manipular, com moure aquesta imatge sense que hi hagués un cos a l’escena. Per a nosaltres va ser el motor d’aquestes tres peces: com fer dramatúrgia sobre el paisatges i posar l’espai al centre davant de l’home, l’home entès com el centre de tots els relats. Volíem descentralitzar la mirada, volíem parlar del que ens conté”.

2. El 'Protàgores' de Plató
Adrià Girona: “Per a 'Un cos sense talent' partíem d’una doble imatge. Ens sembla important dir d’on surten les idees primigènies, perquè després la potència plàstica passa per sobre de tot i sovint el concepte està dins de les imatges. Aquí partim de la imatge que evoca el mite, d’aquest ésser humà sense eines que necessita de l’eina per ser alguna cosa. I l’altra imatge que ens va ajudar al principi és la imatge d’un titellaire manipulant un dispositiu de teatre de carrer des del darrere, com si poguéssim accedir a aquest personatge que està amagat darrere de la ficció i que està una mica dins d’aquest dispositiu tecnològic de la ficció que separa el públic de la ficció.
    Ara mateix és un trobada entre l’edifici del teatre, un edifici que significa moltes coses. Llavors, hi ha la visita d’un artista que forma part de la cultura liminar, que no és de masses ni institucional, al marge de totes dues coses. Tenim aquesta persona que ve amb el seu teatrí, que és un cotxe, i el cotxe entra dins de l’espai del teatre i fa un xou de titelles. Hem volgut recuperar la idea d’anar a fer un espectacle de carrer dins l’espai teatral”.

3. El cos en escena
A. P.: “Després d’haver fet la trilogia, vam dir: què passa si, després de mirar enfora, girem la mirada endins? I si tornem als nostres cossos, com a matèria, cossos que habiten aquest continent? Ens preguntàvem com portaríem aquest cos a escena després d’haver fet el treball de treure’l. No teníem la intenció d’esdevenir convencionals, sinó que es tractava de seguir la conversa”.
A. G.: “Encara estem resolent la pregunta que ens vam fer al principi: com representem un cos a l’escena? Abans que sigui un personatge, una persona, un subjecte polític… Què és aquest cos? Com el representem? No és tan evident, no podem donar res per fet. Encara ho estem treballant. De segur que ens diran que el cos no surt tant, però tota la peça va sobre la presència del cos”.

"Som titellaires de formació, no d’ofici. Això marca el caràcter del que fem. I ens estem llançant a la piscina"

4. Taipei i els titelles
A. P.: “Gràcies a guanyar la beca Carlota Soldevila del Lliure hem pogut estar un mes a Taipei. Un privilegi. Enmig del procés, vam desaparèixer. Volíem saber-ne més sobre el teatre de guant tradicional, la qual cosa ens ha confrontat directament amb el titella i els titellaires. Mai no hem dit que som titellaires perquè crèiem que se’ns col·locava una etiqueta que podria ser malentesa. Però aquí, a 'Un cos sense talent', ens sortien titelles tota l’estona. Perquè si no estic manipulant un cos, què manipulo? Doncs, un titella, un cos aliè. El titella ens permet ser moltes coses, arribar a llocs que no arribaríem. Ara hem assumit que som titellaires”.

5. L’humor
A. G.: “Som titellaires de formació, no d’ofici. Això marca el caràcter del que fem. I ens estem llançant a la piscina. A la trilogia hi havia certa solemnitat i aquí volem fer una cosa més gamberra, amb una mica més d’humor. Perquè vam dir: posem-nos aquest repte. No com a finalitat, sinó perquè el tema ho demanava”.

6. Ficció múltiple
A. G.: “I el que ha passat és que aquest titellaire fa una peça de teatre que no és 'Un cos sense talent'. Llavors, hi ha la idea que nosaltres manipulem la peça d’algú altre. És a dir, aquesta peça d’aquest titellaire és la peça que Monte Isla ha col·locat al Grec, la que Monte Isla manipula. Hi ha una mena de ficció en què algú altre presenta una altra mena de ficció que té un altre nom que no és 'Un cos sense talent'”.

