Ni circ ni dansa ni teatre.... però això com ho classifiquem? Ja fa temps que molts dels espectacles programats al Grec Festival de Barcelona s'escapen a les categories que hem fet servir tota la vida. D'aquí que hagi nascut un terme que permet definir-los: és el que es coneix amb el nom d'escena híbrida.

Molts d'aquests muntatges simplement tenen formats o maneres de fer completament diferents al que estem acostumats a veure i d'altres fan servir sense complexos elements de gèneres diversos per tal de crear un llenguatge nou, una forma d'expressar-se que acostuma a ser única i personal.

Trobareu uns quants d'aquests espectacles a l'Antic Teatre, una de les principals seus barcelonines del teatre més innovador, contemporani i arriscat. Hem dit teatre? Potser hauríem d'haver dit de les "escenes híbrides". Amb aquesta denominació ens referirem a les tres propostes que mostren enguany al festival i que van des de Pienso casa, digo silla (4-7 de juliol) de Los Detectives (Mariona Naudín, María García Vera i Marina Colomina) on conflueixen música, text i moviment, a la sorprenent La Ciudad (11-21 de juliol) on Verónica Navas prescindeix d'escenari i asseu un grup reduït d'espectadors al voltant d'una taula peculiar, passant per A Nation is Born in Me (24-28 de juliol), de l'autor, director i intèrpret Søren Evinson.

Uns dies més tard (5-14 de juliol), a l'Escenari Joan Brossa, Así bailan las putas ens convida a remenar el cul en un muntatge de la companyia Sixto Paz que es basa en un llibre i que té molt a veure amb el moviment i amb qüestions de gènere.

D'això, i també del fet de ser negra i d'uns ritmes que van del pop a la rumba congoleses, en sap molt nora chipaumire, una artista que protagonitza dues nits (8 i 9 de juliol) durant les quals ofereix una trilogia inclassificable (un concert? una representació teatral?) que inclou els muntatges #PUNK, 100% POP i *N!GGA per primera vegada junts a Europa.

Propostes teatrals sense actors, només amb objectes i ninots com els que fa servir David Espinosa (10-12 de juliol) per explicar-nos la història del món a Una historia universal o les obres completes de Shakespeare a Much Ado About Nothing (Mucho ruido y pocas nueces) són bons exemples d'unes escenes híbrides que tenen un digne representant en l'espectacle Intersections (15-18 de juliol). Sí, el muntatge passa en un teatre però l'autèntic escenari és, en aquest cas, la xarxa. Tota una revolució tecnològica que us farà pensar en com és l'escena en temps d'internet.

Espais singulars, com la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, acullen (11-28 de juliol) propostes clarament híbrides com White Bouncy Castle, un inflable gegantí on vosaltres mateixos, sense cap actor ni actriu a la vista, descobrireu el moviment . És una instal·lació imaginada pel coreògraf William Forsythe però és dansa? No ben bé.

D'altres espectacles d'escena híbrida ens els serveix el sempre desconcertant i sorprenent Rodrigo García que, a Enciclopedia de fenómenos paranormales Pippo y Ricardo (16 i 17 de juliol), ens explica una història de monstres i fets inexplicables. D'altres, en canvi, com, fa l'italià Alessandro Sciarroni, munten a Augusto (20-21 de juliol) un espectacle únicament i exclusiva a còpia de riallades. I alguns més com Roger Bernat (Flam, 11-14 de juliol) combinen somriures i llàgrimes en un muntatge on les emocions són el centre de tot plegat.

Propostes que parteixen de la música però que utilitzen també la paraula i el moviment per parlar de temes tan seriosos com la censura (CODA; 13 i 14 de juliol, amb ATRESBANDES i el Quartet Brossa), muntatges de petit format tan deliciosos com Cases, que transcorre en unes petites cases de joguina que haureu de mirar-vos (i escoltar!) amb atenció (12-17 de juliol) o el sempre impactant i encara indefinible llenguatge escènic híbrid de La Fura dels Baus (Manes; 17-21 de juliol) són d'altres propostes d'escenes híbrides que els espectadors més curiosos i inquiets no s'haurien de perdre de cap manera.