Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

Una introducció a 'Tirant lo Blanc' amb Màrius Serra

dl. 10/06/2024 | 15:15 H

Per Andreu Gomila

Fa més de cinc segles des que es va publicar 'Tirant lo Blanc', però la novel·la de Joanot Martorell continua interpel·lant-nos. En aquest Grec arriba al Romea un muntatge dirigit per Joan Arqué i amb dramatúrgia de Màrius Serra, el qual fa uns anys va traslladar al català actual el clàssic europeu del segle XV. Entrem dins l’obra amb el seu guiatge.

La teva versió
“Havia llegit el 'Tirant' el 1991. Eliseu Climent, en el marc dels 500 anys de la publicació, va fer una operació important. A la revista El Temps, en Sento va publicar un còmic meravellós en fascicles. Va voler que en Jaume Fuster creés una historieta i que jo, el noi dels enigmes, m’empesqués al final una mena d’endevinalles relacionades. Em vaig llegir l’edició de Martí de Riquer i vaig quedar meravellat amb ella. Amb els anys, em va arribar la proposta de Proa, amb precedents com 'El Quixot' en castellà actual o 'Els contes de Canterbury' en anglès modern. Va ser com fer un curs universitari accelerat de novel·la”.

Els reptes de l’escriptura
“N’hi ha de molts tipus. El més difícil de tot és el sintàctic. Pot semblar que sigui el lèxic, però agafes 'L’arnès del cavaller', de Martí de Riquer, i tens totes les armes descrites i pots buscar-ne d’equivalents. És aplicar el sentit comú. Per exemple: a l’edat mitjana, “arnés” volia dir armadura, però si li dius “arnés” a un lector contemporani, el primer que li ve al cap és un bomber penjat d’una façana o un esportista. Per contra, si dius “armadura”, ja ho tens. En canvi, la sintaxi és una altra cosa: els “tirantistes” parlen de la prosa retòrica valenciana i hi ha tota la part diplomàtica, que és molt rica i molt carregosa, que pot expulsar el lector d’ara. Les escenes d’acció són tan potents que, amb uns pocs ajustos, funcionen molt. I les eròtiques són d’una vivor i riquesa molt acolorida”.

"És considerat un pas clau, el primer pas cap a un humanisme que la literatura explora a partir del renaixement"

'Tirant lo Blanc' en la literatura europea
“Representa un canvi molt radical entre el romanç i el que serà la novel·la. En el cànon, reforçat per lectures de moltes cultures alienes i partint del fil que Cervantes el salva dient que “és el millor llibre del món”, s’argumenta que, per primera vegada, un heroi èpic comença a mostrar les seves febleses i, més enllà de les peripècies, podem veure una mena de protopsicologia dels personatges. Per tant, és considerat un pas clau, el primer pas cap a un humanisme que la literatura explora a partir del renaixement. Harold Bloom, Vargas Llosa, Dámaso Alonso i tota la Renaixença nostra, amb Marian Aguiló al capdavant, consideren 'Tirant lo Blanc' un monument literari”.

Les pulsions
“Es diu que és un clàssic perquè manté dues grans pulsions. Per una banda, l’íntima, l’enamorament difícil entre un estranger, en Tirant, i la filla de l’emperador, la Carmesina. I, per l’altra, la lluita de civilitzacions entre l’islam i la cristiandat”.

