Deu conceptes legals per entendre els entrebancs que troben les persones refugiades

05/07/2016 09:21 h

Susagna Alcón

L’advocada Anna Figueras, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, resol diversos dubtes legals en relació amb la crisi humanitària actual.

1. En l’àmbit legal, quines particularitats té una persona refugiada respecte a altres migrants?

La persona refugiada té uns drets que estan reconeguts, i els estats tenen l’obligació jurídica d’acollir-la. La protecció internacional no és una qüestió de caritat o de gràcia. Per tant, quan les administracions interpreten aquest concepte amb criteris restrictius, estan restringint l’accés al dret.

2. Quines són les vies d’accés disponibles a la protecció internacional?

Hi ha tres vies d’arribada que permeten sol·licitar protecció internacional. En la primera possibilitat, la persona arriba pels seus propis mitjans al país d’acollida, tant si són regulars com irregulars, i presenta la sol·licitud. La segona opció és arribar al territori a través del procés de reubicació, que actualment només pot ser des de Grècia i Itàlia i per a unes nacionalitats determinades. La tercera via és el reassentament, un procediment que permet que una persona que ja està reconeguda com a refugiada per l’ACNUR arribi a un tercer estat que li concedeix una solució duradora. A banda d’això, hi ha l’extensió “reagrupament familiar” de la Llei de protecció internacional dels familiars de les persones que ja tenen concedit l’estatut de refugiat.

3. Ha canviat en les darreres dècades l’actitud de la Unió Europea respecte al dret d’asil?

Abans que se signés el Tractat d’Amsterdam, l’any 1997, els estats de la Unió Europea tenien criteris molt desiguals en relació amb la protecció internacional. Per garantir uns drets mínims a tots els estats membres, el Tractat d’Amsterdam intenta crear un sistema europeu comú del dret d’asil. Amb el tractat com a base, s’elaboren directives i reglaments que prioritzen tres conceptes: llibertat, seguretat i justícia. En canvi, passat un temps i sobretot després dels atemptats de l’11 de setembre, hem vist que el principi de seguretat ha passat absolutament per davant de la llibertat i la justícia.

4. Per què les persones refugiades recorren a vies il·legals i insegures per arribar a Europa?

Un dels principals problemes que les persones troben per arribar a Europa és el control fronterer. La Convenció de l’estatut del refugiat és una norma aprovada per les Nacions Unides l’any 1951, i en aquell moment el fet de creuar fronteres no tenia el nivell de tecnificació i els requisits que té avui en dia. Actualment cal un visat previ per entrar al territori europeu i poder presentar una sol·licitud de protecció internacional. A més, l’externalització de fronteres que han comportat els acords de Schengen ha dificultat l’accés al territori europeu i ha creat el que anomenem l’Europa fortalesa.

5. Què suposa l’acord que la Unió Europea va signar amb Turquia?

La Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i moltes entitats i ONG hem denunciat que l’acord signat entre la Unió Europea i Turquia no garanteix el dret d’asil, és més aviat el contrari. És un instrument que bloqueja totalment qualsevol possibilitat que tenen aquestes persones de romandre al territori europeu. Per aquest motiu hem denunciat l’acord i demanem la retirada del suport d’Espanya i la suspensió de la seva aplicació.

6. Per què l’Ajuntament de Barcelona no trasllada les persones refugiades directament a la nostra ciutat?

El dret d’asil està reconegut a la Constitució espanyola, que estableix que és una competència exclusiva de l’Estat espanyol. Per tant, les administracions locals i autonòmiques no tenen competència per expedir visats o traslladar persones al seu territori; només tenen marge per actuar en l’àmbit de l’acollida, per exemple.

7. Per què no arriben a Espanya les persones refugiades que són a Grècia i Itàlia?

En les situacions de Grècia i Itàlia, l’Estat podria dur a terme trasllats gràcies al que s’ha anomenat procés de reubicació. La Unió Europea va establir unes quotes determinades i acordades per a cada estat, que havien de complir en un període de dos anys, que venç l’estiu del 2017. Podem dir, però, que tots els actors implicats en aquest procediment (la Unió Europea, el Govern grec i els estats) han fallat i que el sistema no està funcionant. Els mateixos informes de la Comissió Europea són els primers a constatar que els estats no estan complint els acords, que no estan enviant els mitjans econòmics i personals necessaris al territori i que no ofereixen les places acordades. Ara per ara, Espanya només ha reubicat 124 persones de les més de 9.300 que es va comprometre a reubicar.

8. Per què el cos diplomàtic no hi intercedeix?

En el cas espanyol, l’article 38 de la Llei d’asil preveu que el cap de la missió diplomàtica pot traslladar les persones per qüestions humanitàries, quan es troben en una situació de risc i demanen asil. Però aquesta llei, tot i que és de l’any 2009 i preveu un termini de sis mesos per desenvolupar un reglament, segueix sense disposar de les instruccions que permetrien aplicar-la. En conseqüència, ens trobem en una situació complexa, ja que, com que no hi ha reglament, no es duen a terme aquest tipus de trasllats.

9. Per què les persones refugiades que es troben en territori europeu no canvien d’estat per iniciativa pròpia?

Quan una persona creua la frontera exterior de la Unió Europea, no pot triar el país on presentarà la sol·licitud de protecció internacional. El Reglament Dublín III imposa uns criteris jeràrquics que determinen quin és el primer país membre de la Unió responsable d’acceptar la sol·licitud. Així, preval el país que hagi concedit un visat o, en cas de tenir-ne diversos, el de més llarga durada. Quan la persona no té cap visat concedit, la normativa designa que ha de demanar asil al país que té les seves empremtes dactilars. Per això moltes persones refugiades intenten evitar que les incloguin en un registre oficial.

10. La normativa actual permet resoldre la crisi humanitària que hi ha a Grècia i Itàlia?

És la Unió Europea, a través del Parlament Europeu i la Comissió Europea, la que exerceix el poder legislatiu i elabora la normativa. D’aquesta manera, igual que en tenen una, la poden canviar i interpretar com vulguin. Per ajudar Grècia i Itàlia davant el flux massiu d’arribada de persones en situació de migració forçada, van acordar el procés de reubicació, que podrien forçar a implementar. Podrien haver obligat els estats a posar-hi els mitjans necessaris. De fet, per a una institució com la Unió Europea hauria de ser una situació realment senzilla de resoldre, perquè la crisi humanitària a Grècia és real.