Cary McCay

"El 8 de març ha de ser també una jornada per lluitar contra el racisme"

06/03/2019 08:26 h

Drets de Ciutadania

Cary McCay és treballadora social i mediadora familiar. A més, des de fa anys es dedica a fer xerrades i organitzar jornades per tal de sensibilitzar les famílies adoptives, les persones que treballen en el món de l’adopció o qualsevol persona interessada sobre la importància de reflexionar sobre què significa créixer en una família racialment diferent. Amb motiu de la celebració del 8 de març, vam parlar amb ella sobre feminisme interseccional, adopció transracial, i en general, sobre com construir una societat més igualitària i que posi en valor la diferència i la diversitat.

 

Dona, negra, espanyola, adoptada, d’orígens africans, podries dir-nos de quina manera gestiones o prioritzes les teves múltiples identitats?

Al llarg de la meva vida i, especialment durant l’etapa en què vaig interioritzar la meva identitat, les tres vessants –de dona, negra i espanyola– han estat presents. No obstant això, atès el color de la meva pell, la negritud sempre ha estat l’eix central al voltant del qual giraven les altres identitats. Ser negra era l’única cosa que em diferenciava externament de la resta de la meva família. Amb el temps, vaig anar desenvolupant les altres identitats, i per exemple, vaig comprendre millor què significava ser dona nascuda en un lloc en el qual era minoria.

No obstant això, mai he arribat és a sentir-me completament “d’aquí” perquè, com a persona afrodescendent, no se m’ha permès. Només aconsegueixo compartir aquesta identitat amb el meu cercle de coneguts, ja que sé que aquests no em preguntaran “i tu d’on ets?” perquè ja em coneixen. La resta de gent sé que, d’entrada, em tractarà com una estrangera.

 

En alguna entrevista t’hem sentit dir que quan eres nena tu no volies ser negra ¿ha estat difícil créixer a Espanya?

La veritat és que per a mi –igual que per a altres persones negres–, créixer a Espanya va significar no comptar amb referents. És a dir, les persones adultes en què jo em podia veure reflectida en un futur eren models que no estaven en el meu entorn. A més, la negritud o la diferència ètnica o racial, tal com estaven representades en aquest país, tampoc deixaven espai per a què jo em pogués sentir identificada, atès que no ser una persona blanca era sinònim que et consideressin “invisible”.

A més, ser negra va significar que, durant amplis períodes de la meva infantesa i adolescència, m’insultessin a l’escola, al carrer… com havia de voler ser negra davant aquestes circumstàncies? Honestament va ser traumàtic i dolorós assumir que el meu color de pell anava a ser la part central de la meva identitat. Volia ser com la resta de la meva família i les meves amistats: blanca. No volia ser diferent ni cridar l’atenció. No va ser fins a l’època adulta, moment en què ja disposava d’eines per buscar referents i posicionar-me en un entorn en el qual em sentís més còmoda, que vaig poder començar a abraçar la meva negritud.

 

Podries dir-nos què s’entén per “privilegi blanc”? Creus que la ciutadania en general és conscient d’aquest privilegi?

Quan a una persona li atorguen un privilegi, sense haver fet cap tipus de mèrit per aconseguir-lo, és molt difícil que sigui conscient que té aquest privilegi. Per tant, no, no crec que la majoria de la ciutadania blanca sigui conscient que forma part d’un grup privilegiat. Imparteixo tallers de privilegi blanc i sovint veig com fins aquell moment molts dels participants no eren conscients del poder i els avantatges que els han estat atorgats només per ser blancs.

Per a mi, que a més de ser negra vaig viure en una família blanca, és molt fàcil posar un exemple del desconeixement d’aquest privilegi. En ser adoptada, quan era una nena i sortia al carrer de la mà de la meva mare “tenia accés a aquests privilegis de blanca” i així ho creia la meva mare; ara bé, en el moment en què vaig passar a enfrontar-me jo sola a la societat, ¡boom!, una explosió de racisme i classisme em va explotar a la cara i vaig descobrir que jo, com a dona negra, “no tenia dret a aquests privilegis, si els havia estat gaudint era gràcies a la protecció dels meus pares”.

Per evidenciar aquest classisme i racisme patent en la nostra societat m’agradaria parlar d’un exemple molt clar: el que ens trobem en l’esfera laboral. I parlo des la meva experiència professional perquè jo treballo molt amb població migrant, i en particular, amb dones que es dediquen a la cura de persones: és una realitat que moltes d’elles –en la seva majoria immigrants treballant en el sector informal– es troben “ocupadors” que estan convençuts que a elles se’ls pot oferir pitjors condicions, perquè “en no ser d’aquí”, acceptaran qualsevol cosa. Un terrible exemple del que significa no tenir el privilegi de ser blanc.

