Barcelona cultura

Blog

­Un teatre sense passat. El nou teatre contemporani portuguès

dv. 31/05/2019 | 09:30 H

Per Andreu Gomila

Poc o res en sabem, del que passa a l'altra banda de la península Ibèrica. I si parlem de teatre, encara pitjor. Però en l'última dècada el teatre portuguès ha agafat posicions a Europa i, ara mateix, Lisboa ja és un dels pols creatius a tenir en compte. Els artistes portuguesos recorren els principals festivals  europeus despertant admiració, interès, per mor d'una manera de fer pròpia, que conté una poètica allunyada del 'mainstream' continental. Autèntic? Potser aquesta no és la paraula. Al Grec, podrem veure el seu màxim exponent, Tiago Rodrigues.

Fa uns mesos, els lisboetes Teatro Praga van aparèixer del no-res a la Sala Hiroshima. Ho van fer amb una peça de Pedro Penim anomenada 'Before', amb un dinosaure en escena que era interrogat per un psicoanalista. Ens van deixar bocabadats. Com és que no havíem vist mai res d'un col·lectiu tan bo, tan original, que fa més d'una dècada que corre món? El mateix podríem dir quan Tiago Rodrigues va passar per Temporada Alta 2016 amb 'António e Cleópatra'. Per sort, aquest any, a banda dels Teatro Praga, podrem veure Rodrigues al Grec amb 'By Heart', on ell mateix puja a  escena.

UN TEATRE AUTÈNTIC
“La diversitat del teatre portuguès és fortíssima en els últims vint anys. Hi ha una generació d'artistes i programadors que han obert les institucions i ara els autors tenim més suport que mai i molt bona relació amb l'exterior. Tenim al davant un bonic horitzó d'esperança”. Qui diu això és el mateix Rodrigues. Ell sap de què parla. Té 42 anys, en fa cinc que dirigeix el Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa, va treballar molts anys a Bèlgica i ha viscut en carn pròpia el boom.

Però, en què consisteix tot això? Continua Rodrigues: “Portugal és un país perifèric del gran circuit europeu, cosa que ha fet que predomini un teatre molt proper a les urgències dels autors. No és un teatre segrestat per les modes, pel que segur que agradarà als grans festivals. Això ha fet que el teatre portuguès sigui autèntic. I que tingui una gran vitalitat personal. En l'última dècada, a més, s'ha fet un gran treball sobre la memòria i la nostra història. Tenim un teatre molt inclusiu, amb moltes dones i molts artistes negres que estan fent una feina magnífica com a autors. La relació amb l'Àfrica lusòfona parteix d'una mirada contemporània molt lliure”.

LA 'SAUDADE'
Abans d'actuar a Barcelona, el febrer passat, vaig parlar amb Penim, que em remarcava la mirada enrere que està centrant bona part del treball artístic de molts directors i autors portuguesos. Ell, de de fet, creu que el passat està sobrevalorat, sobretot si parlem de teatre. “El passat és com els filtres d'Instagram, que no són sempre reals”, dispara. I la 'saudade', aquella nostàlgia dels temps passats tan tòpica dels portuguesos, no és, segons ell, res més que una manera de “justificar el mal de viure el present”.

Com a aquí, la crisi econòmica a Portugal ha estat catastròfica, cosa que ha provocat, diu Penim, “una relació molt esquizofrènica amb la 'saudade'”. “Ens ha crescut el sentit de l'humor i ens fan gràcies les pròpies desgràcies: vivim drames postdramàtics”, remata. Té clar, tanmateix, que riure els ha permès tirar endavant: “No et deixes matar tan fàcilment”.

Són difícils de definir, els Teatro Praga, ja que canvien d'estètica sovint, en cada espectacle (són a més un col·lectiu). Però sí que tenen certes línies mestres, afirma el director: inspiració en les arts visuals i el cinema més un llenguatge no formalista i introvertit. “Mirem de mesclar la forma política de fer teatre amb una estètica molt determinada”, afegeix.

SENSE UNA GRAN TRADICIÓ
Els artistes portuguesos et remarquen constantment que ells no han tingut el recurs de poder anar a Shakespeare, Calderón, Molière o Goethe. Que sí, que tenen grans autors si parlem de poesia o de narrativa -no oblidem els insuperables Eça de Queirós, Pessoa, Saramago o Lobo Antunes-, però de literatura dramàtica no van sobrats. Ens ho diu Rodrigues: “Contràriament al que es podria pensar, això ens ha ajudat moltíssim. No tenim al damunt aquest pes lapidari; en teatre, tot està per inventar. I això resulta alliberador. Segurament, ens ha limitat, però ens ha permès, als artistes d'ara, escriure el nostre camí”.

No disposar d'un passat esponerós també ha provocat que els teatres portuguesos i els seus festivals facin una clara aposta pel teatre contemporani. Sí, fan Txékhov o Shakespeare com nosaltres, però sempre el passen pels ulls d'ara. La prova d'això era l''António e Cleópatra' de Rodrigues, en la qual reduïa la peça a una sola parella d'amants, vestits de carrer, que es xiuxiuejaven el nom constantment, prova d'una passió intensa i devota.

A banda de Teatro Praga o Rodrigues, hem de parlar d'Inês Barahona, Miguel Fragata, Vera Mantero, Mónica Calle, Marlene Monteiro Freitas, Tânia Carvalho i Nuno Carinhas. Poca broma amb aquesta tropa.

Comparteix aquest contingut