Barcelona cultura

Blog

Un mapa teatral d'Amèrica Llatina (a través de Temporada Alta)

dj. 17/10/2019 | 13:15 H

Per Andreu Gomila

Des dels primers anys del segle XXI, Temporada Alta s'ha convertit en el principal aparador del teatre llatinoamericà no sols a Catalunya, sinó a Europa. Fins al punt que la relació entre el certamen gironí i el subcontinent és d'anada i tornada, ja que fa set anys que Temporada Alta, en col·laboració amb diferents sales locals, celebra edicions a Buenos Aires, Montevideo i Lima durant l'estiu austral (febrer). Narcís Puig, adjunt a la direcció artística del festival, ens explica com és el teatre llatinoamericà a través del que ha portat a Girona i Salt i el que ha vist en els seus nombrosos viatges. Fem una recorregut de milers de quilòmetres, de la Patagònia al Río Grande.

ARGENTINA
Aquí va començar tot, quan Salvador Sunyer, director i fundador del festival, va convidar-hi Javier Daulte. Va ser l'any 2003, quan el director i dramaturg argentí va anar-hi a fer un curs i va muntar el projecte '4D òptic', que estrenaria aquí abans que a Buenos Aires amb un repartiment català. Després vindrien Daniel Veronese, Ricardo Bartís, Mariano Pensotti, Romina Paula, Mauricio Kartún, Rafael Spregelburd, Claudio Tolcachir... La qüestió és que Temporada Alta va arribar a organitzar una setmana argentina el 2007, en la qual Daulte va ajudar Sunyer a posar fil a l'agulla i va presentar-hi 'Nunca estuviste tan adorable', al costat de 'De mal en peor', de Bartís, 'Espía a una mujer que se mata', de Veronese, i 'La omisión de la familia Coleman', de Tolcachir. Quatre fites. Quatre grans obres de quatre directors molt diferents.

Puig recorda la revolució que va suposar l'entrada del teatre argentí a Catalunya, com “una generació d'actors assumia que les coses es feien com deia Daulte”. És a dir, un teatre on l'autor i el director són la mateixa persona, on hi ha “un text que ho uneix tot” i uns intèrprets amb una veritat escènica inigualable. D'aleshores ençà, els vincles s'han estret molt. Puig, però, reconeix que els falta portar les noves generacions, la de Romina Paula i Federico León, on hi tindríem, per exemple, Mariano Tenconi.

URUGUAI
“És un país molt petit, però té a Sergio Blanco, que és un dels millors dramaturgs del món”, explica Puig. El primer espectacle uruguaià que va arribar a Temporada Alta va ser 'Mi muñequita', de Gabriel Calderón que, amb Blanco, és integrant del grup Complot. A banda d'ells dos, també ha passat per Girona Roberto Suárez. Però Blanco, gran impulsor de l'autoficció teatral, és, diu Puig, un dels clàssics del festival al costat del belga Guy Cassiers i el lituà Oskaras Korsunovas.

El teatre uruguaià és molt semblant a l'argentí, tot i que amb menys recursos públics i privats. Però gaudir d'una figura estel·lar com Blanco, que resideix a França, i que té un segell propi, fa que la rellevància del país a nivell europeu sigui molt gran.

XILE
A Santiago se celebra cada any el que és potser el festival més important de Sud-amèrica, Santiago a Mil. I això, assegura Puig, marca molt la trajectòria del teatre xilè contemporani. Tanmateix, són tres els noms que han passat per Temporada Alta que hem de tenir en compte: Teatro Cinema (van ser al Grec 2016), Guillermo Calderón i Pablo Larraín. Puig recorda, sobretot, 'Villa + Discurso', de Calderón, una peça on surten tots els fantasmes de la dictadura d'Augusto Pinochet. Només text i tres grans actrius en escena. I no ens oblidem de Marco Layera, que a finals d'octubre estrena al Lliure 'Paisajes para no colorear'. Va ser al Grec 2015 amb ' La imaginación del futuro'
 

BOLÍVIA, PARAGUAI i VENEÇUELA
Per a Puig són regions inexplorades, on “el teatre beu molt del folklore” i ells, dedicats a les propostes contemporànies, no hi han entrat.