 

Properament se celebrarà a Espanya la vaga amb motiu del 8 de març. L’any passat alguns col·lectius com Afroféminas no es van adherir a ella en no considerar que defensés un feminisme interseccional. Podries dir-nos què significa per a tu la paraula “interseccionalitat”? Creus que el moviment feminista a Espanya és interseccional?

A mi la paraula “interseccionalitat” em porta directament a pensar en la lluita a la qual moltes dones negres portem adherint-nos des de fa dècades, en ser conscients que el feminisme hegemònic, normalment composat per la classe mitjana, blanca i occidental, defensa un discurs en el qual nosaltres no ens podrem sentir mai representades. La veritat és que, personalment, són molt poques les vegades en què jo he sortit al carrer a reivindicar-me al costat d’una altra dona que no em representés.

Per a mi, com per a moltes altres dones negres, el sistema d’opressions està interconnectat: patriarcat, racisme, capitalisme… no es pot concebre una cosa sense l’altra. No obstant això, en alguns espais de debat al voltant del 8 de març, sovint no només no ens sentim representades sinó que, a més, veiem que o bé volen parlar per nosaltres o bé es silencien les nostres veus. És a dir, es busca que estiguem presents, sí, però no per deixar-nos parlar, sinó per representar-nos. Nosaltres no volem que ningú ens representi, podem parlar per nosaltres mateixes; i per això, necessitem que se’ns tingui en compte en els espais de decisió: el 8 de març ha de ser també una jornada per lluitar contra el racisme.

No obstant això, el que hem vist fins ara és que per al feminisme blanc hegemònic els altres “ismes”, la xenofòbia o el racisme, no eren temes tan rellevants. De fet, em pregunto, ¿quantes de les dones que surten a manifestar-aquest dia han sortit també a manifestar-se al llarg de l’any per denunciar el racisme institucional o l’opressió i la violència que s’exerceix sobre les dones migrants?, per exemple.

Quan les opressions es creuen i una percep l’altra com una amenaça es creen barreres, barreres que són molt difícils de traspassar. Per tant, si a l’intentar participar en aquests moviments més amplis ens trobem que no se’ns permet un espai per parlar dels temes que per a nosaltres –les dones no blanques– són importants, ¿com ens sentirem representades? ¿com  sentirem que és possible crear un espai juntes?

A més, cal tenir present una altra cosa, el feminisme negre, almenys aquell del qual jo formo part, no reclama una lluita única, al contrari, el que volem és una lluita que accepti la diversitat, és a dir: que accepti les diferents realitats que conformen la societat i, per tant, les diferents opressions que fins ara estaven sent silenciades. I ja estem treballant per a això: des de fa uns anys les dones negres tenim projectes propis, associacions feministes, estem creant els nostres espais de reivindicació, de trobada entre nosaltres, llocs en els quals no hem de descodificar el missatge, etc. La nostra intenció és deixar d’estar en el marge, per passar a estar al centre, i des d’aquest centre, incloure a l’agenda feminista aquelles reivindicacions que a nosaltres més ens afecten.

 

Dit això, creus que és possible ser conscient del propi privilegi (blanc) i alhora, construir aliances entre col·lectius?

Crec que si. Potser a causa de la meva experiència personal, a l’haver crescut en una família blanca, i/o professional, a l’haver treballat durant molts anys amb famílies blanques que adopten menors ètnica o racialment diferents –i que no tenien ni idea de les discriminacions a les quals s’anaven a enfrontar–; per a mi ha estat molt necessari aprendre a moure’m entre la meva identificació com a dona racialitzada i l’entorn que m’ha envoltat. I, al fer-ho, he observat impressionants processos d’evolució i m’he trobat amb alguns pares i mares que s’han convertit en veus i altaveus de les seus fills i filles en la lluita antiracista, a l’adonar-se que el seu privilegi blanc no l’anaven a heretar.

Per tant, sí, penso que es pot transcendir a aquests privilegis i treballar de manera conjunta per acabar amb les opressions i les discriminacions. La clau, però, és entendre que no hi ha una lluita única, sinó moltes, i que cadascú, des de la seva realitat i experiència pot aportar enfocaments diferents des dels quals arribar a espais de treball en comú. Per això, i establint així una connexió amb l’exemple del moviment feminista, defenso també l’existència d’espais no mixtes, en els quals minories com l’afrodescendent o persones de diversitat sexe-afectiva, per exemple, puguin treballar, mirar-se als ulls i expressar-se de manera segura i lliure, sense sentir-se amenaçades.

 

Aquest espai de divulgació assenyala alguns dels discursos d’odi que tenen lloc actualment. Creus que l’origen o la identitat racial són aspectes que condicionen les possibilitats que una persona sigui víctima de discurs d’odi?

Sí, és clar que l’origen, la identitat racial o el gènere són aspectes que condicionen la nostra vulnerabilitat. La població negra i la població migrant són, de fet, els principals objectius dels discursos d’odi, atès que, especialment en els temps que corren, no hi ha millor manera de dividir a la població que “presentar l’altre com una amenaça”. Per tant, sí, ser negra, ser pobre, ser migrant, ser dona… són condicionants (eixos, interseccions) que sens dubte augmenten la vulnerabilitat d’una persona davant aquests discursos, actituds i comportaments discriminatoris.