7. L’edifici del teatre
A. G.: “Creiem que l’objecte arquitectònic del teatre és el nostre fetitxe. El teatre és una espècie de fantasia. És molt curiós. A través del temps, de molts anys d’història, de tecnificació sobre tecnificació, hem arribat a una caixa conceptual que és una maquinària de ficcions. Si d’aquí a 300 anys aquest edifici ha caigut en desús i algú el troba sense saber què, es veurà un objecte antropològic d’estudi fascinador. Pensarà que algú ha construït això per tancar-se a dins per fer una mena de simulacre virtual sobre la vida. Això ha sortit en totes les nostres peces. La primera era un teatrí a escala. La segona explicava com funciona la maquinària d’un teatre. I la tercera és un trànsit de l’espectador que visita un teatre abandonat. En aquesta darrera, hi ha escenaris dins escenaris, com la matrioixca del teatre”.

"Defensem la idea que fem teatre, que volem ocupar els espais teatrals. Si és als espais grans, millor"

8. Amagar-se
A. P.: “No només dialoguem amb l’edifici arquitectònic com a objecte, sinó també amb el seu context. En cada peça que fem, el lloc ens afecta, ens obliga a dialogar amb el seu context. Per exemple, 'On comença el bosc acaba el poble' havia de ser una maqueta i, de sobte, la directora del TNT ens va dir que teníem el Teatre Principal de Terrassa i que ho podríem fer amb la cortina tancada. I ens vam dir: no, si tenim l’oportunitat de treballar en aquest teatre, l’aprofitarem i farem en gran el que volíem fer en una maqueta. I teníem un context on manaven els artistes que signen les peces amb el seu cos, on ells són l’obra d’art. Per això vam pensar que havíem de fer el contrari, que havíem d’amagar-nos. Si el públic del TNT està acostumat a relacionar-se amb el performer, nosaltres els diem: som Monte Isla i ens amaguem, fem l’exercici contrari”.

9. Arts vives vs. teatre
A. G.: “Defensem la idea que fem teatre, que volem ocupar els espais teatrals. Si és als espais grans, millor. Sentim que la nostra antiga generació, la que ens representa a nosaltres, s’ha fet els seus espais, ha defensat la idea de les arts vives, s’ha fet altres calaixos per sobreviure en uns llocs on la paraula teatre està una mica acordonada. Nosaltres, des de la nostra humil pretensió, el que intentem és fer l’exercici de defensar la paraula teatre. Se’n pot dir arts vives, però per a nosaltres és teatre. I és important que el mateix espai del teatre l’ocupin altres companyies amb altres imaginaris”.

10. Els referents
A. G.: “El Conde de Torrefiel ha estat un gran referent per a nosaltres. Estem intentant trobar la nostra singularitat. Al Festival d’Aurillac vam veure 'Le spectacle de merde', de la companyia Chris Cadillac, i ens va flipar perquè era 'Un cos sense talent'. És del millor que he vist en molt de temps. Ara què?, ens vam preguntar. Havíem de seguir el nostre camí… Philippe Quesne ha estat molt present en aquest procés, i molts altres, com Phia Ménard i Miet Warlop. N’hi ha moltíssims. El que ens preocupa és oferir una cosa pròpia, no tant una cosa trencadora, sinó una cosa genuïna. Fem molta incidència en el procés: no donem res per fet, sinó que fem tres, quatre, cinc voltes a les coses…”.

11. L’experiència, primer de tot
A. P.: “Si haguéssim d’explicar de què van les nostres peces amb paraules, faríem una altra cosa que no seria teatre. Llavors, sempre diem que hem de trobar aquell lloc sense paraules que només es pot explicar a través de l’escènic. És tota una feina d’envoltar de converses, d’envoltar de paraules, d’envoltar de conceptes el fet escènic, sense deixar que les paraules hi entrin. Sentim que el lloc a on volem arribar és el lloc de l’experiència, que és un estat que no es pot explicar. Només es pot viure”.

12. La precarietat
A. P.: “'Un cos sense talent' també és una manera de parlar de la precarietat. No només de la precarietat artística i laboral, que hi és, sinó de la precarietat del cos. I tornem al cos d’Epimeteu, que és un cos sense talent, sense atributs, que té davant l’hostilitat del món. Sembla una cosa molt ingènua. Nosaltres ens sentim cossos sense talent”.

SEGUEIX LLEGINT: Grec i Avinyó: dos festivals amics i set produccions

Compra d'entrades