“La por del que és desconegut és un sentiment molt natural, com la voluntat d’ajudar els que pateixen”

05/09/2016 08:17 h

Ajuntament de Barcelona

Dolors Liria és la vicesecretària del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i coordinadora de la Psicoxarxa Solidària, una iniciativa que ofereix atenció psicològica a persones i col·lectius sense recursos i que també s’ha posat a disposició de les persones refugiades. Liria ens explica l’impacte emocional que té la crisi sobre els que fugen i també sobre les persones que els acullen.

El correu de Ciutat Refugi va rebre una allau de missatges quan es va posar en marxa. El primer impuls és ajudar?

Les imatges que ens arriben són molt impactants, sobretot les que vèiem al principi. Aquella imatge del nen a la platja [Aylan Kurdi, setembre del 2015] va fer que la ciutadania reaccionés molt intensament. Molta gent volia ajudar i fer-ho al més aviat possible. Es percebia una emergència, i les emergències fan que es vulgui ajudar per instint perquè no tornin a passar. Molta gent s’ofereix a donar un cop de mà, i sovint no sap gaire bé com fer-ho; fins i tot a vegades no pot fer-ho, perquè ja hi ha professionals encarregats d’això. Hi ha dues maneres de ser útil: anant on es produeix la situació d’emergència o esperant que els refugiats arribin per assistir-los, tenint en compte que al principi les notícies eren que arribarien a casa nostra.

Amb el pas del temps i tantes imatges del que està passant, ens acostumem a la desgràcia?

Una mica sí que passa això, sobretot si tens la sensació que no hi pots fer res. Aquella imatge del nen mort a la platja va ser una explosió, va aparèixer a les xarxes socials constantment, i l’impacte que genera no és el mateix quan l’has vist cinquanta vegades. L’efecte de les imatges continuades, el fet que n’hi hagi tantes i de tan explícites, potser és que deixen de tenir impacte.

No poder fer-hi res genera impotència?

Sí, perquè un dels sentiments que desperta les ganes de col·laborar i de ser solidari és precisament el d’injustícia, la idea que tots tenim dret a tenir una vida digna. Quan veus que hi ha persones que no gaudeixen d’aquest dret, tens la sensació que això és injust. Si, a més a més, tens l’expectativa que podràs ajudar aquestes persones però aquestes persones no arriben, el sentiment d’injustícia creix encara més.

I com es gestiona això?

Hi ha una cosa clara: hi ha moltes causes amb les quals es pot ser solidari. Si es vol ser útil, no cal esperar que els refugiats vinguin aquí. Hi ha altres causes en què posar-se a disposició de persones necessitades i que potser viuen una situació d’injustícia. Molta gent està molt indignada, això es palpa: la indignació amb aquells que es creu que no permeten que aquesta situació flueixi.

I, amb tot, la participació és baixa en les protestes ciutadanes de suport a les persones refugiades.

Molta gent se sorprèn que, davant d’un sentiment bastant generalitzat d’injustícia i d’indignació per com es gestionen les coses, el nivell de mobilització no sigui més alt. La societat actual, però, és molt complexa. En l’àmbit local també vivim des de fa anys moltes dificultats, i això fa que costi molt aplegar gent per defensar una causa, perquè prou feina té a defensar la seva pròpia causa o la seva pròpia situació.

La necessitat d’ajudar és altruista o és una satisfacció personal?

És un conjunt i és difícil de separar. Què fem per l’altre? Som completament altruistes i no pensen en nosaltres mateixos? Encara que no es pensi en un mateix, la satisfacció s’obté igualment; la gratificació per haver fer costat als altres és un sentiment natural. La gratificació impulsa a ajudar sempre que es pot. Crec que són dos sentiments que van junts, i no hauríem de pensar que fer-ho només pels altres és millor. Fer-ho per nosaltres mateixos vol dir també millorar la societat, tenir persones contentes i satisfetes amb el que fan.

Per què unes situacions injustes provoquen aquesta reacció i altres no? Hi ha molts conflictes oblidats.

Hi ha un altre component que ens empeny a ser solidaris: l’empatia, el fet de posar-te al lloc de l’altre o d’apropar-te al sentiment que l’altre experimenta. La proximitat et fa ser més empàtic. El que et queda lluny queda lluny a tots els nivells. Crec que, en aquest sentit, els mitjans de comunicació o la manera com ens arriba la informació —i també la manera com la interpretem— hi té un paper, en això. Es diu que a vegades una imatge val més que mil paraules, i la imatge del nen mort a la platja era molt gràfica, molt impactant, era un nen concret. Segurament això va suscitar més empatia que no quan es tracta de guerres que sembla que queden molt lluny, tot i que hi hagi persones que pateixin i que necessitin igualment ser ajudades.

A Europa, l’arribada massiva de persones refugiades genera dos sentiments contraposats: la solidaritat i el rebuig. Ho veiem en el creixement electoral dels partits d’extrema dreta.

