Les flors que creixen en l’abisme que soc, una exposició que aplega les obres finalistes de la convocatòria Miquel Casablancas 2025, organitzada per Sant Andreu Contemporani.

Artistes: Ali Arévalo, Daniel Cao, Jorge Isla, Victoria Maldonado, Usama Mossa Chaty, Maya Pita-Romero, txe roimeser, Miguel Rubio Tapia, Laura San Segundo i Alejandría Cinque, Lucas Selezio de Souza, Paula Vilageliu Porlein

Dossiers. Projecte: Salva G. Ojeda, Mourae, Maya Pita-Romero, Eduard Ruiz; Mediació: Sarah King, Iris Verge Ferrer i Miquel Hernández Vallès, Massa Salvatge; Comunicació gràfica: CEGimeno, Clara Pessanha, Marian Vélez Luque

Davant l’amenaça que s’acosten temps foscos, recentment s’ha rescatat una reflexió de Gramsci carregada d’esperança: «El vell món mor, el nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur, apareixen els monstres». Ja fa segles que l'art va assentar la idea que el somni de la raó produeix monstres, i potser semblava fàcil reconèixer-los en les figures infames que protagonitzen la política del nou ordre mundial. Aquest monstre no és fora de la nostra societat: es normalitza en discursos que apel·len al sentit comú i a la llibertat, mentre la frontera entre allò democràtic i allò autoritari es difumina i inicia un règim que ha arribat a anomenar-se «neofeudalista». Efectivament, els monstres poblaven les cartografies medievals fins que van ser desplaçats pels vents de l’incipient capitalisme global que veiem al mapa Sin título, de la sèrie «Plus ultra» (2024), brodat per Lucas Selezio de Souza. Va ser llavors quan van passar a habitar a l’interior d’aquells homes que van propagar el nacionalisme a base de colonització, extractivisme, extermini i expulsió sistemàtica dels pobles dels seus territoris, com l’experiència familiar d’Usama Mossa explicada a la instal·lació Hombre de Barro / الطین رجل (2025), donant compte de la barbàrie sobre el poble palestí que esdevé des de mitjans del segle passat fins a aquest mateix moment.

Tanmateix, allò monstruós ha estat, més aviat, una construcció cultural utilitzada per assenyalar el que està fora de la norma i mereix ser expulsat de la societat, articulant conceptes com alteritat o diferència i demostrant el punt artificiós dels mites d’origen, tal com reflexiona Miguel Rubio Tàpia a propòsit del falsejament, acoblament i reconstrucció de la història entorn del guanche a les Canàries (People say we’re alike, they say we’ve got the same hair, 2024). Per això mateix, allò monstruós és un terme del qual és possible apropiar-se com si fos un refugi on cultivar la imaginació sobre un temps futur. És el que fa Daniel Cao en el projecte VINADER: SONS BIOLÒGICS (2022-2024), on explora la relació entre naturalesa i ciència-ficció, especulant sobre la possibilitat de la vida extraterrestre com a fil conductor d’un relat biofuturista. De fet, l’origen del terme monstrum apareix en la mitologia clàssica com a advertiment o senyal sobrenatural, tal vegada un avís dels déus sobre quelcom fora del comú que s’havia d’esdevenir, però que no necessàriament comportava alguna cosa negativa. En el projecte de foto-performance Las hijas de Minerva (2024), Laura San Segundo i Alejandría Cinque resignifiquen la iconografia d’aquesta deessa a l’hora de desafiar els espais originats per a la sociabilitat masculina com eren els salons de billar. En la taula de billar, com en els nostres cossos, es multipliquen els forats, amagatalls pels quals lliscar i protegir-se del món, com el talp que espera una revolució futura. Els forats també poblen l’obra Fotosíntesis (2025) de Jorge Isla, però en aquest cas sobre un cos tecnològic, testimoni de l’impacte de l’acció humana sobre la natura. 

Des d’una perspectiva queer, el cos és, efectivament, una tecnologia. El cos transgènere és un cos foradat com el de Frankenstein, «una carn esquinçada i tornada a cosir». Aquesta dissidència encarnada, definida per Suzanne Stryker o per Donna Haraway com una nova bellesa trans-formadora, s’expandeix com un territori generatiu des del qual repensar els límits i desafiar l’acte de l’autocreació reservada simbòlicament als déus. txe roimeser porta endavant aquest immens desafiament comptant amb el suport d’una beca de producció del centre Hangar, la col·laboració de l’Escola Transmarikabibollo de La Capella i les cures postoperatòries proporcionades pel seu entorn afectiu, com en dona testimoni a través de la instal·lació abrazar con las piernas –antes, durante y después de la anestesia total– (2024). El modelatge dels cossos tous i la interacció afectiva amb altres cossos formen part, a més, de les investigacions formals de Paula Vilageliu Porlein en treballs com Abrazo y dejo un _ (2023), on explora buits, fugues i formes que emergeixen d’aquest gest. 

Entesa com allò que s’escapa de l’ordre natural, la monstruositat queer multiplica les possibilitats de repensar la idea mateixa de cultura reconeixent-la com a artifici i desbordant qualsevol ordre taxonòmic. Maya Pita-Romero aborda allò monstruós com a alliberament a través d’híbrids de cossos humans i vegetals. Una lengua cansada (2025) és fruit d’una recerca al voltant de les possibilitats d’aquests cossos intersticials, articulats per cicatrius i identitats trencades dels quals emergeix el llenguatge, tan artificial com l’art i la cultura, i a través del qual ens sembla escoltar Paul B. Preciado dient-nos: «Jo soc el monstre que us parla». Es tracta d’una boca que creix i que no obeeix, oposant-se a tota una tradició misògina que ha trobat en el monstre l’encarnació de la construcció social de la dona que cal témer. Com a alteritat radical, el monstre és irrepresentable, per això Victoria Maldonado l’engendra a través d’una bellesa mutant i tentacular a Folklore de ultratumba (2024), reinventant els límits de la pell i la carn, per fer-nos habitar-hi. Els plaers anòmals, la resistència i, alhora, la vulnerabilitat dels cossos tous no binaris s’encarnen en l’obra d’Ali Arévalo La rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos (2024), una rebel·lió que s’inventa amb cada pètal de les flors que creixen en l’abisme que representa la pròpia carn. 

És així com aquestes 11 obres finalistes en la convocatòria Miquel Casablancas 2025 de Sant Andreu Contemporani abonen les flors que anticipen un nou món i prefiguren les transformacions futures de les noves generacions d’artistes. Són flors que creixen sense permís; ho fan per voluntat pròpia d’existència, en un gest de transgressió de l’ordre existent i un encreuament encarnat de memòries, gèneres i geografies transculturals. Són flors que amb prou feines som capaços d’il·luminar en l’abisme on creixen, però és des d’allà que ens parlen. Des d’aquest abisme, bonic i fosc alhora, aquestes obres revelen que allò monstruós no és simplement allò abominable, sinó una figura simbòlica que ens confronta amb els nostres propis límits i pors, amb allò que no volem veure. Però Leopoldo María Panero ens va animar, des de la seva poesia fosca, a transitar la suavitat del perill, el perill de tornar a viure. Potser tenia al cap aquells versos d’un altre poeta que deien: «On hi ha el perill, creix també el que salva».