"El personatge clau en la història d’amor és Plaerdemavida. És una donzella filla de nobles, és algú que no sap nedar, però t’hi ensenyarà"

Els personatges
“Aquí, el personatge clau en la història d’amor és Plaerdemavida. És una donzella filla de nobles, és algú que no sap nedar, però t’hi ensenyarà. No té experiència amorosa: l’Hipòlit no li fa cas, podria ser verge... En canvi, és l’alcavota, La Celestina. La Viuda Reposada és l’antagonista necessària, protagonista d’una traïció que en la novel·la pot passar desapercebuda, però que a mi em sembla clau per engegar una versió dramatúrgica: l’engany que ordeix per fer creure en Tirant que la Carmesina l’enganya amb el jardiner negre, en Lauseta. Fa que en Tirant s’ho miri tot des d’una sala de miralls i genera la força de la novel·la, ja que provoca la fugida del Tirant que acaba en el naufragi i la seva arribada a les costes del nord d’Àfrica, i el posterior retorn triomfal amb la cristianització exprés de tots els musulmans que es troba pel camí. És un personatge molt necessari, tot i que fa de dolenta. Vol el Tirant per a ella.
    L’elenc és molt ampli. El primer mort, el senyor de les Vilesermes, és important. Tirant el mata en el seu primer duel. El mata només perquè ha tret un penjoll a l’Agnès, filla del duc de Berrí, de manera audaç i, per tant, li ha tocat els pits. Aquí comença una carrera... El Guillem de Varoïc mateix forma part d’una mena de preqüela que comença a Anglaterra: és qui arma en Tirant com a cavaller. Per a la versió teatral he hagut de fer una tria de personatges radicalíssima.
    A Constantinoble, fora de l’emperador i l’emperadriu, hi ha l’Hipòlit, que és una mena de trama secundària: Joanot Martorell el transforma en una mena de gigoló perquè l’emperador està vell i l’emperadriu li posa l’ull a sobre. És un lloctinent del Tirant que acabarà sent el nou emperador en una maniobra de l’elit bretona que ha arribat amb en Tirant per fer-se amb el poder”.

"També és la primera vegada, com recorda el medievalista Joan Santanach, que un personatge diu: no és no"

El sexe
“El sexe és idiosincràtic de la novel·la. És agosarat, mediterrani, hi ha voyeurisme, hi ha un triangle... Té la importància que ha de tenir. També apareix tot el tema del consentiment i la història més dura, una violació en tota regla, que no surt, perquè els personatges no apareixen en la versió teatral. Sí que posem èmfasi en el triangle Tirant-Carmesina-Plaerdemavida. El tractament escènic d’aquest episodi és meravellós. Hi ha un parell d’escenes eròtiques més pujades de to... També és la primera vegada, com recorda el medievalista Joan Santanach, que un personatge diu: no és no. Tot el procés de seducció està molt ben tractat”.

El pas al teatre
“Ha estat un procés molt bonic. Per a mi, la traïció i el naufragi posterior tenen una força molt gran i m’hi vaig voler focalitzar, sense oblidar els episodis previs en salt enrere. Però posant més el focus en la part final. Jo tenia una idea que era col·locar un grup de joves que jugaven a rol al joc del 'Tirant lo Blanc', amb una mestra motivada. Vam començar a treballar amb això. Les persones que es miraven de fora l’espectacle estaven molt interessades en el xoc de civilitzacions. El gran dubte era: estem fent el 'Tirant' o què estem fent? Em van anar posant reptes, fins que vaig trobar unes escenes declamatòries en les quals els personatges, sense sortir del seu rol, valoren de manera breu o descriptiva els punts de vista. Com més avança l’obra, això permet que el punt de vista es desplaci temporalment. Respectem el clàssic al màxim, però no podem obviar la mirada d’ara. No és teatre històric, sinó teatre contemporani”.

"Els referents de Shakespeare són els mateixos que els de Martorell, que era un home amb molta cultura literària"

Shakespeare
“Entre d’altres coses, els referents de Shakespeare són els mateixos que els de Martorell, que era un home amb molta cultura literària. La novel·la és un name dropping interminable. El gran repte era com es podia conjuminar l’acció amb la motivació de l’acció. La construcció del codi de cavalleria és l’embrió del que posteriorment es considera l’honor en el món occidental i que Shakespeare va explorar després”.

SEGUEIX LLEGINT: Christiane Jatahy: “El jove Hamlet té un comportament una mica femení”