Helena Maleno: "Estem teixint xarxes entre defensores i ens estem protegint"

13/01/2022 17:49 h

Marina Riera

Helena Maleno és una defensora de drets humans al col·lectiu Caminando Fronteras. Hem parlat amb ella dels drets als territoris de frontera i de la persecució que pateixen les persones defensores de drets humans.

Podeu veure l’entrevista en vídeo en aquest enllaç de YouTube.

Sóc una de les dones que treballen a la frontera defensant el dret a la vida, i fa molts anys que defenso aquest dret a la vida en aquest territori de frontera perquè jo vinc també d’un context de frontera, jo sóc d’El Ejido, d’una zona empobrida, la frontera sud d’Europa, quan de sobte es va convertir en la frontera nord d’Àfrica, i on van començar a arribar les persones migrants, i es van començar a donar situacions d’explotació, que almenys a la meva família s’havien viscut amb els meus avis i els meus besavis. I això em va xocar moltíssim, vaig començar a investigar-ne més, sóc també investigadora social, sobretot el tema de l’externalització i la política de control de fronteres. 

I de forma orgànica, la vida em va anar portant a través de les comunitats migrants, i de forma orgànica també vam anar creixent, vam formar un col·lectiu que es diu Caminando fronteras, i a partir d’aquí vam poder construir amb les comunitats ser una part orgànica d’aquesta frontera on hi ha violència, on hi ha mort, però també on hi ha molta vida i moltes polítiques de resistència que venen de les comunitats migrants i de les persones, d’aquell poble en moviment que manifesta una sèrie de coses que estan passant en aquest món actualment. 

Què feu a Caminando Fronteras?

La nostra organització, Caminando Fronteras, té un observatori de drets humans als territoris de frontera, al territori de la frontera occidental euroafricana. Tenim dos telèfons d’alertes: un telèfon que va començar de manera orgànica l’any 2007 per a embarcacions que estan en risc; aquest matí rebíem la trucada de 56 persones, entre elles 25 dones i 8 nens que estaven a la deriva a l’Atlàntic i que ens enviaven una posició, i nosaltres activem els serveis de rescat dels països concernents. Tenim un altre telèfon recentment per ajudar famílies; aquest any arribarem a les xifres més grans de víctimes a la frontera occidental euroafricana i les famílies volen respostes, volen saber la veritat del que està succeint, volen tenir accés a la reparació i la justícia, i sobretot volen una no repetició. 

Quin és l’estat de les persones defensores de drets humans?

Les defensores de drets humans estem sent perseguides des d’Europa de manera activa. Crec que en els darrers 5 anys, si no em falla la memòria, hi ha més de 250 casos judicialitzats, de persecució a diferents llocs. S’està legislant per perseguir la solidaritat, per perseguir la justícia social. No només s’està negant drets sinó que s’està negant defensar aquests drets. I això és una deriva que ha pres Europa, que no només es fa des d’Europa; en el meu cas, per exemple, es va fer de manera bilateral. Europa va fer servir l’externalització de fronteres per externalitzar la persecució a una defensora. El que volen és aconseguir casos exemplaritzants perquè les persones deixin de treballar i de defensar drets a la frontera. 

Les persones migrants són les primeres defensores dels seus drets, i per això perden la vida. I nosaltres també estem sent perseguides amb procediments judicials, però també amb estigmatització, amb amenaces, intents d’assassinat; això és un continu que estem vivint. Jo crec que a més és una cosa global. Quan jo m’enfronto al meu cas, jo he estat i segueixo sent acompanyada per organitzacions internacionals que treballen amb defensores de drets humans i jo he après molt d’altres companyes defensores a altres llocs del món. I una cosa comuna que hi ha és la persecució de persones que defensen la vida; Berta Cáceres defensava el riu, defensava el seu territori, nosaltres defensem en una altra forma també la vida. 

Penses que les dones defensores encara esteu més perseguides?

A les dones defensores se’ns persegueix atacant-nos a través dels nostres fills i filles, de la nostra sexualitat. Aquesta persecució està dissenyada contra nosaltres, hi ha com una ràbia especial. Jo ho vaig veure en el meu procediment judicial quan la policia espanyola el primer que feia era dir-li al jutge un llistat de les meves presumptes relacions sexuals, entre elles amb una dona… si sóc una dona puta, lesbiana, sóc més perillosa, sóc pitjor, cal castigar-me. I això es veia als dossiers policials, era terrible perquè les altres companyes defensores ja m’havien explicat aquestes coses però fins que tu no ho veus amb el teu nom i amb els teus cognoms no et pots adonar de com n’és de violent i terrible el sistema. 

Però també el que cal dir és que estem teixint xarxes entre defensores i que ens estem protegint i que això és importantíssim; cuidar-se i establir xarxes de protecció forma part del nostre dia a dia. Perquè en el nostre cas, que estem a frontera, ens ataquen els Estats i ens ataquen les xarxes criminals. Cal començar per desconstruir aquesta normalització de la mort a la frontera. No és normal, no hem de normalitzar que una persona mori per creuar una frontera i hem de fer un altre pas més i pensar que potser les persones estan construint privilegis, estan defensant els seus privilegis i no els drets humans; i començar en aquest camí és el que ens portarà a adonar-nos de quina és la nostra realitat propera i de com es poden teixir xarxes en aquesta realitat propera perquè arribin a la frontera i perquè juntes puguem defensar drets.