 

Creus que, actualment, comptar amb espais virtuals com les xarxes socials suposa que aquests discursos d’odi s’estenguin més ràpidament?

En l’era d’Internet, les xarxes socials són un brou de cultiu evident per a la propagació del discurs d’odi, en gran mesura perquè es poden difondre de manera impune en molts casos i des de la comoditat del sofà de casa. I és que quan no has de mirar a la cara “l’altre”, és molt fàcil denigrar-lo. Els col·lectius antiracistes el vivim sovint en veure com representants polítics utilitzen els mitjans de comunicació per llançar discursos que ens divideixen i “creen una ciutadania de primera i una altra de segona”.

 

Creus que aquestes eines de comunicació poden utilitzar-se, però, també d’una manera positiva?

Sense cap mena de dubte. El problema no són les eines sinó l’ús que es fa d’elles. Si les persones o les institucions utilitzen les xarxes socials com altaveus per compartir i perpetuar els discursos d’odi racistes, aquests espais virtuals serviran sens dubte per expandir l’odi.

D’altra banda, en tots els meus anys d’activisme, les xarxes socials i/o determinats espais virtuals m’han estat de molta utilitat per conèixer experiències d’altres persones afrodescendents com jo, o d’altres dones que també són víctimes d’opressions –masclisme, xenofòbia, transfòbia, racisme–. Les he utilitzat per intercanviar coneixements amb altres organitzacions antiracistes, per debatre i per compartir opinions, de manera immediata i en llocs llunyans. És a dir, les xarxes socials poden ser utilitzades com espais de transformació.

No obstant això, crec que si volem crear espais de trobada en què càpiguen les nostres diferències, ens cal poder seure i treballar també de manera física, és a dir, coneixent-nos personalment les unes a les altres i mirant-nos als ulls; perquè si no, correm el risc de no ser capaços de trobar mai una posició comuna i de no “reconèixer”.

 

Sabem que el teu treball està centrat en acompanyar els pares en l’adopció transracial, què creus tu que pot fer-se des de les famílies i la infància per caminar cap a una societat lliure d’aquestes discriminacions i estereotips?

Doncs bàsicament el que ja s’està fent!: crear espais per poder trobar-nos; treballar aquestes discriminacions i estereotips des d’una perspectiva interseccional; facilitar canals en els quals es doni veu a “l’altre”, i que aquestes persones que ara estan en els marges puguin ocupar i liderar el centre –perquè així els progenitors i les persones educadores rebin també altres discursos i normalitzin aquesta diversitat–, etc. És a dir, treballar perquè les persones que ostenten “el privilegi blanc” escoltin altres experiències i veus que no siguin la seva pròpia.

Per exemple, en el món de l’adopció transracial s’estan duent a terme moltes activitats perquè les famílies que adopten puguin comprendre millor la vivència dels seus fills i filles gràcies al testimoni d’altres persones adultes que van créixer sent no blanques en una família blanca. Això ha permès que aquestes persones joves se sentin més enteses per les seves famílies; així com més preparades per fer front a la societat racista, masclista i classista en què vivim.

Al cap i a la fi, si les mares i pares ignoren aquest problema durant la infantesa, quan la seva prole sigui adulta se li farà més difícil sentir-se identificada amb les seves famílies blanques. Per tant, crec que és positiu que aquestes famílies reconeguin que vivim en una societat tremendament racista i que els seus fills i filles no gaudiran del privilegi blanc dels seus pares i mares; per això, si volem que aquests nens i nenes siguin capaços de desenvolupar una identitat sana, crec que és important que se’ls ajudi, entre altres coses, a trobar referents en els quals es puguin veure reflectits. Crear aquests espais d’intercanvi de coneixements i experiències és una manera de fer-ho.

 

Finalment, t’agradaria destacar algun projecte local o nacional, que admiris o en el qual participis, orientat a treballar contra el racisme d’una manera interseccional?

Doncs la veritat és que no conec projectes que incloguin a col·lectius racialitzats i no racialitzats que estiguin treballant conjuntament des d’un enfocament interseccional per posar fi al racisme. La meva sensació és que hi ha, d’una banda, els col·lectius racialitzats i antiracistes que treballen des de l’enfocament interseccional; i, d’altra banda, els col·lectius no racialitzats, als que de vegades se’ns “convida” a compartir les nostres experiències. No obstant això, en general crec que encara estem en un moment molt incipient d’aquest treball conjunt, i que, per tant, és urgent que tractem de buscar punts de trobada per poder treballar més i millor, contra les opressions, des d’una perspectiva veritablement interseccional.

 

 Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagès

Etiquetes associades a la notícia