Barcelona cultura

Blog

Wiener Festwochen, ganes de canvi

dc. 04/05/2022 | 11:15 H

Per Andreu Gomila

Christophe Slagmuylder va convertir el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les a partir del llegat de la carismàtica Frie Leysen en el que és ara, el gran festival híbrid d'Europa, el lloc del risc i del desafiament, on les arts escèniques es troben amb totes les arts. El 2019 va assumir el repte de dirigir un transatlàntic, el Festwochen de Viena, un dels grans festivals europeus, juntament amb Avinyó i Edimburg, amb el repte de fer-lo caminar per altres camins sense perdre la seva essència. De Viena, venen al Grec 'La trilogia dels contes immorals', 'Una imagen interior' i 'Idiota'.

FESTWOCHEN, 71 ANYS D'HISTÒRIA
“El Festwochen té més de 70 anys d'història: va néixer el 1951, després de la Segona Guerra Mundial, com el Festival d'Avinyó, el Holland Festival o el Festival de Tardor de París, amb l'objectiu de reconnectar Viena amb el món. I jo vaig arribar a Viena quan ja s'estaven plantejant quins són els rols dels festivals de ciutat a Europa. I aquí queda clar que Viena és la ciutat de la música, que la música és un fet central en la vida dels ciutadans i el que jo vull és anar obrint portes, no limitar la música al que tots coneixem, a les orquestres, a l'òpera, sinó ajudar a crear noves formes de posar la música en escena”.
    
LA CREACIÓ, EL GRAN REPTE
“Fer del Festwochen un festival de creació és el meu gran repte, que en lloc de comprar el millor que es fa arreu d'Europa, siguem capaços d'iniciar noves produccions. I apostar no només pel teatre, sinó ser més cross over, barrejar gèneres, fer òpera contemporània. Es diu que Viena és un lloc molt lligat a la tradició, al passat, però això no vol dir que sigui una ciutat conservadora, ja que també acullen bé les propostes radicals: no hem d'oblidar que Thomas Bernhard o Sigmund Freud van néixer aquí. Per això li vaig encarregar l'any passat un Schönberg a Marlene Monteiro Freitas ('Pierrot Lunaire') i l'any que ve dirigirà una òpera, o enguany Susanne Kennedy fa Philip Glass ('Einstein on the beach').
    Per poder produir necessitem crear espais de treball, a banda d'aprofundir la col·laboració que ja tenim amb les institucions de la ciutat. I hem de crear produccions que puguin viatjar. Deixar de banda la cosa única que només pots veure en un lloc”.

DE BRUSSEL·LES A VIENA
“Jo vaig néixer a Brussel·les, una ciutat que viu molt la dansa i el teatre. Per programar el Kunstenfestivaldesarts no havia de pensar gaire, però aquí, a Viena, no he de subestimar la ciutat. Sempre has de saber on ets i per a qui estàs treballant. Ara estan de moda els comissaris, els gestors, que viatgen per tot arreu, que ara són a Escandinàvia, ara a Europa central, on sigui, com si no els importés on són. Has de conèixer el públic, com reacciona. A Viena, per exemple, fora del festival és molt difícil veure companyies internacionals, ja que els teatres no en porten gaires”.

PREGONER DELS CANVIS
“Des que vaig començar, el teatre ha canviat molt. Hi ha nous continguts, noves formes, noves maneres de produir. Jo he viscut, per exemple, l'auge del teatre documental... El programa d'aquest any va encapçalat per una cita de L'hort dels cirerers, de Txékhov, que és el meu leitmotiv dels nostres temps: no som on érem, però encara no hem trobat la destinació final. També hi ha una altra cita de Iannis Xenakis que ens ve a dir que la vida és, realment, un segon.
    El teatre és una disciplina vella i, en moltes coses, és precursora. Potser la tecnologia ens dona la resposta. Però jo veig el teatre com una nau espacial que ens porta a algun lloc. El teatre també triga a assimilar els canvis perquè està sempre investigant, ara i sempre, transformant, perquè es pregunta per què fa les coses. Tot sembla formatat d'una manera, però això no vol dir que res no es pugui canviar... Em truquen molts col·legues perquè necessiten omplir grans escenaris amb grans estrelles, i estem en un canvi d'època on no hi són, aquests artistes. El teatre també és una vella indústria creada per omplir grans espais”.

POSTPANDÈMIA? LA TEMPERATURA DEL TEATRE EUROPEU ACTUAL
“No podem fer com si no hagués passat res, esborrar aquests últims dos anys. Hi ha gent que vol oblidar i continuar en el negoci com abans. I tot el que ha passat hauria de ser una lliçó. Ens hem passat aquests anys tan durs buscant solucions immediates, cancel·lant, pensant què es pot fer amb aquesta producció que hem anul·lat, quan la col·loquem, de quina manera viuran els artistes. I ens ha estat molt difícil projectar-nos endavant, mirar les coses a cinc anys vista. Jo encara no puc fer-ho”.

ARTISTES VISIONARIS
“Per a mi, El Conde de Torrefiel, que estrenen la seva obra nova al Festwochen, són uns visionaris. Estan tres o quatre anys preparant una obra gran i mentrestant estudien, investiguen, amb obres més petites que poden portar arreu. Tenen formats flexibles i sempre intenten sacsejar la seva manera de treballar, s'ho qüestionen tot i cada espectacle és una experiència nova. A mi em tornen boig, no els artistes que documenten el present, sinó els que són capaços d'anticipar coses”.

BARCELONA, UN LLOC ON ANAR
“M'interessa molt la barreja, l'aposta per la performativitat, de molts dels seus artistes. Fa anys que conec en Roger Bernat i he treballat molt amb El Conde de Torrefiel. M'agrada la capacitat que tenen de crear formats diferents. I potser és perquè a Barcelona hi ha una sèrie d'institucions teatrals que han apostat fort per això. Fa deu anys que, per a algú que programa arts escèniques, és un lloc on has d'anar”.

SEGUEIX LLEGINT: Kunstenfestivaldesarts, no només un festival de teatre

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades