El món en què vivim ha estat modelat, al llarg de la història, per les expansions colonials de les nacions d’Occident, i per la creació de diferents estats en els territoris subjugats a aquests imperis. Els nous estats nascuts a l’Amèrica Llatina primer i, de manera més recent, a l’Àfrica i el Carib, van haver de plantejar-se què fer amb aquest llegat imperial, com superar-lo i com vertebrar una història pròpia i genuïna, sense caure en l’oblit. D’altra banda, la resistència, per part de les antigues metròpolis, a incorporar relats a l’imaginari global que no fossin el seu (relats dissidents, subalterns) ha acabat generant una dinàmica de privilegis i d’oblits. La mirada poscolonial suposa una reacció, des de l’àmbit del pensament i de l’acadèmia, a la invisibilitat d’aquestes persones. La premissa és clara: les seves històries també mereixen ser escoltades.