PERÚ
Tot i portar uns anys fent Temporada Alta Lima, encara no ha arribat a Girona i Salt cap producció d'aquest país sud-americà. Segons Puig, hi ha dues línies clares: la que surt del cantó més tradicional i una altra de teatre físic que, tot i que han passejat per Buenos Aires i Montevideo, no han portat a Catalunya. Destaca, especialment, la Compañía Teatro Físico. Serà Perú 'the next big thing'? Puig creu que Lima és una ciutat “en ebullició” i remarca que estan convidant molta gent de fora, a banda de tenir un festival a Lima, el FAE, que s'està fent un nom.

BRASIL
El gegant sud-americà és un continent a part. Amb un gran dinamisme teatral, molts noms, tant en dansa com en teatre, “i una mirada més contemporània que la majoria de països llatinoamericans”, tot i la depressió que estan vivint amb el govern de Jair Bolsonaro. L'artista brasilera per excel·lència a Temporada Alta és Christiane Jatahy, una dona que va aterrar-hi el 2013 amb una versió de la 'Senyoreta Júlia' que tenia dues maneres de veure-la: com una obra de teatre convencional o a través de la pel·lícula en directe que la directora filmava. D'aleshores ençà, així com creixia el seu prestigi europeu, amb estrenes a tot arreu, de París a Zuric, la de Rio de Janeiro ha esdevingut també una peça clau de Temporada Alta. Enguany hi porta 'O agora que demora'.

De dansa contemporània, per Girona i Salt ha passat Grupo Corpo, una companyia de Belo Horizonte que ha treballat colze a colze amb els grans músics brasilers, com Gilberto Gil i Lenine, així com introduint en el seu llenguatge compositors universals com Chopin, Strauss i Brahms.

COLÒMBIA
“El teatre colombià bevia molt de la tradició, però tenir a casa un festival tan potent com el de Bogotà ha fet que es modernitzi”, apunta Puig. Per Temporada Alta hem vist La Congregación Teatro, el 2017, amb 'Camargo', la història d'un dels assassins en sèrie més temuts d'Amèrica Llatina. I tenen a l'agenda els veterans Mapa Teatro i els més nous La Maldita Vanidad. Dues maneres de fer teatre pròpies que estan aconseguint entrar en els grans festivals europeus.

MÈXIC
“Amb l'Argentina, Mèxic és un dels països que té un teatre més variat, amb un teatre privat i comercial molt potents i tot un món de companyies petites molt bones, honestes, de feina artesanal”, assegura Puig. Els primers mexicans a aterrar a Girona van ser els Teatro Línea Sombra, companyia que més tard ha tingut força recorregut a casa nostra, a FiraTàrrega i a Barcelona. Després vindria una altra tropa que és també un clàssic del certamen, Largatijas Tiradas al Sol que, amb el 'Tula' d'enguany, hauran portat fins a vuit obres a Temporada Alta. “De cap altra companyia del món hem fet tres espectacles en un any”, confessa Puig. Va ser el 2016, quan van presentar 'Tijuana', 'Veracruz, nos estamos desforestando, o como extrañar Xalapa'  i 'Santiago Amoukalli'. Poca broma. El seu és un teatre que beu de la ficció documental, molt lligada a la història de Mèxic i a la pròpia biografia de la companyia.

Una altra companyia a destacar són Los Colochos, que el 2017 va fer una versió de 'Macbeth' a partir de la revolució mexicana, 'Mendoza'. I no ens oblidem de Shaday Larios i Microscopía, que el 2016 va estrenar 'Primer álbum' amb Jomi Oligor i Xavier Bobés, i aquest 2019 ens ofereix 'La melancolía del turista' amb els germans Oligor.

CUBA
I ens faltava Cuba, país que és culturalment molt important, però que, a nivell teatral, no ens ha ofert res destacable. Puig diu que reben molta informació de l'illa caribenya, però, “més enllà dels grans espectacles per a guiris, fan poca cosa moderna”.

CONTINUA LLEGINT: Ana Marta de Pizarro. La primavera teatral colombiana

Comparteix aquest contingut