Per Sira Abenoza, filòsofa

En una edició que inaugura etapa i mirada, el Grec 2025 va desplegar un mosaic d’obsessions creatives que ressonen amb les inquietuds del present: identitat, cossos vulnerables, relectures crítiques dels clàssics, fragilitats compartides i un desig profund de comunitat. La filòsofa Sira Abenoza estira aquests fils i ens regala aquestes reflexions.

Cada festival és un termòmetre. Pot semblar que només consumim espectacles, però, en realitat, també entrem, sense voler-ho o sense ser-ne sempre del tot conscients, dins una lectura del temps en què vivim. El Grec 2025 ha arribat obrint una nova etapa: polièdrica, interconnectada amb la ciutat i amb una voluntat clara d’escoltar què és el que els creadors —i, per tant, els espectadors— tenen al cap. Quan es posa aquesta mirada en conjunt, apareixen una sèrie de fils que travessen disciplines i formats: un retorn al cos com a espai de conflicte i memòria, la necessitat de repensar els mites que ens han construït, la recerca de comunitat en un món fragmentat i una relació renovada amb la ciutat com a escenari i com a pregunta.

El cos que parla quan les paraules no arriben

La programació d’enguany ha insistit a situar el cos al centre. No com a gest estètic, sinó com a urgència. Davant un present dominat per la virtualitat immaterial de les xarxes, per una velocitat hiperaccelerada que mai pot ser humana, que sempre ens deixa enrere, davant la guerra on els cossos s’exposen a la violència, a la ferida i a la mort; davant de tot això, molts artistes en les seves propostes opten per tornar a l’únic territori incontestable: el cos que ens recorda la materialitat, que té el seu propi ritme, que pateix, estima, recorda o resisteix.

El circ i la dansa d’aquest Grec han parlat de límits —físics i emocionals— i de com els trastorns del món es filtren a la pell. People Watching ha explorat l’espai entre el risc i el ritual; Jesús Rubio ha articulat peces que disseccionen la nostra manera de moure’ns pel món, i els creadors joves, de Gisela Riba a Mario Banushi, han proposat llenguatges que renuncien a la paraula per buscar veritats més primitives.

Però el cos no és només un recordatori dels límits de la nostra materialitat i del que vol dir ser humans. El protagonisme del cos és també una denúncia: la violència sexual a Carolina Bianchi, el trauma racial i identitari a Sidi Larbi Cherkaoui, la fragilitat de la feminitat contemporània a Lisaboa Houbrechts. Quan estem saturats de discursos, el cos recupera poder com a eina política i poètica. Ens diu allò que potser ja sabíem, però que cal tornar a escoltar: que som feribles en cos i ànima i, justament per això, radicalment humans.

Reescriure els mites per explicar-nos avui

La segona gran tendència del festival ha estat la revisió dels clàssics. No com un retorn nostàlgic ni com un homenatge museístic: els creadors els han utilitzat com a miralls brutals del present. Medea, Hècuba, Faust hi apareixen com a estructures que suporten el pes de les tensions contemporànies.

Milo Rau va portar Medea a un terreny devastador: la infància i, de nou, la violència. Lluny de la tragèdia d’Eurípides, on el centre se situa en Medea i els infants són només moneda de canvi —utilitzats com a allò que pot fer més mal—, Rau ens proposa una relectura del mite donant la veu als infants, als fills assassinats per la venjança, per la incapacitat dels adults d’estimar-se bé, de cuidar-se. Una proposta duríssima que va deixar una platea en silenci davant uns homicidis que són els d’avui: els casos reals que veiem cada setmana a les notícies i que continuen repetint les mateixes ferides que la mitologia ja advertia.

Milo Rau, juntament amb William Kentridge, i el seu Faustus in Africa, que obre la porta a la reflexió sobre el colonialisme i les invasions constants del poder, i Declan Donnellan, amb la seva relectura de Shakespeare, ens obrien la pregunta: encara necessitem mites per pensar el present? I sembla que la resposta és un sí majúscul, per la força i radicalitat amb què els mites ens fan adonar d’estructures subterrànies, de greuges passats que ens travessen, de violències presents que perpetuem, de vegades, des de la incapacitat de portar-les a l’autèntica consciència, la que implica responsabilitat.

El desig de comunitat en un temps trencat

En paral·lel, un altre fil que ha recorregut el festival ha estat el desig gairebé agònic i ja cansat que tots tenim de ser part d’alguna cosa. La necessitat d’un col·lectiu, d’un relat compartit, d’una experiència que no es pugui reproduir en cap pantalla. En un temps de solituds callades i identitats atomitzades, el Grec ha proposat rituals col·lectius: des dels cors multitudinaris del Palau de la Música fins a les accions urbanes de Marc Salicrú, que van convertir l’Arc de Triomf en un espai de trobada i resistència.

També el record de les lluites col·lectives i de les mobilitzacions que ens va mostrar Renacimiento de La Tristura. Un repàs a les darreres dècades del nostre país i de la nostra història vist des del teatre. Un relat emocionant perquè ens feia de mirall de les batalles passades que ens van relligar i ens van reunir en una lluita comuna, i que ens confronten amb el buit de la desarticulació i la intempèrie de la solitud del present. Amb aquest i altres espectacles, com el d’Agrupación Señor Serrano amb una investigació sobre l’amor i la comunitat íntima, el Grec ens ha parlat de la comunitat com una necessitat, no com una consigna: com un intent de resposta a l’atomització del nostre temps.

Una ciutat que es deixa interpel·lar

La nova etapa del Grec també empeny Barcelona a convertir-se en un festival en si mateixa. L’art surt del Montjuïc institucional i es desplega en museus, places, jardins i espais no teatrals. No es tracta només “d’apropar la cultura”, sinó d’activar nous imaginaris urbans. La ciutat és un organisme en tensió constant —turisme, transformacions urbanes, desigualtats— i el festival hi ha intervingut com qui hi dibuixa preguntes. Què passa quan el teatre es fa al carrer? Qui té dret a ocupar l’espai? Què vol dir mirar Barcelona amb ulls de faune, com proposa la imatge del festival? En aquest diàleg amb la ciutat, el Grec ha reivindicat que l’art pot ser una forma d’escoltar més atentament el lloc on vivim.

Però el Grec 2025 no només ha buscat activar la ciutat, sinó també els espectadors, i els ha demanat que no només mirin, sinó que es facin preguntes: què ens commou? Què ens fa por? Què estem disposats a canviar? En la programació d’aquest any hi ha hagut una voluntat explícita de buscar espectadors actius, crítics, afectables. El festival no ofereix respostes, sinó espais per habitar les incerteses del moment: la identitat, la democràcia, la memòria, la tecnologia, el futur. Espais pel dubte.

Potser podríem dir que, en última instància, el Grec 2025 ha estat una invitació a somiar —com el faune que protagonitza la campanya—, però també a mirar de bell nou. A admetre que l’art, quan funciona, no només distreu: ens revela allò que ja intuïm però encara no sabem dir. Els espectacles d’aquesta edició, tan diversos i indisciplinats, apunten a un mateix horitzó: la necessitat de reconèixer-nos en les pors, els cossos, els vincles i les preguntes que ens travessen. Si “estirem el fil del Grec”, el que apareix és una lectura sincera del nostre moment històric. I, potser, una pista sobre com continuar caminant plegats.