La solidaritat és molt present en la ciutadania europea. Però també és veritat que, davant d’una situació en què representa que molta gent vindrà a casa nostra, la reacció de por davant del que ens és desconegut també existeix, i això es tradueix en reaccions de tot tipus, no només solidàries. A banda d’això, segurament també hi té un paper important el fet que en aquests últims anys Europa afronta les conseqüències d’una crisi econòmica molt forta que fa que molta gent pateixi moltíssim. Per això és inevitable que molta gent pensi “I nosaltres, què?”. Conviuen diferents sentiments. Hi ha gent que té actituds xenòfobes, i hi ha gent que agafa la motxilla i se’n va a donar un cop de mà, però entremig poden conviure les ganes d’ajudar i també la incertesa sobre què passarà quan arribin els refugiats. Es pot tenir la voluntat de prestar un servei, però alhora preguntar-se “I a nosaltres qui ens ajuda?”, “Què passarà quan arribin?”, sense que això s’hagi de traduir en una actitud xenòfoba.

Quin sentiment és més fàcil de fomentar?

Tant l’un com l’altre són sentiments humans, el que passa és que els resultats de l’un o l’altre són molt diferents. Sense anar-nos-en a l’extrem, la por del que és desconegut és un sentiment molt natural. Com ho és la voluntat d’ajudar els altres quan veiem que pateixen.

Parlem de les persones refugiades que arriben a casa nostra. Quin és l’impacte de la fugida, de deixar-ho tot enrere?

És molt dur. Les persones arriben aquí amb una component posttraumàtic important. Haver de marxar del teu país a causa d’una guerra és una situació traumàtica per si mateixa, que, a més a més, comporta dols: el dol d’haver de deixar casa teva; el dol d’haver-te de separar de les persones que estimes; les pèrdues que es poden produir pel camí, veure morir companys o familiars. La persona arriba amb un alt component traumàtic i diversos processos de dol, i arriba a un lloc que li és estrany. Abans parlàvem de la por d’allò desconegut que experimenta l’individu que acull, però el que arriba també va a un lloc desconegut. Gestionar totes aquestes emocions és complicat; els refugiats que arriben són molt vulnerables, cosa que hem de diferenciar de qüestions de tipus patològic.

Què vols dir?

Que moltes vegades el risc que corren aquestes persones quan es troben en un procés d’integració en el lloc de rebuda és que la simptomatologia posttraumàtica s’interpreti com a simptomatologia d’una patologia i que, fins i tot, s’arribin a medicalitzar unes reaccions que són normals davant una situació que no és normal. Això és molt important i hem d’anar molt en compte.

Quin impacte psicològic a llarg termini té l’exili sobre les persones refugiades?

Això depèn molt de cada persona. Els éssers humans estem dissenyats per assumir situacions traumàtiques i de dol, és a dir, normalment tenim recursos naturals per enfrontar-nos a aquestes situacions. Parlem de situacions molt extremes i, per tant, la dificultat d’assumir-les també és més gran, i a vegades cal el suport extern d’un professional per treballar el que s’està vivint o el que s’ha viscut en el passat. La simptomatologia posttraumàtica pot aparèixer de seguida, però també al cap d’uns mesos. Les persones que arriben haurien de disposar de professionals que vetllin per la seva estabilitat emocional.

Quantes generacions triga a guarir-se aquest impacte?

S’han realitzat estudis sobre la Guerra Civil Espanyola que constaten que l’efecte posttraumàtic d’una guerra comença a reconduir-se a partir de la tercera generació. O sigui, que fins i tot les generacions que no han viscut un conflicte n’experimentaran després els efectes, de forma transgeneracional.

Com col·labora el Col·legi de Psicologia de Catalunya en aquesta crisi?

Som un col·lectiu molt solidari, òbviamentja que treballem amb el patiment humà. Fa un any i mig vam encetar un projecte solidari, la Psicoxarxa Solidària, que recull totes les iniciatives solidàries dels nostres professionals i en fomenta d’altres. Aquest projecte va coincidir amb la crisi dels refugiats; llavors vam fer una convocatòria als nostres col·legiats per valorar, en cas que fos necessari, qui estaria disposat a col·laborar-hi, i al cap de menys d’una setmana teníem unes tres-centes persones disponibles, que són moltes.

Algun consell sobre com cal actuar a l’hora d’acollir les persones refugiades?

En el moment que arribin aquestes persones s’ha de tenir molt present que s’ha de tenir cura de la seva part emocional. Hi ha molts psicòlegs disposats a donar-los suport, cosa que no s’ha de menystenir, perquè amb un suport psicològic és més fàcil que aquestes persones s’integrin i puguin adaptar-se a la nova situació. I això redunda en benefici de tothom. Tampoc s’ha d’oblidar, i és important dir-ho, la conveniència d’assistir emocionalment els que presten ajuda. Sovint, quan passen aquestes coses, pensem en els que arriben, però els que estan en primera línia ajudant reben un impacte emocional tremend, i s’han d’oferir espais als professionals, als voluntaris o als periodistes perquè hi elaborin aquest impacte. A vegades oblidem que aquesta gent viu l’experiència en primera persona i que també pateix molt.